Amenaçar-la i esprémer-la fins a abatre-la com un drap brut. Aprofitar-me'n fins a deixar-la tan poca cosa i tan lleugera com una ploma. Segons el meu criteri, aquesta era l'única opció viable que considerava per aconseguir i extreure tota aquella innumerable fortuna que posseïa la Tina. La intenció no era disparar, però una pistola per calmar fums i posar els peus a terra a qui s'acabava de convertir en la meva ostatge no era una mala opció. Tenia una persona a càrrec meu, els seus sentiments a la meva disposició, estava vivint una aturada a la seva vida i sentir-me fràgil no era una decisió. No em podia desviar ni un segon del camí, el qual em faria obtenir el que volia i em portaria a ser ric. El meu objectiu era prometedor. Havia de mostrar-me ferm, com un tinent a l'exèrcit o com un artista que dirigeix la seva pròpia composició. El que passava era que la meva obra era una mica diferent. Després de distreure'm amb els meus pensaments i quedar-me clavat a terra mirant fixament als seus hipnotitzants ulls, mentre m'imaginava les ones del mar movent-se en calma mentre es fonien dins aquell blau preciós, vaig recordar que no estava presa per la seva bellesa, sinó per la seva fortuna. El cop de realitat que em va pegar la situació va ser sec i amoïnant. El que jo pensava que seria una tasca fàcil es va convertir en un intent nul de no rompre el llaç vermell que ens separava. Un nexe d'un ras brillant, un lligam on hi havia una certa tensió que suportava una gran càrrega amorosa. Sentia que si desfèiem el floc unit per aquella gran connexió que havia sentit, tot se n'aniria aigua avall, m’estava adonant que si una peça del trencaclosques es rompia tot s'esfondraria. El renou de les cordes lliscant contra les potes de la cadira em van posar en estat d’alerta. Em vaig assegurar que continuava asseguda i amarrada, tal com l'havia col·locat jo abans. Vaig sentir la impulsivitat de desfer-la per tenir-la entre els meus braços, els mateixos que l'havien retingut uns moments anteriors, però sabia que no em convenia. Era una lluita contínua en què els meus rivals eren els sentiments del meu cor i tots els pensaments atabalats del meu cap. Havia de sortir d'allà en contra de les meves cames, que l'únic que desitjaven era atracar-se a ella. Vaig girar cua sobre mi mateix i vaig començar a caminar en direcció a la porta, per escapar d'aquell lloc tan aviat com pogués. Absort en els meus pensaments, vaig fer camí per agafar la furgoneta, que estava aparcada metres enfora per no deixar cap empremta ni prova d'allà on ens trobàvem. Em vaig encaminar atrafegament costa avall sense mirament de senyals per acabar arribant a la primera farmàcia que vaig trobar: necessitava un grapat d'antiinflamatoris per calmar la constant migranya que patia des de feia anys.
En tornar a casa, la lluna il·luminava el cel fosc i estrellat que regnava aquell vespre. Mentre aparcava la furgoneta just allà on ho havia fet abans, ella continuava retinguda al centre del garatge. Una vegada a dins, vaig agafar dos ous de la nevera i vaig capgirar el bol per llançar-los a la paella després de batre'ls amb força. Vaig acompanyar-los amb una llesca de pa torrat i els hi vaig servir dipositant-los damunt una taula de llenya i vella que vaig trobar entre trastos i teranyines. Mentre baixava les escales carregant la safata, em vaig desequilibrar a causa de l'excés de medicació ingerida minuts abans. L'aigua començava a tremolar, fins que vaig sentir el renou agut del vidre trencant-se al meu costat, causant un xiulet molt fort a les meves orelles, que em va obligar a tapar-les amb les dues mans abans de caure rodó per les escales. En conseqüència, se'm va obrir la cella, sangonejant en excés. No vaig tenir més remei que desfermar-la i deixar que em curés les ferides. Confiava en ella, en què no escaparia. Hi havia una gran connexió que es percebia en l'ambient.
-Estàs molt callat. Encara et fa mal?- va pronunciar la Tina una mica amoïnada.
Vaig assentir amb el cap; no em sortien les paraules. Em vaig quedar embadalit dins els seus ulls, fins que una punxada al cap em va tornar a la realitat. Sense pensar molt en el que anava a comunicar, vaig respondre:
-T’explicaré la veritat, la raó per la qual ets amb mi. Conec amb certesa la teva carrera professional, sé de sobres que estàs carregada de doblers, que estàs tapada fins als ulls de bitllets, però una raó amb més contundència que aquesta fa que el meu cap em digui i vulgui que et quedis aquí per sempre - vaig dir, sense revelar ni contar tota la veritat. No sabia com ho havia de fer, creia que havia de començar suaument, anant ascendentment, indicant i deixant caure els meus sentiments. Sense deixar que ella em llevés la paraula, vaig ser jo qui vaig xerrar, i vaig fer-ho per desfogar-me, ja que sabia amb obvietat que era el que necessitava- La ra...ra... raó és que m'estic enamorant de tu.
No hi va haver cap resposta després d'aquella confessió, o potser no em vaig permetre escoltar-la, perquè vaig aclucar els ulls i vaig aparcar totes les ànsies davall el coixí gràcies a l'afinament que em va produir, per fi, contar-ho tot.
