Lou

Sèiem en una sala d’estar antiquada però ben arreglada i acollidora. Mentre em servia una tasseta de te fumejant jo observava les fotografies que hi havia per tots els racons del saló, totes col·locades meticulosament dins de marcs daurats penjats a les parets o col·locats al damunt del bufet i la tauleta de cafè. Eren quasi totes fotografies de la Marie. Començava a ploure, i l'atmosfera grisa i fosca de fora semblava haver-se infiltrat també en aquella estança que es tornava cada vegada més densa i tensa. Ens vam quedar uns instants en silenci on només se sentien les petites gotes de pluja que repicaven suaument contra el vidre de la finestra. Quan finalment em vaig atrevir a mirar-lo, vaig sentir el pes de la seva mirada desolada al damunt. Una mirada carregada de dolor i odi, del que només sent un pare en perdre un fill.

Vam estar parlant d’ella. La seva veu era carregada de tristor i melancolia, però també hi havia un aire de dolçor i tendresa en evocar aquells bonics records del passat. Al cap d’una estona vam tornar a quedar-nos callats mirant-nos fixament, i en aquell instant va entendre el veritable motiu de la meva visita. No podíem ignorar el que acabava de passar i érem els únics que realment podíem fer alguna cosa. Acudir a la policia no serviria de res perquè no eren més que la mateixa gentussa emmascarada rere una careta de legalitat i justícia.

A partir d’aquell moment va néixer en aquell saló un aire de complicitat, i en el meu cor es va obrir una escletxa d’esperança i un bri d’emoció que se sobreposava als sentiments angoixants i opressors que havien arrelat dins d’un jo tan profund que em pensaven sense gairebé ser-ne conscient.

La trobada va ocupar tot el matí i quan vaig sortir per tornar a casa havia deixat de ploure i el sol començava a sortir tímidament d’entre els núvols. Els meus talons repicaven contra les pedres humides que recobrien l’estret carrer i el meu cap divagava pensant en les paraules que havíem intercanviat amb el senyor Dubois. En arribar a casa vaig tornar a obrir aquella vella capseta d’on vaig treure una antiga fotografia del grup que havia format el meu pare i el senyor Dubois, amb tots els seus integrants. Havíem parlat de reunir de nou aquell grup de mags per organitzar la nostra petita rebel·lió.



Hugo

Varen passar els dies i jo no feia més que resar perquè des de la germandat no m’arribés un següent encàrrec, no creia que en fos capaç. Cada dia era un suplici, esperant que passés sense notícies ni novetats, però vivint amb la certesa que, tard o d’hora, l’encàrrec arribaria. Em movia com una ànima en pena, amb el cor en un puny, ple de pensaments i culpabilitat que no em permetien viure tranquil·lament, ni tan sols intentar-ho.

I el temut dia va arribar, un matí vaig trobar, a la taula de la cuina, un cartell amb només un nom: Lou. Era la inconfusible lletra del sergent i el missatge quedava clar; fes el que hagis de fer i que ella no quedi viva per explicar-ho. Vaig quedar allà palplantat, els sentiments m'envaïen i em paralitzaven, acompanyats d’una ansietat que no em deixava respirar. Tot i que ple de dubtes, vaig fer l’única cosa que podia fer, vaig començar a planificar el que seria l’assassinat de la meva pròxima víctima.

Els següents dies vaig estudiar-la, vaig recollir tota la informació que vaig poder sobre ella dels documents que la germandat tenia. I va començar la meva feina de reconeixement, passaria dies sent la seva ombra, analitzant tots els seus moviments per trobar els punts febles que em permetrien atacar-la. Però quan la vaig veure per primera vegada vaig tenir una certesa, no en seria capaç. Tot i que fins aleshores no n’havia estat conscient, ella no era per mi una desconeguda. Era amiga de la meva última víctima i la seva cara em resultava familiar, ens havíem creuat alguna vegada pel carrer. Fins i tot juraria que l’havia vist rient amb les amigues, o cuidant al que devia ser el seu fill amb una infinita tendresa. No la veia simplement com una víctima, culpable, sinó que era conscient de la seva humanitat, de la seva essència i innocència. En les seves expressions no s’hi veia cap mena de malícia, només ganes de viure malgrat les circumstàncies.

