Diuen que el temps és molt relatiu, però per a jo aquests darrers dos anys s’han passat amb una lentitud exagerada; els mesos no corrien i els dies no passaven. Després de totes les

mentides dites i els maltractes aguantats, vaig decidir que era hora de revelar-me. Opcions n’hi havia poques, ja que estava engabiada dins aquelles quatre parets que imaginàriament s’estrenyien. Il·lusòriament, les proporcions d’aquella vella i poc luxosa casa, limitada de mobles i poc confortable, es mitigaven. L’única salvació d’aquell avorriment va ser el nostre nadó que, en contra la meva voluntat, havia sortit de dins mi com una rèplica del meu pare, eren dues gotes d’aigua. No hi havia res més que m’alegrés els dies que veure una cara semblant a la del meu progenitor; feia un ambient familiar i acollidor que em provocava un sentiment de calma extraordinari. Onze mesos des que havia conegut el món, el Nico era un nen molt mogut, un terratrèmol, sempre tenia un somriure per a tothom, malgrat no sortir molt i no poder regalar les seves rialles a l’exterior. Era un infant de pell morena, cabells castanys suaus, i al cap de tres mesos ja se li podien percebre uns ulls brillants i blaus cel que entendrien la seva mirada.



Quaranta-vuit hores abans de l’aniversari, després que berenés un bol de civada amb maduixes, l’Oriol va anar a comprar el que necessitàvem: un globus amb forma d’u i una corona d’aquelles de cartró perquè quedés clar de qui era l’aniversari. Ous, llet, farina i oli, amb aquests ingredients tan senzills, el pastís ja estava al forn, només quedava tallar-lo pel mig i posar-li crema de cacau i avellanes; era el dolç preferit del petit de la casa, i què més que fer-li en aquella jornada tan especial. Quan faltava un dia perquè el Nico hagués donat una volta sencera al sol, em vaig adonar que no teníem espelma per posar al centre del púding i no va quedar més remei que anar a comprar-la. Era diumenge i tot estava tancat; així i tot, el pare del nen va fer un intent clarament fallat d’anar al supermercat, encara que va haver d’acabar fent carretera avall per arribar al basar xinès del poble del costat, per a mi desconegut. Portava un dia horrible, el meu cap no parava de donar-li voltes a un tema que em turmentava: com podia ser que l’endemà fes un any el Nico i en pocs mesos, dos des que estava amb l’Oriol, m’estava adonant que una vida que mai havia desitjat s’estava convertint en realitat. 493 dies des de la meva desaparició, des que aquell febrer de 2018 em vaig convertir en la metgessa estètica desapareguda, víctima d’un assassinat de fets no coneguts, carn fresca per a la premsa rosa i un maldecap per a la meva família. Com una bombeta que s’encén, vaig tenir la necessitat d’escapar d’un rampell de tot allò que m’atordia i desfer-me’n el més prest possible. No podia aixecar sospites, havia de pensar molt bé com ho faria. Abans, ja havia comentat a l’Oriol que no em trobava gaire bé i que anés ell sol a comprar l’espelma. Vaig escapar a la velocitat de la llum sense saber molt bé on anava, però què hi podia fer? Ja ni la meva vida tenia un rumb clar, havia caigut en un bucle infinit de negativitat. Després de tanta estona apartada de tot el que coneixia, ja no sabia com relacionar-me amb la gent, el contacte social s’havia esfumat de la meva vida d’un dia per l’altre, i demanar ajuda se’m feia un món sencer. De sobte, em va venir al cap la petita aventura amorosa que vam compartir el Martí, el meu veí, i jo aquell un de febrer i que va seguir avançant, encara que al final vam haver de tallar per diversos motius prèviament narrats.

La cabina telefònica situada a prop de la plaça central em va cridar l’atenció, el rumb del meu camí havia finalitzat i, sense saber-ho, havia trobat el que estava buscant cegament. No em fixava en la gent del meu voltant, ni tan sols sabia on em trobava, però tampoc m’havia detallat en saber el que pensaven. Vaig atracar-me al telèfon de dins la cabina, vaig teclejar els nombres sense saber molt bé a quina altra part del món arribaria la telefonada, ja que la memòria em fallava i no recordava la combinació exacta. Girava de dreta a esquerra la punta del taló, que estava clavada amb força contra la rajola del carrer. Mentre els tons de la trucada sonaven, vaig tancar els ulls i directament la meva ment em va portar a un lloc segur, a un record inoblidable que curava el meu pessimisme a l’instant. Asseguts a una roca, els dos sols, l’únic so que se sentia era el de les ones xocant contra la pedra dura del penya-segat, transformant-se en escuma blanca. La tranquil·litat s’apoderava de nosaltres, ningú sabia com rompre aquell silenci que immesurablement declarava connexió. El sol d’horabaixa havia arribat a la seva fi, el cel era completament fosc i això no volia dir res més: era el moment d’acomiadar-nos, sense saber que potser seria l’últim cop que ho faríem.

