El retorn de la Tina va sacsejar la tranquilitat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer una altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.

El següent dissabte serà un dels dies més especials i feliços per a la Tina, però el camí fins a arribar a aquest gran dia no ha estat gens fàcil. Dos anys enrere va rebre la pitjor notícia de la seva vida: la seva cosina, na Marta, havia desaparegut. La Tina se l'estimava molt, encara que la solia veure poques vegades a l'any, ja que ella vivia a Vilafranca del Penedès, a Barcelona, i la seva cosina gran a Algemesí, València. Normalment se solien trobar per Nadal, perquè la Marta solia anar a Barcelona amb cotxe amb els seus pares i el seu germà petit, en David. Gairebé sempre partien el 22 de desembre i tornaven el 7 de gener, dies abans que comencés la maleïda escola. Quan arribava l'estiu, els pares de la Tina i ella anaven cap a València, perquè tenien el mes de juliol sense feina, lliure de preocupacions. Era una gran època, tenien molts de records tots plegats. En David tenia dotze anys i era tot un trasto. Sempre feia riure la seva família amb les seves brometes. Acabava d'entrar a secundària i estava molt content pel fet que sempre deia que era molt gran i ja podia fer coses d'al·lots majors, com anar al cinema amb els seus amics o a fer voltes sense cap pare que els acompanyés... Somiava a tenir la seva pròpia moto i viure aventures amb el seu millor amic, en Lluís, que ja tenia la seva, però era sense papers i només l'emprava per fer una volteta pel seu hort. Na Tina, en canvi, no tenia gens de ganes de començar l'institut, ja que aquest any començava primer de batxillerat i estava una mica espantada i nerviosa perquè la seva cosina li deia que aquest curs s'hauria d'esforçar més del compte i no es podria despistar.



La Marta era una al·lota molt intel·ligent i aplicada. Era una mica tímida, però quan agafava confiança era la més divertida. Ja havia acabat el batxillerat i estava estudiant medicina a la Facultat de Medicina al centre de València. El seu germà petit, en Carles, era tot el contrari i era la dupla perfecta amb el seu cosí. Odiava molt els estudis i sempre passava de curs pels pèls. Li agradava molt anar d'excursió amb la seva família i visitar les majestuoses platges i muntanyes de València.



La Tina sempre es recordarà d'aquell malgrat divuit de desembre: era un dels darrers dies de classe, quan en arribar de l'institut amb el seu germà, van rebre la pitjor notícia que li podien donar. Just entrar a casa van veure els pares asseguts a la cuina i, molt estranyada, va demanar què passava, ja que normalment el seu progenitor no solia anar a dinar a casa perquè treballava fins a la tarda. Notava la tristor en els seus ulls i intuïa que alguna cosa no anava del tot bé. El pare va comunicar-los que no trobaven la seva cosina i que haurien de fer tot el possible per localitzar-la el més prest possible i que no li passés res greu. Estava molt preocupat, ja que la família de na Marta acabava d'aterrar a València després de passar tot el cap de setmana a Portugal i quan van anar a cercar les maletes es van adonar que la Marta no hi era. Van anar ràpidament fins a l'avió, no fos que s'hagués quedat tancada al bany i no pogués obrir o s'hagués perdut pel camí, però no va ser així. Van demanar a la tripulació si sabien res d'una tal Marta, però la resposta va ser negativa. El pilot ràpidament va trucar a l'aeroport Humberto Delgado de Lisboa per comprovar que na Marta hagués pujat a l'avió. Els pares estaven molt segurs que la seva filla ho havia fet, però el pilot els va comunicar el contrari. Els va informar que no tenien registre de cap Marta Villalonga que hagués pujat a l'avió i que segurament havia quedat a l'aeroport de Lisboa. La varen provar de telefonar, però el seu mòbil era dins la motxilla que duia en David, així que no tenien cap manera de contactar amb ella.



- Doncs tocarà anar-la a cercar -va dir el seu germà, mig rient, ja que semblava que encara no era conscient de la gravetat de la situació.