Per tot això vaig prendre la decisió més arriscada de la meva vida. Sense dir res a la germandat, i intentant mantenir la seva simpatia i confiança, em posaria en contacte amb la Lou i procuraria, d’alguna manera, posar fi a aquella massacre i potser, fins i tot, canviar les normes d’aquell joc que sempre afavoria els mateixos. Havia estudiat tota la seva rutina i me la coneixia com si de la meva pròpia es tractés, i no vaig tenir problema en trobar un moment per parlar amb la Lou sense testimonis i amb la tranquil·litat necessària. La vaig interceptar un dia en sortir del cabaret i, intentant que no es notés el meu nerviosisme, li ho vaig explicar tot. Vaig parlar de la meva història, li vaig explicar l'existència de la germandat i tot el que aquests feien. Vaig confessar, fins i tot, les atrocitats que ja havia fet en nom seu. D’algun lloc remot i desconegut vaig aplegar les forces necessàries per expressar totes les meves preocupacions, els meus sentiments de culpabilitat, que no em deixaven dormir. Ella em va escoltar, amb una expressió reflexiva i calmada. Tot i ser per a mi gairebé desconeguda, em transmetia una seguretat estranya, inesperada i reconfortant.

La Lou em va explicar, també, la seva situació. Havia parlat amb antics components del que havia estat una resistència a la germandat. S'havien adonat de la situació actual i pretenien canviar-la. Aquell, creia ella, podia ser el meu lloc, on la meva opinió seria respectada i valorada, indispensable per a complir els objectius que ens proposàvem.



Lou

L'olor de verdures al forn va inundar el pis sencer i es va infiltrar dins del meu nas distraient-me de tots els pensaments i records que omplien la meva ment. Havia passat tota la tarda rebuscant en antigues fotografies, llibres amagats al fons dels armaris o en llocs inhòspits, acumulant pols i brutícia, envellits pel pas del temps i la carència de dedicació i afecte, sense adonar-me de tota l’estona que hi havia dedicat. “El temps és una cosa ben curiosa” vaig pensar llavors. Fins aquell moment les setmanes passaven lentament, arrossegades amb desgana i abatiment, però aquella tarda semblava haver transcorregut amb la rapidesa d’una estrella fugaç. Buscava informació d’aquests antics amics del meu pare, i tot i que d’ells no en vaig trobar res, vaig descobrir uns quants llibres de màgia, alguns d’autors molt antics o anònims, i anotats pel meu pare, i d’altres escrits pel meu pare mateix. En obrir-los alguna part llunyana i abandonada de la meva ment es va despertar i en anar passant aquelles pàgines fines i groguenques vaig recuperar records passats i va créixer dins meu una màgia que creia morta.

Vaig sopar amb la mare, que semblava haver-se tret alguns anys de sobre aquella nit. Vaig gaudir aquell sopar d’una manera que no havia fet en anys; la verdura la vaig trobar molt més bona que de costum, i la vaig menjar amb delit, la mare semblava molt més ella mateixa que totes les setmanes anteriors, i vam xerrar, després d’un temps ple de silencis i paraules buides. Una escalfor em va acariciar el cor aquella nit.

Vaig estar una setmana sencera fullejant aquells llibres vells i la meva curiositat per aquell art tan bell i singular que era la màgia va anar creixent dia rere dia. Vaig tornar a anar a casa del senyor Dubois unes quantes vegades, en sortir de la fàbrica o abans d’anar al cabaret i en tan sols aquella setmana ja havia estat capaç de localitzar a tots els antics membres d’aquella antiga societat secreta. Va anar a parlar amb cada un d’ells i va ser capaç de convence’ls a tots per assistir a una reunió que se celebraria a la mateixa sala d’estar que m’havia rebut la primera vegada que el vaig visitar.

Les nits al cabaret no havien tornat a estar les mateixes des de la mort de la Marie. Un aire de tristesa, incertesa i por envoltava a cada una de les noies, com un vel que ens separava les unes de les altres, creant un ambient fred i tens, ple de mirades amargues i melangioses. Les rialles i somriures alegres havien desaparegut i ja no hi havia la mateixa emoció i compenetració en les actuacions. En sortir totes marxaven ràpidament a les seves llars, com ocellets tornant als seus nius en fer-se fosc. Jo feia el mateix, pensant inevitablement en l’escalfor dels llençols que m’esperaven per poder jaure després d’un dia llarg i feixuc per quedar atrapada en el món dels somnis.

