Al dia següent, en Joan i en Dídac van anar a l’estació de mossos d’esquadra de Sants, Barcelona. El nen va entrar a la comissaria acompanyat d'en Joan i d’un grapat de mossos que hi estaven fora prenent cafè, ja que era de bon matí. Van començar a caminar per passadissos que donaven a múltiples cel·les, on hi descansaven algunes persones amb aparença problemàtica. Desprès del que, per a en Dídac van ser un mon de passadissos, arribaren a la zona on els mossos feien els interrogatoris. Els mossos van assenyalar una habitació en concret i els van demanar al taxista i al noi, que esperaren a dins. Una vegada allà, en Dídac va seure a una butaca que semblava de fusta, encara que quan la va tocar, era completament de plàstic.



Aquella habitació era tal qual es veu a les pel·lícules policíaques que tant gaudia en Dídac de veure amb el seu pare. Serien uns quatre metres quadrats, amb una taula gran i rectangular al mig de la sala, junt a quatre butaques, on seurien dos mossos d’esquadra junt amb el noi i l’home. El que més va cridar l’atenció del xiquet, va ser aquell històric mirall que tants interrogatoris havia presenciat i tants crims s’havien descobert davant d’ell. A més, darrere d’ell, era la zona on es posaven la resta de mossos, per escoltar la conversació sense ser vistos.





Passaren al voltant de cinc minuts des que en Dídac i el taxista van seure tots dos a les butaques, quan van entrar dos mossos seguits del que seria el cap d’aquella estació. Van estar parlant del que havia succeït i, per tant, abans de dir res, aquest últim home, va advertir de que la conversació no seria escoltada al darrere del mirall, ja que del que anaven a parlar no era un tema per ser escoltat per més mossos. Aquest home gran, va sortir de la sala sense dir res més. Als dos segons de que la porta es tanqués, va començar l’interrogatori.





- Diga’ns noi, què és el que ha passat amb precisió, si us plau.



- Doncs bé, senyor, no podré donar detalls específics, ja que quan vaig arribar, ja no estaven els meus pares. Però bé, la meva mare em va donar permís per anar de viatge a Malta i, quan va aterrar l’avió, van començar a ocórrer successos inesperats, i la mare no apareixia per enlloc. – El noi, ho va dir tot amb un diàleg accelerat producte dels nervis i, d’una manera molt precisa, per a que els mossos poguessin ajudar.



Una vegada tot estava quasi acabat, li van demanar al taxista:

- Ara, si us plau, vostè digui si tot el que ha dit el noi, és correcte, i si pot afegir alguna cosa, per menuda que sigui, si us plau, faci-ho.



- És clar que ho faré. Doncs bé, encara que en Dídac estava una mica nerviós, ho ha esmentat tot molt clar i precís. Com a adult que soc, només puc afegir que jo el vaig rebre amb total amabilitat, i el vaig ajudar amb tot el que em demanava. Al principi, em feia pensar que el nen, estava boig, o que simplement, no se’n recordava bé d’on era la seva casa. Però amb el temps que hi vam passar junts, em vaig adonar de que no, el nen està en perfecte estat, i sap molt bé el que està passant. Només puc corroborar-ho tot. A més, a més, aquesta nit, una vegada ha carregat el seu mòbil amb el meu carregador, m’ha ensenyat una foto, en la que es veu clarament el carrer on vam estar ahir, amb els seus pares, i la casa hi apareixia.



- No estem dient que el noi no sàpiga on viu, només us demanàvem confirmació i sinceritat. Si us plau, Dídac, ensenya’ns la foto.



El noi va treure el seu mòbil ràpidament, va obrir l’aplicació de fotos, i la va buscar. Al cap d’uns segons la va trobar i els hi va prestar el mòbil ràpidament. Els mossos, semblaven congelats al veure la foto. Al cap d’una estona:

- Bé, ens resulta molt estrany veure eixa casa en eixe espai, sempre passem per enllà i mai l’hem vista. Avui, tornarem a donar-nos una volta per allà. Farem tot el que puguem per trobar la casa, noi, no et preocupis – va dir el mosso que seia davant del nen.



- Doncs, molt ben dit tot. Gràcies per confiar en nosaltres, poden tornar a casa, i durant els pròxims dies, us anirem donant la màxima informació que trobem – va dir l’altre mosso.



- Moltes gràcies – van dir a la vegada en Joan i en Dídac.





Aquella mateixa tarda, en Joan va rebre una trucada al mòbil mentre conduïa per Barcelona, fent el seu treball. Resultà que els mossos, si que havien anat al barri on havia d’estar la casa del Dídac. Mentrestant, en Dídac s’havia quedat a casa de Joan, veient un partit de futbol.



