No sabia com havia passat, només sabia que el seu fill havia mort. Estava estirat en terra panxa amunt amb els braços estirats i sense cap marca de res, era com si s’hagués mort de cop, com un atac de cor o alguna circumstància semblant, el que li resultava quasi impossible. Va telefonar a l’ambulància i la policia perquè anessin al lloc del sinistre. Quan van arribar a casa d’en Llore, van veure un noi estirat a terra i la mare que plorava desconsoladament. Van investigar tot el que van poder, però no van trobar la solució del misteri de com havia mort aquell noi. Però jo ho tenia clar, sabia segur el que havia succeït, però tenia por de descobrir la realitat. Estava tot el dia pensant en el fet que Lou em podia estar vigilant des de qualsevol lloc que se’l pogués veure. Quan ens va arribar l'autòpsia va ser un dels moments més traumàtics de la meva vida, per no dir el que més: ens van dir que no van detectar la causa de la seva mort, que no havien obtingut cap resposta i que havien repetit la prova més de dues vegades, ja que mai havien estat en aquella mateixa situació. Era molt estrany i a la vegada aterridor. Ja havien passat uns dies, era el funeral d’en Lore; estava l'església plena de gent, ja que el meu amic era una persona molt amable i humil, i això li feia tenir molt bona fama al poble. Durant tot l’acte sentia com si algú em vigilés, com si una ànima que no es pogués veure estigués també present allà amb nosaltres. De cop es va poder sentir un soroll molt fort, era la porta, que per culpa del vent (o això va pensar tothom) s’havia tancat amb un cop sec i fort. De sobte el capellà va aturar de xerrar, estava petrificat i ningú sabia per què, encara que tots van començar a xiuxiuejar amb els del seu costat fins que es va sentir un crit. Hi havia una ombra, com d’una persona gegantesca, que sortia de la vidriera. Uns segons més tard el vidre es va trencar en mil trossos i es va sentir un soroll fort i terrible. La gent que estava present aquell dia va començar a córrer cap a la sortida,

per sort ningú va sortir ferit i tothom va poder escapar d’allà dins sense cap tipus de perill palpable. L’únic que sabia que havia provocat aquell desastre era jo, ho tenia molt clar i sabia que no m’equivocava, era Lou. Es van començar a sentir sirenes de policies i ambulàncies i quan van arribar van anar demanant un a un què havia passat, volent conèixer cada detall de la història. No vaig voler donar detalls de més, ja que el que jo volia era venjar-me de Lou per tot el que havia fet, així que vaig preparar un pla, una trampa per a la bruixa: vaig anar-me’n al bosc per així començar a preparar-ho tot. El que volia fer era molt senzill: només havia d’estar per allà fent-me el despistat i en el moment que s’atraqués a jo aquella maleïda persona li faria un matalleó.

Tot estava sortint com jo m’esperava, la tenia agafada pel coll, fent la millor tècnica mortal que havia practicat duran dies i dies. Estava a punt de deixar-la sense aire apretant el coll fins que, de cop i volta, Lou va fer mitja volta i em va tirar a terra. Vaig caure d’espatlles fent-me un mal terrible a l’esquena, més o menys a la part de la columna vertebral i quan em vaig voler aixecar ella havia desaparegut, no hi havia cap rastre de res, es podia sentir un silenci molt tranquil·litzant, era com si res de tot allò hagués passat.

En aquell moment vaig comprendre que el millor era deixar les coses com estaven i no buscar-me més problemes. Des d’aquell dia vaig saber que Lou era invencible, que res del que fes podria fer-li un mínim mal. Vaig intentar fer la meva vida el més normal possible, evitant el bosc i també pensar en tot el que estigués relacionat amb el que li va passar al meu amic, en la bruixa i en tots els successos que van ocórrer durant tots aquells mesos. Al principi em va costar molt no pensar-hi i no podia dormir, però a poc a poc vaig anar millorant i vaig fer amics nous, encara que sense oblidar al meu amic en Llore.