-647 960 5…- va dir el Martí, a la llunyania, abans de marxar.

-Què signifiquen aquests nombres? No serà pas la combinació de dígits que formen la clau de la caixa forta, veritat?- vaig anunciar amb un to sarcàstic.

Sense afirmar ni negar la meva pregunta, va marxar rient. Quan semblava que les paraules havien acabat i els metres d’asfalt ens separaven més del que m’agradaria, em va dir l’últim que sentiria de la seva boca en molta estona.

-Sense pressionar-te! Si d’aquí a vint-i-quatre hores el meu telèfon mòbil no vibra, entendré que l’interès per a aquesta … s’haurà acabat.- va xisclar, entusiasmat i dubitatiu alhora.

Una veu greu i un pèl coneguda a l’altra banda del senyal em van sorprendre, fent que tornés a la realitat en què em trobava en aquell precís instant.

-Hola, qui és? Hi ha algú?- demanava calmat. Abans que pengés la telefonada, vaig aconseguir respondre.

-Martí, soc la Tina. No tinc gaire temps, necessit que em facis un favor urgentment.

-Tina? Pensava que no tornaria a saber res de tu. Què ha passat? Tothom et dona per morta!

-Semblarà una excusa per no telefonar-te aquell dia, però m’has de creure, per favor. Un home em va raptar, m’han passat moltes coses, fins i tot tenim un fill. No vull aquesta vida, vull tornar a casa, amb la meva família, sentir la calor de les abraçades de cares conegudes, conviure en un ambient familiar i fins i tot acomiadar-me cada cop que ens veiem…- vaig esclatar plorant per tot el que no havia pogut expressar fins a aquell moment.

El meu veí es va adonar que el millor era no fer preguntes, i encara així em va ajudar en tot el que va ser capaç des de l’altra banda del fil telefònic. Va moure cel i terra per organitzar una boda falsa que despistaria l’Oriol i em donaria l’oportunitat que necessitava.



Una celebració amb tots els detalls possibles: taules amb estovalles planxades, plats d’alta gastronomia, decorats de flors, invitacions a dins sobres tancats amb segells de lacre… un somni que quasi qualsevol parella voldria complir. Ell no podia saber res del que s’estava planejant des del que semblava que feia segles era el meu estimat poble de vacances, on descansava en temporades estressants.

El temps amb bona companyia passa rapidíssim, m’havia sentit molt còmoda xerrant amb ell, per això era un embolic molt gran haver de deixar-lo i tornar a casa. Hauria escapat si no fos pel Nico, no podia deixar-lo allà i anar-me’n, em resultava massa complicat. Vaig córrer igual o més acceleradament del que ho havia fet abans de tornada a casa, per arribar el més prest possible però, així i tot, no va ser suficient. L’Oriol m’estava esperant de braços creuats a l’entrada de la que se suposava que era casa nostra, morrut i amb cara de tres déus. Jo sabia el que vindria després d’allò, no era la primera vegada. El primer cop va ser a la cara, amb la mà oberta, dura i plana; el segon va optar per l’abdomen, el puny tancat i sec va fer més mal que mai. Diuen que dels cops forts se’n treu un aprenentatge, però suposo que serà amb el temps, reflexionant, perquè en aquell moment jo no podia suportar el dolor ni tampoc era capaç d’aguantar-me les llàgrimes que lluitaven per sortir dels meus ulls, lliscant per les galtes rosades i acabar caient a terra. Em podia posar de totes les posicions possibles, que sempre acaba guanyant el més fort. Des que havia nascut el Nico, aquestes agressions havien parat, fins avui. Normalment, s’adonava del que feia abans que fos massa tard i aturava, demanant-me perdó i culpant-me de la seva agressivitat, però aquell dia no podia parar, se li notava als ulls la ràbia que descarregava damunt jo sense aturar, gaudint del meu patiment, insultant-me i fins i tot rompent els plats que estampava contra el terra, trencant-se en petits trossos, ressonant i fent-me passar més por. Aquella nit va ser, sense cap dubte, la pitjor de la meva vida amb diferència. La por que m’envaïa i la nostàlgia de no poder demanar ajuda a ningú quasi em van matar. Estava acostumada al que fan tots els agressors, al model de perdó contra la víctima, que et fan partícip del greu que els sap haver-t’ho fet, encara que després ho repeteixen una vegada rere l’altra, sense canviar el seu comportament ni l’actitud, mentre l’afectada es tapa amb maquillatge les ferides físiques i psicològiques tan bé com sap.