Un dia, però, en sortir per la porta del darrere vaig topar amb un noi que semblava estar esperant allà fora. En la negror de la nit em va costar identificar el seu rostre, però en fixar-me en la seva mirada vaig reconèixer-la de seguida. Era el mateix noi amb qui havia ensopegat la primera vegada que vaig anar a veure el senyor Dubois. Els seus ulls penetrats em miraven fixament i després d’uns segons de silenci va dir el meu nom. Vaig romandre en silenci, desconcertada, i ell, en veure que jo no articulava paraula va continuar parlant. Semblava inquiet, mirant a banda i banda de tant en tant, però jo estava massa desconcertada per fixar-m’hi. Em vaig sorprendre que sabés el meu nom, però el més sorprenent va venir després, quan em va confessar que havia estat ell qui havia assassinat a la pobra Marie. Quan em va dir això em recorregué un temor i instintivament vaig fer dues passes enrere. Ell es va adonar de la meva por i es va afanyar a donar-me explicacions. Vaig escoltar-lo atentament durant tota l’estona que va estar parlant i el temor va anar desapareixent de dintre meu. El compadia. Llavors vaig pensar en la reunió que havia de tenir lloc aquella mateixa setmana i no vaig poder evitar d’explicar-li. No només perquè em generava un estrany sentiment de seguretat i confiança, però també perquè creia que ens podria servir de gran ajuda.

Vaig tornar a casa confosa. Quan em vaig ficar al llit per dormir em van tornar a venir el cap aquells ulls foscos i una mena de corrent agradable i nerviosa em va recórrer per dins.

Finalment va arribar el dia de la reunió i, tal com havíem quedat, em vaig trobar l’Hugo a l’entrada de casa meva per anar-hi junts. Estava nerviosa per la reunió i també per veure’l a ell. Vaig baixar les escales i en obrir la porta el vaig veure arrepenjat a la paret fumant un cigarret, esperant-me. El vaig saludar intentant amagar el meu nerviosisme i vam començar a caminar junts. No ens vam dir res en tot el camí. De tant en tant notava el pes de la seva mirada, però jo mantenia la meva mirada al davant.

Vam arribar a casa del senyor Dubois i quan anava a picar la porta, aquesta es va obrir i el senyor Dubois que estava a l’entrada em va mirar primer a mi i després a l’Hugo amb una mirada desconfiada i analitzadora. Em vaig afanyar a explicar-li per què havia portat l’Hugo i amb un aire recelós ens va convidar a entrar. Érem els primers d’arribar i vam seure en un silenci tens. De seguida van anar arribant tots els altres i l’ambient es va relaxar una mica. No va venir tothom, però així i tot la sala estava plena. El senyor Dubois s’aixecava per saludar als seus vells amics mentre que l’Hugo i jo romaníem asseguts, observant.

El primer a parlar va ser el senyor Dubois, que es va dirigir a tothom exposant l’objectiu de la trobada. Es va sentir una remor de veus inquietes, però ell va continuar parlant fins que els murmuris es van convertir en expressions d’assentiment i aprovació. Llavors el senyor Dubois va mencionar l’Hugo, la presència del qual havia passat inadvertida fins al moment, però que de cop va ser el focus de totes les mirades, curioses i temoroses. Ell, però, va explicar-los el mateix que m’havia explicat a mi, i tot i que a la sal hi regnava cert neguit, la majoria van veure el potencial de tenir algú de dins per ajudar-nos.

Tothom va tenir l'oportunitat de pronunciar-se, i tot i algunes desavinences inicials, vam acabar posant-nos d’acord en el més important, així que quan la reunió va concloure, amb la promesa de ser la primera de moltes, vaig tornar a casa amb el cor més ple que mai.



Hugo

Després de la que havia estat la meva primera reunió amb la resistència, vaig arribar a casa i, per primera vegada en mesos, vaig adormir-me ràpidament, amb la consciència tranquil·la. Sentia que el que havia fet era el correcte. Costaria, seria feina de llargues hores, mesos, inclús anys. Acabaríem cansats, potser en alguns casos sentiríem la necessitat de renunciar, defalliríem. Però era necessari posar un aturador a la crueltat de la germandat, i l'única manera de fer-ho era actuant en grup, preparant-nos i resistint, malgrat que a vegades costés. Coordinant-nos per protegir a tots els possibles objectius i brindar una pau necessària i desitjada a tots els habitants que, posseïdors de màgia, feia temps que malvivien sabent-se perseguits.

Tot això no seria fàcil, i segurament arribaria el moment en què la germandat em descobriria, i això em posaria en un perill inimaginable. Estava, però, convençut que era el correcte i això em permetia dormir a les nits. Tenia la consciència tranquil·la i, per primer cop en anys, estava convençut del meu lloc i la meva missió en aquest món.

Tardaríem, no seria fàcil, però ho faríem, aconseguiríem derrotar la Germandat.