La família de la Marta va partir cap a Portugal just trobar els primers bitllets, era un divendres quan tots es van reunir a casa després de l'escola i la feina; el pare va cercar passatges i al final en va aconseguir. Van fer les maletes ràpidament i van partir cap a l'aeroport a tres quarts de quatre, amb el temps just, ja que l'embarcament era al cap de vint minuts que ells arribessin. En arribar, van seure una estona i ja van entrar ràpidament cap a l'avió amb nervis perquè era un dels moments més tensos que havien passat mai. Després d'una hora i mitja de vol, van aterrar a Lisboa. La tensió es notava a la família. El primer que van fer va ser anar a xerrar amb la policia de l'aeroport per si tenien alguna novetat sobre la Marta. La policia va dir que no en sabien res sobre aquesta nena, però que començarien una recerca intensiva. A la família li va agradar la idea, però també van començar la seva investigació particular. El primer que varen fer va ser anar en direcció a l'hotel i quan estaven a vint metres de l'entrada van veure un cartell de la seva filla penjat a algunes de les parets d’aquell mateix carrer. En veure’ls es van adonar que realment la ciutat estava molt implicada en la recerca. No van entendre molt bé el que deia, però van suposar que seria un cartell per la recerca.
En David estava molt preocupat per aquella trista situació, ja que en els anys que duia de vida no li havia passat res mai tan greu. Estranyava tenir la seva germana al costat seu per poder molestar-la cada dos minuts, perquè era el que feia quasi sempre quan eren a casa junts. Va passar el capvespre volant i no van rebre cap mena de notícia. Quan estaven tornant a l'hotel, després d'una tarda intensa, els va aturar una parella que parlaven argentí: un home alt, gras i que anava vestit completament de negre, amb una dona que aparentava tenir una trentena d'anys, pèl-roja i amb un somriure preciós. Els van dir que eren a Lisboa de vacances una setmana i que s'havien assabentat que la seva filla estava perduda. Es veu que eren veïns d'habitació a l'hotel i estaven interessats a aportar el seu gra d'arena en la missió. Com que tenien l'habitació al costat, vàrem partir amb aquella parella junts cap a l'hotel. Just van arribar es van acomiadar i ràpidament van anar a dormir, ja que estaven molt cansats del viatge tan dur que havien fet.
El primer que es va despertar va ser en David, a les nou i mitja del matí. Un quart més tard van obrir els ulls els seus pares. Després de revisar el mòbil per comprovar que no hi havia cap novetat sobre la Marta, es van vestir i van baixar a berenar a un bar que hi havia a cinc minuts de l'hotel. En entrar-hi, la mare va rebre una trucada del nombre que havia guardat feia uns dies, que era de la policia de la ciutat. Just guardar el telèfon a la butxaca, la mare va posar-se a plorar i el pare i en David van témer-se el pitjor. Quan es va eixugar les llàgrimes, va contar-los pas a pas tot el que li havien dit en aquella trucada i, al final, el que havien imaginat el pare i el fill s'havia fet realitat. Havien trobat el cos de la Marta al mig de la platja Do Amado, la més famosa de tot el país. La família no s'ho podia creure, no eren conscients del que acabava de passar. Se'ls va llevar la gana en un tres i no res. Tot seguit, van anar cap a l'hotel per fer les maletes i tornar a casa el més prest possible. Estaven recollint l’equipatge i preparant-se per marxar quan va sonar el timbre de l'habitació: eren els amics argentins. Havien sabut de la terrible notícia i anaven a consolar la pobra família. Mitja hora més tard van anar a l'aeroport. Allà van comunicar el desastrós fet a la família de la Tina. Als seus pares la notícia els va caure com una gerra d'aigua freda, ja que tenien la suficient preocupació amb el cas de la seva filla perquè ara s'adonessin de la mort de la seva neboda.
La situació de la Marta va ser terrible i no volien que passés el mateix amb la Tina, per això van intensificar el procés d'investigació. La guàrdia civil va fer el màxim que va poder, cercant per mar, terra i aire, amb vaixells, helicòpters, cotxes...
Va ser una setmana molt dura en què no van obtenir cap informació positiva. Els equips d'investigació la van donar per perduda a la setmana de cercar-la i van dir-li a la família que ja no hi podien fer res més. La família i amics de la Tina no es van donar per vençuts i la van continuar cercant durant una setmaneta més, fins que finalment van donar la raó a la policia i també la van donar per morta. Van ser dues setmanes tràgiques per a tota la família Romeu, ja que havien perdut les dues ànimes que tant trobarien a faltar. La vida d'aquesta família va canviar per sempre.
Dos anys després, mentre celebraven l'aniversari del David a l'hort de l'avi Miquel, va aparèixer una al·lota jove que ningú va reconèixer. Uns segons després, la mare va ser la primera a fer-ho, corrents cap a ella amb un meravellós somriure d'orella a orella que li sortia de la cara. Els següents en reconèixer-la van ser el seu pare i el germà petit. A l'avi li van caure llàgrimes de l'emoció. -No et reconeixia! -li va dir molt content. La Tina va donar una abraçada a tota la família. Va ser uns dels dies més feliços per a la família Romeu, ja que duien dos anys molt durs plens de patiment…
El que va passar durant aquells dos anys, ningú mai ho ha sabut.
