Lou
Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.
Viva.
Estava viva, això era el que vaig pensar just veure la notícia. Era impossible que aquella dona (si se li podia dir així) estigués morta, era bruixa, i no una qualsevol, sinó la pitjor de totes i em perseguia a jo. Pel poble es deia que Lou era el seu nom, però mai ningú ho ha sabut del cert, en els darrers mesos havien desaparegut uns quants fillets d'Esprainha, el meu poble a l'Illa São Tomé i Príncipe. Hi havia gent que trobava que la culpable era Lou, però jo no ho pensava, ho sabia cert.
Ja fa sis anys de tot el que va passar. Un fred vespre d'hivern, era fosc i nevava, jo havia passat tot el capvespre a casa del meu amic en Llore. Era una casa gegant, tenia tres pisos i tot el que et pots imaginar, l'únic que no m'agradava era on estava situada, a deu minuts caminant a través d'un bosc del poble. Els arbres eren alts i pel camí hi havia fanals que s'encenien i s'apagaven repetidament. Vaig sortir de casa seva, tenia molt de fred i em vaig posar a córrer, però quan encara em quedaven cinc minuts per arribar a casa meva, quan vaig girar la cantonada, de sobte vaig veure una persona dreta davall un fanal. Era molt alta i prima, just va alçar el cap tota la llum que em rodejava es va apagar i vaig començar a sentir passes. No veia res, cada una més ràpida que l'anterior, i quan semblava que estava a menys d'un metre de jo... vaig despertar el matí següent a casa d'en Llore. No sabia el que m'havia passat, només recordava haver vist aquella persona d'aparença horrorosa. Quan em vaig despertar no hi havia ningú, només vaig trobar una carta damunt de la taula, d'en Llore, i deia que havia sortit a comprar, que agafés alguna cosa per berenar. Vaig esperar que arribés el meu amic i que m'expliqués tot el que va passar, ell em va dir que em vaig deixar la jaqueta a casa seva i que quan va venir a donar-me-la em va trobar estirat enterra, com si m'hagués desmaiat, i em va dur a casa seva. Li vaig preguntar si va veure alguna persona quan em va trobar i ell em va dir que no, que només em va veure a jo, però que notava com si algú més ens estigués vigilant en cada passa i en cada moviment que donava mentre em portava a casa seva, ja que em portava als braços i pensava que havia passat alguna cosa estranya. No era la primera vegada que li passava cosa semblant. De sobte va començar a sonar el telèfon, era la meva mare que estava molt preocupada perquè no havia tornat a casa. Li vaig explicar tot el que m'havia passat i em va dir que no sortís de can Llore, que em vindria a buscar amb el cotxe. La meva mare era la persona més tranquil·la que mai havia conegut, però aquell dia se li podia veure a la mirada que estava molt preocupada i es notava que sabia més coses que jo sobre aquell tema. Tot aquell dia em va dir que havia de quedar a casa, que no sortís, però jo volia sortir, volia saber el que passava. Em volia escapar, així que vaig fer un pla per poder fugir de casa sense que ella em veiés: vaig aprofitar el moment en què va sortir a comprar i vaig partir cap a casa del meu amic, però vaig agafar la bicicleta per evitar que em pogués passar res. Quan vaig arribar, vaig picar a la porta i va sortir la seva mare. Li vaig demanar pel seu fill i em va dir que era al poble, així que vaig decidir tornar, però em vaig tornar a trobar amb Lou. En aquell moment em va agafar pànic, vaig agafar la bicicleta i vaig anar a través del bosc sense saber on acabaria. Finalment, després d'hores per allà dins, vaig arribar al poble i quan vaig tornar a casa em vaig trobar la mare que m'esperava molt molesta. Pensava que em renyaria, ja que havia sortit sense el seu permís, però quan li vaig anar a demanar perdó, em va dir que era normal i m'ho va explicar tot. A ella també li havia passat exactament el mateix de petita i l'únic que no volia era quedar a casa, que a ella el que li agradava era sortir a investigar el que havia passat, però per la meva seguretat em va tornar a dir que havia d'intentar no sortir.
