Tots estaven molt preocupats menys en David, a qui encara li feia gràcia la situació, ja que es pensava que li estarien prenent el pèl. La seva mare el va intentar convèncer ràpidament explicant-li que allò no era cap broma, sinó al contrari, un problema gegant. El pare no podia aturar de pensar on podria ser na Marta, pel fet que ell i la seva dona trobaven impossible que no s’haguessin adonat que la seva filla no havia pujat a l'avió, però ara ja no tenien res més a fer, així que tocava iniciar la recerca. Després d'una llarga mitja hora assumint la seva desaparició, van pensar que la millor opció per comprovar que estigués bé seria tornar cap a Lisboa, per comprovar si amb un poc de sort no s’havia mogut del recinte i la podien trobar allà. Es van dirigir al taulell per mirar si hi havia bitllets per tornar cap a Portugal aquella mateixa nit, però els van dir que per culpa de la vaga no n’hi hauria fins al cap de tres dies, aproximadament. No es podien creure que passés allò, així que l'única solució que van trobar era telefonar a la policia perquè la intentessin cercar per tota la ciutat. En aquell moment la mare de la Marta va telefonar a la seva germana Isabel, la mare de la Tina, per comunicar-los la terrible notícia que acabava de passar. També li va dir que des de València no hi havia vols a Lisboa fins al cap de tres dies, i que haurien d'intentar anar-hi ells des de Barcelona, des d’on sí que n’hi havia. La Isabel va rebre la pitjor notícia que li podrien donar, s'esperava de tot menys allò i ràpidament va anar a cercar el seu home i els seus fills per avisar-los.
Entre tots quatre van decidir partir el pròxim capvespre per anar a cercar la seva estimada Marta. L'endemà al matí es van reunir, com de costum, per berenar tots junts a la cuina. Hi eren tots menys la Tina, fer poc habitual, ja que normalment solia aixecar-se prest i era la primera a baixar a berenar. La Isabel, amb un to una mica nerviós, va cridar-la perquè es reunís amb ells. Un silenci imponent es va apoderar de la casa. Tots tres es van mirar entre si amb cara de preocupació, es temien el pitjor. Van pujar ràpidament a l'habitació i van veure un paper amb una nota escrita damunt el llit de la Tina. La nota posava: "És per a un bé meu, ens veiem aviat". La mare treia fum per les orelles, sabia per on anaven els tirs. Des del primer moment sabia que el seu nòvio, en Josep Miquel, era una mala influència per a la seva filla perquè era molt gran per a ella. Tenia vint anys i vivia tot sol des dels disset per problemes familiars. Era un dels traficants més respectats del barri i d'allà treia els diners per poder viure de lloguer tot sol. El pare li havia ben dit que no era una bona companyia, però ella mai li feia cas. Ara ja no tenien un problema, en tenien dos i no dels lleus. La Isabel va telefonar a la seva filla molt nerviosa, però no va obtenir resposta, ja que li posava que aquest número no existia. La família va decidir partir cap al poble on residia en Josep Miquel per assegurar-se que no havia anat a casa seva. En arribar-hi, van trobar un cartell gegant que posava: "En venda". Entre tots van decidir anar a la policia, que estava a cinc minutets caminant d'allà on es trobaven. Va ser poc temps, però entre que no coneixien el poble i que estaven tots molt nerviosos, es van passar els cinc minuts més estressants de la seva vida. Quan van arribar, la Isabel, tartamudejant per la complicada situació que els envoltava, els va explicar que havien perdut la seva filla. Van comunicar tot el que havia passat, començant perquè havien perdut la seva neboda i l’havien d'anar a cercar el capvespre següent a Portugal i acabant contant que la seva filla havia deixat una nota al llit dient que era per a un bé seu i que es veurien aviat. El pare va comentar-los la seva situació de la seva filla amb el nòvio, en Josep Miquel. La policia va dir-li que aprofundís més en el tema, ja que aquest podria ser un factor clau. Van explicar-los que no estaven gaire entusiasmats amb la influència que aportava el Jomi a la seva filla. Havien estat moltes xerrades de vespre intentant convèncer la Tina que no li convenia. Van tenir diverses discussions i ella no donava el braç a tòrcer. La discussió més forta va arribar tres dies enrere, quan el pare, ja bastant cabrejat, li va dir que no el volia tornar a veure mai més. La policia els va dir que estarien pendents dels successos, que ja tenien molta informació sobre aquest noi per culpa dels diversos delictes que havia comès i en uns dies els telefonarien per explicar-los si havien obtingut la seva localització.
La família es va acomiadar donant les gràcies, convençuda que hi havia opcions reals de trobar-la.
