Lou

Com cada vespre, en acabar la jornada a la fàbrica, m’havia dirigit al Bellerose -el rònec cabaret on actuava a les nits- , sense ni tan sols tenir temps de passar per casa per veure com estava la mare. Havia estat un dia rutinari, com ho havien estat tots els dies des que vaig començar, sense entrebancs, ni tampoc sorpreses. Monòtons. Estava cansada i mancada de ganes per enfrontar-me a la segona feina que m’esperava. És clar que no era el mateix que un dia sencer envoltada de telers escandalosament sorollosos i dones amb cares llargues, que tan sols pensaven en el moment de tocar el dos. Fer de ballarina amb les noies era molt més estimulant que tot això; però tot i així, la idea de tornar a casa per jeure al jaç intentava segrestar la meva ment.

Així que mentre caminava pels carrers empedrats, em vaig deixar endur per aquesta dolça fantasia, que ressonava dins del meu cap com una melodia embriagadora. Aquest pensament, però, es va dissoldre en un tancar i obrir d’ulls, interromput per la llum i el soroll vibrant que emanava del cabaret, i que contrastava amb la foscor freda dels carrerons vagament il·luminats.

La porta de fusta tronada i vidres enterbolits deixava entreveure la llum parpellejant dels neons vermells i es reflectien ombres dansaires a la vorera desgastada. Davant la porta, s’endevinava la silueta imponent d’un home alt i corpulent. Amb una expressió seriosa, custodiava l’entrada amb atenció, com un vigilant silenciós que protegia els secrets que s'amagaven rere aquell llindar. En veure’m arribar el seu posat va canviar; es va mostrar més relaxat i se li va dibuixar un somriure afable a la cara.

— Bona nit, senyoreta Lou — em digué, amb la mateixa tendresa de sempre.

— Bona nit, senyor Pierre — vaig contestar-li imitant el mateix to d’afabilitat.

— Endavant, tingui una bona vetllada — em respongué mentre m’obria la porta.

En Pierre havia estat el porter del Bellerose des que hi havia començat a treballar, i segurament abans de la meva arribada ell ja hi portava una bona pila d’anys. Era un home gran, en els dos sentits de la paraula, i, tot i que podia resultar intimidant, era veritablement encantador i entranyable, i evocava, un sentiment de familiaritat en el local.

Embolcallada amb una lleugera música de jazz em vaig encaminar cap als camerinos on ja hi havia totes les noies maquillant-se i vestint-se per l’actuació d’aquella nit. Conversaven alegrement mentre s’anaven passant el pintallavis de color carmesí.

— Hola, Lou! — van dir totes distretament, pràcticament a l'uníson, en adonar-se de la meva arribada.

De seguida em vaig començar a posar el mateix vestit de lluentons vermells que duien totes. Així, per fi, em vaig poder alliberar de l’espantós uniforme de la fàbrica i amb ell el sentiment angoixant que m’envaïa sempre des que posava el peu en aquell indret roí, fins que en sortia, i, que sovint no acabava de marxar ni quan em sumia en somnis.

Mentre m’acabava de pintar els llavis em vaig unir a les seves rialles i converses despreocupades i un sentiment càlid va començar a créixer dins meu com una petita flama. No hi havia millor remei que la seva companyia i de seguida em vaig sentir una mica culpable d’haver pensat que estaria millor a casa. De seguida que ens vam haver acabat de preparar vam començar l’actuació i vaig deixar les cavil·lacions enrere per concentrar-me en fer un bon paper a l’escenari.

L’espectacle va ser un amalgama de vívids colors, moviments frenètics i música animada. Els músics, posseïts per una melodia incontrolable, van tocar una cançó rere l’altra, i nosaltres, com si estiguéssim sotmeses a un encanteri, vam ballar-les totes sense ni tan sols aturar-nos per recobrar l’alè. Al mig de l’espectacle la Marie va marxar a correcuita, però a cap de nosaltres ens va sorprendre perquè totes sabíem que tenia una criatura per cuidar i alletar. En aquell moment no tenia manera de saber-ho, però llavors em vaig adonar de l’involuntari error descomunal que acabava de cometre. En acabar el ball, estàvem totes ben acalorades, i, disposades a tornar, ara sí, cap a casa, i amb un sentiment cofoi, ens en vam tornar als camerinos. Vaig girar el pom de la porta lentament, parlant distretament amb l’Adeline de com de bé havia anat l’espectacle. Finalment, vaig obrir la porta del tot, que va grinyolar amb el característic soroll de porta vella. Em va caure l’ànima als peus i vaig deixar anar un crit ofegat.

En sortir de l'escenari poc em podia imaginar que em trobaria una escena com aquella. No me’n sabia fer a la idea, que una cosa així hagués pogut passar. No feia ni tres hores ens preparàvem en aquell mateix camerino per sortir a actuar, com cada nit, i ara el cos de la Marie jeia a terra, sense vida. La seva pell, que abans irradiava vitalitat, ara era pàl·lida com la porcellana, i els seus ulls, fins feia poc plens de vida, miraven inexpressius cap al sostre.

El silenci del camerino contrastava dolorosament amb la música que encara ressonava dins del meu cap. Les rialles i els crits d'alegria d’un moment abans es van esvair, i només va quedar l'eco d'una tragèdia inexplicable. Les meves mans tremolaven mentre les apropava al cos encara calent de la Marie i les noies, restaven immòbils al llindar de la porta, incapaces de processar la realitat pertorbadora que teníem davant. El silenci ensordidor que s’havia instaurat a l’estança es va trencar amb la mateixa estridència d'un vas de vidre que cau a terra i s’esmicola. Eren els plors amargs de l’Amélie. Vessava llàgrimes de sang, agenollada a terra contemplant el cos difunt de la seva germana.

