Hugo



Feia uns dies que no dormia bé. Era estrany, jo sempre havia estat d’aquells que s’adormien en el moment en què el cap tocava el coixí. Però ara, suposo que per tot l’estrès acumulat, em trobava donant voltes i voltes sense aconseguir agafar el son. Trobava, fins i tot, l’habitació massa buida, com si recordés aquells anys d’infantesa en què n’havia compartit una amb en Michel, malgrat que ja feia gairebé cinc anys que dormia sol en aquesta habitació petita i claustrofòbica, en un apartament compartit amb altres joves integrants de la CCM.

Fins aleshores, formar part de la CCM havia estat fàcil, no havia fet més que alguna feina de reconeixement i, a canvi, m’havien donat aquest lloc, que s’havia convertit en casa meva i que cohabitava amb nois que, com jo, no tenien on més anar i eren, en certa manera, família. Havia sigut una freda tarda de novembre, feia poc que aquell devastador incendi m’havia deixat sense família i, de passada, sense un lloc on viure. Les nits cada cop eren més fredes i jo, malgrat algun encàrrec puntual que anava fent, no em podia permetre un apartament, ni tan sols una habitació. En Sigmund havia aparegut, com vingut del no-res, i m’havia proposat entrar en un cafè; “m’interessa parlar amb tu”, m’havia dit. Havíem entrat a “le petit bistro”, un petit local brut i mal cuidat, i allà m’havia explicat en què consistia tot plegat. A partir d’aquell dia ja no vaig mirar enrere, jo formava part de la CCM, el meu lloc era entre ells i faria tot el que pogués per contribuir a la causa.

En unir-m’hi m’havia quedat clar: la màgia era una cosa perillosa, i a la Confrérie lluitaven perquè només nosaltres, els seus integrants, la dominéssim. M’havien dit que les altres persones amb màgia volien fer-nos mal, anaven en contra dels nostres ideals. A mi, com que tampoc tenia cap altra opció, m’havia semblat bé, completament raonable. Era lògic que, perquè el món que habitàvem fos segur, la màgia només pogués quedar en mans d’uns pocs.

Per això, al llarg d’aquests anys la meva vida havia estat gairebé bonica. Si més no tranquil·la, sense imprevistos ni embolics. Com que la Confrérie seguia una estructura jeràrquica i jo era a baix de tot, les meves feines eren de baix risc, només havia de fer el seguiment de tots els integrants de la llista de sospitosos, controlar les seves vides i fer un informe de cada un d’ells, però mai passar a l’acció. Aquests eren entregats a alts càrrecs de la CCM, homes astuts i maquiavèl·lics amb sorprenents habilitats estrategues, que s’encarregaven d’estudiar-los i fer un pla d’acció, triant el millor moment per eliminar cada un d’ells.

Quan feia unes setmanes m’havien cridat als quarters generals, per una reunió important, jo m’havia ensumat que les coses estaven a punt de canviar. Sentia, en certa manera, un punt d’orgull; finalment s’estaven adonant de tot el meu potencial, i per això em volien encarregar tasques més complicades i precises. També era conscient, però, que tot això podria brindar certa inestabilitat a la meva, fins aleshores tranquil·la, existència. Com a tot arreu, més importància implicava, a la vegada, més perill. Malgrat aquest gairebé imperceptible recel que havia sentit, vaig acceptar la tasca sense dubtar ni un sol segon, sabia que estava preparat i això ajudaria a l’objectiu de la CCM.

Durant les setmanes que vingueren em vaig estudiar sense repòs els informes de la que seria la meva primera víctima, la Marie. La vaig arribar a conèixer com a una amiga íntima. Encara que mai haguéssim parlat sabia on vivia, els seus costums. Sabia amb quin afecte tractava el seu fill i amb quina resignació treballava, dia rere dia. Ho sabia tot d’ella, però això no va fer que, en cap moment, dubtés de la seva culpabilitat i la necessitat d’eliminar-la.

El dia assignat, el de la seva mort, havia mantingut la sang freda durant tot el dia. En el moment indicat l’havia immobilitzat i l’havia matat. Amb màgia, tal com milers de vegades abans havia practicat. Aquell era el moment pel qual m’havia estat entrenant. Quan la Marie es va adonar del que estava passant em va mirar als ulls. I en aquell moment em va trontollar tot.





Lou



Vaig estar mirant el sostre, sense moure ni un múscul, com si algú m’hagués pausat. La meva ment divagava pel laberint dels records, difuminant la línia que separa el present del passat. El sentiment de tristesa que havia prevalgut en mi durant tota la nit, va desaparèixer i ara simplement sentia una buidor que m’oprimia el pit. Passada una bona estona vaig sentir uns sorolls a la cuina; devia ser la mare preparant una mica d’esmorzar; vaig tornar en si i em vaig aixecar del llit mentre la claror del dia m’acariciava el rostre. Vaig dirigir-me a l’armari i el vaig obrir. Tot i que feia anys que no el tocava, la meva mà va saber exactament on buscar i quan els meus dits el van fregar, em vaig posar de puntetes per poder-lo agafar. Es tractava d’un joier més aviat petit, bonic però ja vell i empolsinat. Havia estat un regal del meu pare, pel meu desè aniversari. El vaig posar de cap avall per donar-li corda i en obrir-lo, de dins en va escapar una melodia suau i nostàlgica. Vaig observar la petita ballarina que donava voltes elegantment. Durant una estona em vaig deixar endur per la nostàlgia i la memòria d’uns temps feliços i innocents i tot seguit vaig posar la meva atenció en el contingut de la capseta. Hi havia tot de fotografies velles, en blanc i negre, i en totes elles hi sortia el meu pare.