Com que encara era prompte per a deixar de treballar i anar-hi a casa a parlar amb en Dídac, el conductor es va quedar fent viatges tota la tarda, ja que aquella nit convidaria al noi d’anar a sopar, i en eixe moment, li donaria la notícia.





Una mica desprès del capvespre, en Joan va establir l’últim viatge del dia, a casa. Com que hi estava una mica lluny, i havia de passar per tot el centre de Barcelona, va provar d’agafar menys trànsit, i va decidir passar pel barri del nen. Una vegada allí, es va adonar de que el carrer estava completament tancat per cotxes dels mossos.





Van passar uns vint minuts des que hi havia passat pel barri i, per fi, va arribar a la seva casa, on l’esperava aquell trist noi.



Només obrir la porta de casa, en Dídac va començar a córrer per a veure en Joan i, aquest, desprès d’una forta abraçada li va dir:

- Tinc notícies sobre la investigació, què et sembla si anem fora a sopar, i t’ho conte tot?

- Si! Tinc moltes ganes de sortir de casa. On anirem?

- Ara ho veiem.





Passà mig hora, i en Joan ja estava llest per a tornar a sortir de casa, en busca de la sopa. Van agafar el taxi, i sense les llums indicadores de taxi, van emprendre una ruta cap a un restaurant proper de casa. Hi van entrar, i una dona d’estatura mitjana, que a en Dídac li va donar bones sensacions, els va demanar què volien per sopar. El nen, va veure que el seu amic, s’havia posat una mica nerviós, i que aquesta dona, havia agafat un color vermell de cara. Estava clar que s’havien agradat.



Sopant, en Joan, li va contar tot el que li havien dit per la trucada els mossos.



- Dídac, el que volia dir-te és que els mossos han trobat una carta al mig del lloc on hauria d’estar la teva casa. Just on els teus pares apareixen de peus a la foto. Ens han demanat que acudim demà al matí a la comissaria.



- De veres? Han trobat una carta? Però i què posa?

- No m’han dit el que posa, però demà ho veurem, m’han dit que son bones notícies i, per això estem sopant fora. Anem a celebrar la trobada de la carta.



- Em sembla bé. Volia dir-te una cosa. Aquesta tarda, no hi he estat veient només un partit de futbol, també he rebuscat entre les teves coses, i he trobat una foto que em sembla molt i molt familiar. Estic quasi segur de que l’he vista per algun altre lloc.



- Ah si? Això has fet? I diga’m quina foto era? – va dir en Joan quasi cridant, d’una manera que a en Dídac, també va resultar familiar.



- No volia que t’enutjares, però... és una foto on surts tu amb suposo que la teva mare, a un aniversari, que pel que posava a la foto, era el teu.



- D’acord, ja sé quina dius. I a on creus que l’has vista?

- No n’estic segur, però crec que a l’habitació dels meus pares, fa uns dos o tres anys.



- De veritat? No pot ser, haurà d’haver estat una foto semblant, totes les fotos d’aniversari tenen la mateixa temàtica.



- Tens raó, això serà – i per canviar de tema, en Dídac – llavors demà a quin hora anirem? Tinc moltes ganes de dormir i anar el més prompte possible – el nen estava molt nerviós. Volia saber què contenia aquella carta.



- Demà et despertaré jo, serà prompte, ara gaudeix de la sopa. Bon profit.



- D’acord, bon profit.





Quan acabaren de sopar, en Joan es va alçar de la taula i va marxar cap a l’entrada del restaurant sense dir-li res a Dídac, encara que el nen ja sabia on anava. Va buscar a la xica que els havia atès al principi, per demanar-li el seu número de telèfon i, quan la va trobar, la xica ja l’estava esperant. Tot semblava que tenia guió. La jove sense dir res, li va oferir el seu número, i en Joan el va apuntar amb un boli que hi va trobar a una de les taules de la recepció del local.



- Demà et truco.



- Perfecte.



Tots dos semblaven molt nerviosos i sobresaltats pel que estava succeint. Demà es trucarien i cap dels dos havia tingut cap relació anterior. Tot això era nou, però semblava que ja estava determinat d’una manera innata.





A la matinada següent, en Dídac i en Joan, van tornar a agafar el taxi, per anar-hi a l’estació. Només arribar, hi esperava un mosso a la porta de la comissaria, qui els acompanyaria cap a dins, i els assenyalaria on havien d’entrar.



Només entrar:

- Bon dia tots dos, hem trobat aquesta carta. Són bones notícies, llegiu-la, i veiem què us podem dir del que hem investigat. És una carta dirigida als mossos.