Uns instants després, entremig d’aquell garbuix d’amargues emocions, vaig començar a notar una olor sufocant. Un corrent gèlid em va recórrer l’esquena i em va eriçar els pèls del clatell. Era gairebé com si hi hagués algú altre en aquella sala. Una brisa glaçada semblava acariciar-me ara la cara, ara la mà dreta, ara els talons. L’únic rastre que deixava era la pell de gallina i un peculiar sentiment de fredor i foscor que t’oprimia el cor. Tenia l'estranya sensació d’estar compartint l’habitació amb un fantasma o esperit.



Hugo

Aquella tarda, la trobada amb el sergent havia estat curta però fructífera. L’objectiu era clar, erradicar tots els ciutadans indignes de posseir màgia de la ciutat. La meva tasca era eliminar-los un per un, fins que els únics amb coneixements de màgia fóssim els integrants de la Confrérie de la Connaissance Mystique (CCM).

La meva primera víctima havia de ser la Marie, una pobra noia de classe baixa, que treballava al Cabaret Bellerose entre setmana. Mai hauria pensat que això seria tan fàcil. M’havien dit que hauria d’esperar que la funció s’acabés i trobar una manera d’apartar-la de la resta del grup sense despertar sospites. Encara no em feia a la idea de la sort que havia tingut. Ella, pobra innocent, havia sortit abans de l’escenari per poder arribar a casa a cuidar el nadó, i aquell havia estat el meu moment. Com que l’havia agafat desprevinguda havia estat sorprenentment fàcil matar-la; no havia ofert resistència. Ara la Marie ja no hi era, i ja eren un menys.

Qui seria la següent víctima, no tenia manera de saber-ho. Encara no havíem identificat tots els individus, però sabíem que havíem d’actuar amb discreció. El que havia de fer en aquell moment era marxar ràpidament de l’escena del crim, allunyar-me’n amb celeritat i discreció per mantenir-me en l’anonimat.

En sortir per la porta del darrere, amagada entre bosses putrefactes plenes d’escombraries que feia dies que estaven en estat de descomposició, vaig guaitar a banda i banda, comprovant l’absència de testimonis que em poguessin relacionar amb el crim. Afortunadament, no vaig veure ningú, i em vaig esmunyir per petits carrerons sinuosos, donant voltes per assegurar que ningú em seguís. Tranquil·lament, em vaig dirigir cap al punt de trobada assignat.



Lou

En sortir del Bellerose la foscor de la nit em va rebre com una cortina misteriosa. Em vaig allunyar del cabaret on s’havia instal·lat una tenebror i una atmosfera tan densa que semblava afogar-me. Em vaig dirigir a casa arrossegant-me pels carrers com un autòmat. Algunes llàgrimes encara em queien rostre avall.

En arribar a casa, la mare ja dormia profundament. Em vaig quedar aturada al llindar de la porta de l’entrada durant uns instants, i llavors, em vaig dirigir cap a l'habitació on em vaig deixar caure al llit sense ni tan sols canviar-me la roba. El meu cos estava cansat i només desitjava poder dormir, però la meva ment semblava més desperta que mai. Així que vaig jeure a la penombra mentre les hores anaven passant, incapaç d’aclucar l’ull.

L'únic que anhelava era desaparèixer entre els vels de la son, confiant que l'endemà em despertaria per descobrir que tot això no era sinó un malson terrible. Però cada vegada que tancava els ulls em transportava altra vegada davant del cos sense vida de la Marie, i els seus ulls inexpressius em travessaven l’ànima fins que no ho podria suportar més i abruptament obria els ulls per refugiar-me a la solitud de la meva cambra. Cada vegada el mateix sentiment d’angoixa s’apoderava de mi, i una nova llàgrima relliscava galta avall fins a caure al coixí, ja moll de totes les anteriors.

Cansada d’estar donant voltes i voltes sobre els llençols intentant no tancar més els ulls em vaig quedar quieta mirant la finestra lleugerament oberta. Empeses per una lleugera brisa les cortines dansaven lleugerament projectant ombres al peu del llit. Lentament, els ulls se’m van començar a tancar en contra la meva voluntat…

Les respiracions profundes de la mare i els sorolls del carrer se’m van anar fent cada vegada més distants… O potser era jo que me n'allunyava…

Estava dreta al mig del camerino; no hi havia ningú. Tot i així jo tenia la impressió d’estar acompanyada. Era altra vegada aquella aura que s'apoderava de l’estança. Una presència fantasmagòrica que s'havia infiltrat a l'habitació, omplint-la amb un silenci que feia esgarrifar. L’únic soroll que sentia era el de la meva respiració agitada i el batec del meu cor cada vegada més desbordat. El meu cos va començar a tremolar i vaig començar a somicar. Vaig mirar a terra, i, a on abans no hi havia res ara hi jeia el cos mort de la Marie, tal com me l’havia trobat aquella mateixa nit; sense sang ni cap indici de violència, tot i que ara me n'adonava per primera vegada.

Em vaig despertar de cop. Els primers raigs de sol del matí es filtraven per l'obertura de la finestra i inundaven l'habitació d'una claror càlida, oposada als sentiments fúnebres que em dominaven. Reviure aquella sensació altra vegada va despertar en mi un record que feia temps que havia enterrat en més profund de la meva ànima; era dolorós i amarg, però em va fer adonar del que realment era aquella aura fantasmagòrica. Era màgia.