El dolor era insuportable, el cap em feia voltes i podia sentir el patiment de cada múscul del meu cos. Vaig obrir els ulls i un panorama desconegut m'envoltava. Em vaig adonar que era a un tipus de magatzem, tot estava molt fosc, però a través d'una petita finestra es podien veure grans quantitats de caixes apinyades l'una damunt l'altra. El meu primer instint va ser aixecar-me, però en veure el cos d'una al·lota estirat devora meu em va espantar. No vaig tardar ni cinc segons a conèixer la identitat d'aquesta, era la Martina.



Els meus ulls no podien creure el que veien, ella estava totalment inconscient. M’hi vaig apropar per comprovar si tenia pols; per sort, el seu ritme cardíac era estable. Estava feta un mar de nervis, no sabia què fer, el meu cos estava sense forces per algun motiu desconegut i, a més a més, la visió era quasi nul·la. Vaig intentar trobar el meu mòbil, però tots els meus intents van fracassar.



Asseguda i tremolant, em vaig quedar mirant a la foscor, sense fer cap soroll, esperant que na Martina es despertàs, però un renou em va treure dels meus pensaments.



-Sí, ja estan les dues aquí, quan vulguis pots venir- va dir una veu que em resultava molt familiar.

-Mira a qui tenim aquí...- va comunicar el Pol amb un somriure maliciós. Els meus ulls no donaven crèdit al que estaven presenciant.

-Tu? Per què? Pensava que érem amics- vaig expressar, amb les llàgrimes a punt de caure damunt les meves galtes.

-Amics? Jo només he volgut tenir-te a prop per vigilar-te, era tot part del pla, des de sempre- va exclamar ell, mentre caminava de banda a banda amb els braços plegats, mostrant així un aspecte més seriós.

-Et trauran de la feina, ho perdràs tot per culpa del teu estúpid pla- li vaig dir, alçant més el to de veu.

-A la feina no se sabrà res, perquè d’aquí a unes quantes hores estaràs de camí a Tailàndia i mai més tornaràs.

-Tailàndia? Per què allà?- vaig demanar-li amb intenció de treure-li la màxima informació possible.

-Els detalls són irrellevants, em va manifestar, mentre s'apropava de cada vegada més.

-Què passarà amb ella?, vaig exclamar dirigint la mirada cap a la Martina, que encara estava inconscient.

-Això no és problema teu.

-La matareu? -vaig demanar-li

-Com ja t'he dit, el que passi amb ells no és de la teva preocupació.

Dit allò, el Pol va pujar les escales de llenya que duien a la porta de sortida d'aquell lloc tan esgarrifós. Em vaig quedar uns quants minuts pensant en el que havia passat: el Pol, que suposadament era com a un germà per a mi, m'havia traït de la pitjor manera. Sabia que no el podria fer canviar d'opinió, perquè probablement el tenien manipulat com un titella, i estava quasi segura que la responsable de tot allò era la mare de la Martina, aquella dona era el cap de tot aquell pla macabre. Havia d'espavilar i aconseguir sortir d'aquell lloc, però primer havia de despertar la Martina.

-Martina, per favor, reacciona!- li vaig suplicar, ja a punt de perdre els nervis. En aquell instant ella va començar a obrir els ulls. El primer que va fer va ser aixecar-se molt exaltada.

-On soc?- va exclamar ella amb un to molt fluix.

-Sé que et pot sonar impossible el que et diré, però m'has de creure- vaig dir-li amb calma. - La teva mare m'ha tancat aquí i segurament el mateix ha passat amb tu.

-La meva mare?- va contestar ella confusa

-Sí. Recordes per què ets aquí o qui t'hi ha duit?- vaig demanar-li.

-L'últim que recordo és que la mare i jo discutíem, i que jo estava molt enfada, però no puc pensar en el motiu de tot allò. Després, tot és negre, no tinc cap coneixement del que va passar més enllà de la discussió- va explicar ella.

-Per què te'n vas anar sense avisar ningú un any enrere?- vaig demanar-li.

-Què? En cap moment me n'he anat, sempre he estat aquí- va exclamar ella.

-Has estat durant un any sencer tancada entre aquestes parets?- vaig dir, sense poder creure el que em deia.

-Crec que sí...- va pronunciar ella amb tristor.

-Hem de sortir d'aquí sigui com sigui. Hi estàs d'acord?-vaig demanar molt seriós. Ella va afirmar amb el cap.