Feia massa temps que havia deixat aquells sentiments i records arraconats, però després del que havia passat amb la Marie, no podia seguir ignorant el que estava passant. “Aquest cop no miraré cap a l’altra banda, papa”, vaig pensar, i vaig deixar el petit joier al damunt del llit, em vaig treure finalment la roba que duia des de la nit anterior i em vaig dirigir a la cuina. Hi havia la meva mare asseguda a la petita taula rodona, bevent una tasseta de cafè calent acompanyat amb un tros de pa del dia anterior sucat amb una mica de mantega i melmelada. Tenia la mirada perduda i no em va sentir arribar, però li vaig dir bonjour i em vaig asseure al seu costat. No em va contestar, així que vaig agafar un tros de pa i em vaig encaminar cap a la porta per marxar. Em vaig posar un abric, penjat al penja-robes de l’entrada, i vaig sortir.

Els carrers eren plens de dones elegants amb vestits llargs passejant amb paraigües i barrets, exhibint el seu estil glamurós; homes que anaven a treballar, amb aire decidit i vestits amb jaquetes i corbates; cafeteries i terrasses, plenes de gent esmorzant; el so dels talons ressonant pel paviment de les voreres i algun cotxe que de tant en tant passava. Pintors que retrataven l’encant i l’elegància de la ciutat, aparadors que exhibien l'última moda, floristes que omplien la vorera de flors i olors agradables. El so de rialles i nens que es perseguien entre la gent, escriptors que es reunien per discutir moviments artístics emergents, gent que feia cua per comprar a la pâtisserie… i entremig de tota aquesta gent jo em sentia sola, més sola que mai. De seguida, però, em vaig conduir cap a carrerons més estrets i foscos, molt menys concorreguts. Era un contrast en tots els sentits, però el que més m’agradava en aquells moments era el silenci que omplia aquells carrers.

Vaig caminar amb pas decidit, mirant a terra, sense prestar gaire atenció al meu voltant; i anant així tan concentrada en mi i els meus pensaments, vaig topar contra un noi que també devia anar força embadalit.

— pardonne-moi — li digué, i seguí caminant.

Vaig pensar en la cara del jove; una expressió freda, unes faccions ben marcades, uns ulls foscos i penetrants. Tenia la sensació d’haver-la vist ja alguna altra vegada. Furgant dins de la ment em va venir el record d’haver vist la mateixa mirada fosca i freda aquella mateixa nit al cabaret. Estava assegut tot sol entre el públic mentre nosaltres fèiem l’actuació. No bevia, ni somreia, ni semblava estar-s’ho passant gaire bé, però observava atentament com un ornitòleg quan estudia un ocell nou. Era estrany, però hi vaig treure importància i simplement em vaig concentrar en l’actuació.

Finalment, vaig arribar al meu destí, casa de la família Dubois, els pares de la Marie. El senyor Dubois havia estat amic íntim del meu pare.

Van coincidir a la Université de París mentre els dos estudiaven enginyeria civil. Es van fer amics de seguida, compartint les mateixes classes i seient de costat. Amb una curiositat innata, van descobrir el món de la màgia, un tema que la majoria considerava tabú, però ells van explorar amb determinació cercant per totes les biblioteques de París, fins que aconseguiren dominar aquest art. D’alguna manera, els companys de classe se'n van assabentar, i mentre alguns els miraven amb respecte i fins i tot amb certa por, altres mostraven un interès i una intriga palpables. Amb aquests últims, van decidir formar un grup selecte, gairebé com una societat secreta, que es dedicava, doncs, a l’aprendre i el control de la màgia. Es feien anomenar “La petite société des sorciers”.

Les reunions amb el grup van durar anys, inclús quan ja eren tots casats i amb fills. Amb el transcurs del temps van arribar fins i tot a escriure llibres, perquè la informació existent era molt escassa. Però tot es va acabar quan el meu pare, Étienne Moreau, va ser assassinat. Encara que la policia ho va etiquetar com un accident laboral, jo sabia que no era cap accident. Era evidentment una acció intencionada, i a més, tenia relació amb el fet que dominava la màgia. Com a resultat d'això, el grup es va dissoldre, i no es van tornar a reunir més.

Vaig picar a la porta de la casa, i al cap de pocs segons em va obrir un home alt i prim que només podia ser el senyor Dubois.





Hugo



Hi havia reflexionat sense descans i no ho entenia. No entenia per què en aquells ulls no hi havia vist ràbia ni animadversió, només una tristesa infinita, com un pou sense fi. Aquells ulls només deien una cosa: “salva’m, no em deixis morir”. Ni ens odiaven ni ens intentaven atacar, només volien viure.

Eren els seus ulls blaus els que no em deixaven dormir a les nits, els que em feien donar voltes i voltes i, quan semblava que finalment agafava el son, em feien despertar cridant. No ho entenia, “si he fet el que havia de fer, el correcte, per què ara em sento així?”. Hi pensava en tot moment i no arribava a cap conclusió. Només sabia una cosa. Aquells ulls no em deixarien dormir fins que, d’alguna manera, tot canviés.