El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.
Dos anys enrere:
Se sentia ofegada de tant cridar, sense alè per poder respirar i molt cansada. No parava de bellugar-se amb molt d'esforç sense poder escapar d'aquelles mans que l'estrenyien i la retenien amb molt d’ímpetu; la seva situació era crítica. El seu darrer record abans que la privessin de la visió era l’agradosa i memorable imatge del seu gos corrent a la vora del riu, darrere la pilota que la Tina li havia llançat, amb els darrers rajos de sol que es reflectien sobre la neu que reposava damunt les muntanyes de Rupit. En aquella localitat gèlida, el fred de febrer era cruent, gelava les mans a qualsevol que no portava uns guants folrats amb pèl calentet per dins i una bona infusió de camamil·la amb mel combatia l’infernal constipat de sempre, dels que la punta del nas queda vermella i de tant sonar-se s’enceta.
Rupit era un poble de llars de pedra i teulades vermelles, la tradicional comarca on el carter de "Correus" no arribava, però si ho feia es perdria entre els carrerons estrets i costes força pronunciades. Es podria dir que els adults i ancians ocupaven un gran percentatge dels habitants, tots vivien en cases fetes segurament del 1900 per amunt i, probablement, aquestes no havien patit cap canvi des de la seva construcció. S’hi percebia un ambient considerablement familiar. Allà, la Tina s'hi sentia confortable, notava la qualitat de vida de la gent que residia allà i la seguretat de viure allunyada de la criminalitat de la ciutat.
Aquell 5 de febrer, després de la llarga jornada laboral que ella mateixa havia fet, va donar-se el permís d’agafar-se unes petites vacances, cosa que solia fer quan necessitava un temps per reflexionar i una temporada llarga de descans. Però aquest sentiment de calma que li despertava Rupit va durar poc, ja que aquell capvespre, quan es trobava al riu, unes mans voluminoses la van agafar amb intensitat i violència, mentre tirava la pilota mossegada i vella de la seva mascota.
Eren al prat que hi havia al costat de l'afluent que corria als afores del poble i que en l'estació en què es trobaven estava totalment gelat i tots els arbres sense fulles, podats per la ventada que aclaparava una gran part del sec bosc de Rupit. Aquell era un lloc característic de la comarca, però alhora poc transitat, ja que quasi tot paisà de Rupit podia contemplar-lo des del porxo de casa seva.
Just quan aquells braços poc confortadors la retenien davall d’un pi, no paraven de sorgir-li dubtes, i no n’obtenia resposta. La Tina, la gran metgessa estètica, merament va caure rodona a terra. Havia quedat molta després de l’efecte de la droga.
Tota aquella revolta semblava raonada i calculada amb molta paciència, quan realment no era així. L'Oriol s'havia recorregut 3.000 quilòmetres per arribar allà, a Rupit, i d'un rampell emportar-se-la sense pensar. Així ho havia fet i ella havia caigut en la simple estratègia d'ell. L’individu havia trobat el punt mort en només ser allà uns quants minuts abans, on ningú dels veïns el podia veure des de la finestra de llenya corcada de casa. Als seus trenta-vuit anys era més llest del que semblava i capaç de dur a terme, molt silenciosament, un escenari com aquell.
L'Oriol ja la tenia narcotitzada i inconscient, just com ell volia. Una vegada dins la seva furgoneta, allargada a la part del darrere del vehicle ocupant les tres places amples i espaioses de què disposava, es van posar en marxa direcció nord, per carreteres secundàries en les quals no hi hagués aparells que poguessin gravar-los i quedés constància del camí que havien emprès. Anaven dins una Mercedes Sprinter, una gran furgoneta d'alta gamma, robada d’un concessionari de Barcelona, amb els vidres tintats perquè no es pogués capir res des de fora, i la xapa d'un negre mate, on no es podia trobar ni una rascada en tota la superfície.
La Tina es va despertar lentament, encara afectada pels addictius, asseguda a una cadira a la meitat d'un gran espai fosc. Quan va intentar aixecar-se per explorar el lloc on es trobava, va notar unes cordes entrellaçades entre les cames i els braons; tan sols va haver de moure's una mica per adonar-se que estava fermada, ja que els nusos estaven molt estrets. Sostenir el cap per a ella era una acció en què havia d'emprar molt d'afany i el maquillatge dels seus ulls ja arribava a l'alçada del seu pronunciat pòmul. A mesura que passava el temps, la seva visió s'anava acostumant a la poca llum exterior que entrava pels racons poc rematats de la porta i, a poc a poc, tots els trastos tirats i mal col·locats del lloc on es trobava es distingien amb més facilitat.
Uns instants abans d'agafar forces i cridar, unes petjades van aturar-la i la claror que va entrar per la porta en obrir-se la va cegar. La figura d'un home alt i robust, que carregava una pistola a la mà esquerra, va aparèixer caminant en direcció a ella amb seguretat. La por de la Tina no va fer més que augmentar.