Després de la conversa ens vam posar per feina Vam revisar cada racó d'aquell magatzem: caixes, bosses, armaris… absolutament tot. Vam descobrir que dins la majoria caixes hi havia un tipus de pastilla blava que mai havíem vist abans. Per altra banda, la Martina va trobar una porta darrere un armari , però aquesta estava tancada amb clau.

-Creus a la força la podrem obrir?- em va demanar la Martina

-Pot ser, però hauríem de trobar algun objecte per fer-ho.

-Espera, amb unes pinces es pot obrir, ho ha vist a les pel·lícules-va dir ella, dubtant de les seves paraules.

-Ho intentem-vaig decidir.

Sorprenentment, na Martina tenia raó. Amb les pinces de cabell la porta es va obrir i vam descobrir un llarg passadís, que semblava ser un túnel subterrani.

-Saps on estem?-vaig demanar a na Martina.

-Crec que sí -va exclamar ella- De petita solia jugar a l'amagatall per aquí-va finalitzar.

-Espera, a jo també em resulta familiar açò- vaig dir.

-Jugàvem juntes-va respondre ella amb un petit somriure.

Després d'aquell moment emocional, vam continuar caminant pels infinits passadissos llargs i estrets.

-Això no acaba mai!- vaig exclamar esgotada.

-Aquests passadissos són com a laberints, serà impossible trobar la sortida si no tenim un plànol que ens indiqui per on anar -va dir ella mentre es tocava el front per pensar.

-Ja ho tinc!-vaig dir exaltada- Te'n recordes que quan jugàvem ens miràvem uns símbols a les parets per trobar la sortida en cas de no trobar-nos l'una amb l'altra?

-És veritat, els símbols eren llunes i sols, crec -exclamà na Martina.

-Doncs, ens hem de fixar en les parets. El problema és que quasi no hi ha llum -vaig dir, pensant en una solució. Vaig recordar que sempre duia un encenedor a la butxaca perquè fumava de tant en tant. - Açò ens pot ajudar- vaig exclamar, mentre treia l'encenedor de la butxaca interior dels meus texans.

Vam anar caminant molt lentament per fixar-nos en els signes de les parets; allò ens va dur una bona estona, però quan les esperances estaven a punt de desaparèixer vam començar a veure llum de l'exterior.

-És la sortida? -va demanar na Martina.

-Crec que sí.

La llum ens va deixar ben cegues en sortir. Feia fred i el dia estava fosc.

-Sé on som! -va exclamar na Martina.

-Jo també -vaig dir.

Ens trobàvem al jardí que hi havia al darrere de la mansió Ferrer.

-I ara què feim? -vaig demanar-li.

-Hem d'anar a la policia, això no pot quedar així- va exclamar na Martina mentre caminava cap a la carretera de davant la propietat.

Ens en vam anar cap a on havia deixat el cotxe la nit anterior. Vam arribar-hi el més ràpid possible, perquè segurament ja s'havien adonat que havíem desaparegut. Una vegada dins el vehicle vaig arrancar per dirigir-nos cap al centre del poble. Tot anava amb normalitat quan, de sobte, vàrem veure a través del mirall del cotxe un Mercedes negre que s'apropava cada cop més.

-Qui és aquell que ens intenta passar per davant?-va exclamar na Martina amb preocupació.

-No ho sé.

De sobte, el Mercedes negre se'ns creuà per davant fent que haguéssim de frenar bruscament.

-Crec que ens han trobat -vaig dir, mirant de reüll a na Martina.

-Baixem del cotxe i correm o esperem?-va demanar ella.

-Quan et faci el senyal, obre la porta del cotxe i comença a córrer -vaig dir-li quasi sense gesticular.

-En fer-ho, les dues vam sortir escopetejades. Començàrem a córrer el més ràpid possible, però de sobte vaig sentir el renou d'una pistola. Havien disparat a na Martina.

-Encara que corris, no tardarem a trobar-te, acabaràs igual que ella - va exclamar la veu de la mare de na Martina.

Vaig córrer sense mirar a terra, amb les llàgrimes caient per tota la cara. La Matina estava morta i la seva pròpia mare n’era la responsable.



Vaig arribar al carrer on vivia. Havia d'anar al meu pis, agafar roba i el passaport i fugir del país.



Quan m'estava dirigint cap a la porta, un soroll m'espantà. Aparegué la mare de na Martina amb en Pol.

-T'he avisat -em va dir ella, i seguidament va treure la pistola.

Després d'allò tot es va tornar negre. I mai més tornaria a veure la llum del dia.

-La rèplica de l'Alba estarà llesta d’aquí a unes hores- va dir-li el Pol.