Aquell vespre no vaig gaudir de tancar els ulls. Em vaig estirar a terra devora el llit del Nico, no volia que li fes res, a ell no. Potser el sobreprotegia, però una mare mai es perdonaria que allò que li passa a ella per por o covardia també afectés el seu fill, ni essent el pare el causant de tot.



L’endemà l’Oriol, com sempre, va actuar com si res hagués passat, com si el dia anterior no hagués existit. Alguns cops em tornava boja, em feia dubtar si realment havia viscut el que havia succeït la nit passada o si tan sols havia estat un malson, un pensament que s’esfumava en aixecar-me i començar un nou dia. Estava molt cansada per no haver descansat correctament i no ho podia amagar, se’m notava només veure’m: ulleres marcades i mal de cap, símptomes prèviament experimentats.



Entrava gent a casa, alguns familiars de l’Oriol, que vivien la mentida que ell mateix els contava, un aniversari d’allò més corrent. Creien que ens havíem conegut a una fira de viatge a París i que estàvem vivint una relació molt sana i polida; pensaven que ens trobàvem en el punt més àlgid de la nostra aventura: un nen, una casa, què més necessitàvem? I no m’estranya, perquè quan la gent mirava desprenia amor, ensenyava al públic la cara de la moneda més neta, perquè quan la girava sortien a relluir tots els draps bruts, el que la gent no s’esperaria mai que es poguessin amagar darrere aquella dolça i captivant cara que fingia.

Compensar, açò era l’únic que sabien fer els atacants quan es penedien dels seus fets, una de freda i una de calenta. Tan sols per aquest motiu l’Oriol va acceptar celebrar la boda a Rupit, encara que em va costar molts contraatacs convèncer-lo.

Una vegada al poble que tant trobava a faltar cada matinada dels meus desolats dies, el primer que vam fer va ser instal·lar-nos a l’hotel que s’havia entossudit a pagar. S’atracava el dia que feia tanta estona que esperava i cada vegada estava més nerviosa, res podia sortir malament, però sobretot havia de dissimular com mai ho havia fet perquè ningú sospités absolutament res. El final d’una angúnia s’apropava.



El dia de la boda:

Amb uns talons de quinze centímetres davall els peus i una llarga i blanca cua de tul que arrossegava sobre l’herba de la masia rural, avançava amb la cançó My way de Frank Sinatra sonant de fons i que propiciava un ambient molt més acollidor. Intentant mantenir l’equilibri, no vaig adonar-me’n i ja era a l’altar.

-Està molt bé tota aquesta farsa que has muntat. Per part meva, t’emportes l’Òscar a millor direcció. Si això acaba aquí, tu cauràs al meu costat, d’açò pots estar-ne segura. - li xiuxiuejà a cau d’orella.

Mentrestant, la cançó seguia el seu ritme.

-Jo no sé res, gaudeix i exprem el dia al màxim- vaig contestar, quedant-me atònita tot seguit d’escoltar unes paraules imprevistes pronunciades de la seva boca.

-Et penses que vaig néixer ahir, reina? A algunes persones les podràs enganyar, però a mi no, que me les conec totes, Tineta!- va contradir, amb un aire de superioritat.

No em vaig encativar intentant convèncer-lo, ja que el temps em queia a sobre, i en un obrir i tancar d’ulls una bala em travessava la cuixa. El dolor em va causar una autosuficiència enorme i, allargada a terra singularment, el que record és veure com ell queia desplomat pel triple de tirs que havia rebut jo. Aclamar el mal a una altra persona no és un acte de bondat, però glatia una venjança urgent.



Em vaig aixecar a l’habitació 211 de l’hospital d’Olot, tan sols a dinou quilòmetres d’on havia passat tot el desperfecte, mentre em canviaven el medicament en sèrum. Les instal·lacions eren acollidores, però seguien sense sentir-se com casa, ja res tornaria a ser igual. Girant el cap per no veure com em clavaven les agulles, vaig poder apreciar una imatge d'escàndol, preciosa a caramull: les rialles del meu fill contagiades al Martí.

-Martí Ferrer Evans… no seràs tu el meu gran heroi?- vaig demanar amb una llàgrima a punt de baixar pel meu pòmul.

Una rialla a l’uníson amb el Nico va ser la resposta que no sabia que volia, però esperava.

-Vine aquí i estreny-me molt fort.- vaig dir entusiasmada.

Mai m’hauria imaginat que uns braços podrien tornar a envoltar-me i retenir-me d’una manera tan confortadora i esperançadora com aquella.