Mentre anava a uns cent vint quilòmetres per hora, la cançó " One way or another" s'escoltava per tots els racons del vehicle. M’hauria agradat sentir aquella música en altres circumstàncies perquè, de fet, era una de les preferides de la meva mare, però en aquells instants la situació era totalment contrària. Mai vaig saber per què a la gent li agradava tant aquell single de Blondie, va ser un dels hits dels anys vuitanta, però per a jo la seva lletra tenia un rerefons una mica dantesc; literalment, el significat de la cançó relatava la història d’un home que es va obsessionar amb una al·lota i li va dedicar aquella música relatada fent-li evident que en algun moment la trobaria i l’agafaria. Els pensaments envers aquella melodia em van omplir el cap, i encara més després de sentir el que la mare de na Martina havia dit. De primeres, vaig pensar que ho devia haver entès malament, però després totes les peces del trencaclosques encaixaven, encara que, si era així, encara faltava la clau per descobrir on era la Martina.

En arribar al meu apartament, em vaig deixar caure sobre el sofà, l'esgotament de la setmana es va fer veure i, sense adonar-me’n, em vaig adormir. En pocs minuts era enmig d’un bosc fosc, i hauria de ser més o menys mitjanit, perquè el cel ja havia ennegrit. No sabia ben bé què hi feia allà però, de sobte, na Martina va aparèixer i em va indicar amb la mà que la seguís, i així ho vaig fer. Em va dur passejant per un camí ple de flors, fins que vam arribar a una petita cabanya construïda enmig d'aquell paisatge. Ella va obrir la porta i em va fer el gest perquè passés primer; just posar un peu dins la barraca, vaig veure la imatge de la Martina morta a terra. Aquella estampa em va deixar glaçada. Vaig emetre un atroç crit d’auxili, però ella em va agafar la mà i seguidament obrí els ulls i em sospirà unes paraules que no vaig aconseguir entendre. Tremolosa, em vaig apropar més a ella per comprendre què em volia dir, i llavors la vaig desxifrar mentre em deia: “Tot és culpa seva, ella ha estat la causant de tota aquesta ferocitat".

- Alba, aixeca’t!- em cridava el Pol desesperat. - Estàs bé?- afegí preocupat.

-Sí...- li vaig respondre, encara que no vaig saber amb certesa què estava passant.

-T'he telefonat moltes vegades i no he aconseguit parlar amb tu, pensava que t'havia passat alguna cosa dolenta. He volgut venir a comprovar que estaves bé però, en arribar, he trobat la porta oberta i he sentit que cridaves adormida. Què somiaves?- em va demanar.

-No ho recordo- li vaig dir, encara que allò era una mentida com una catedral.

-Alba, pots confiar en jo, som el teu millor amic, saps que l’únic que vull és ajudar-te amb el que necessitis- replicà el Pol amb un to seriós.

Era conscient que podia confiar-hi, però no volia que tingués problemes per culpa meva. Així i tot, la por que m'abarrotava tota aquella situació amb na Martina em feia replantejar si contar-li tot el que estava passant.

M’agradava el que es reflectia al mirall: un vestit color negre fosc amb petits diamants Swarovski em recobrien tot el cos, juntament amb els meus cabells ondulats que queien suaument per l’espatlla fins a arribar a la meva cintura. Ja estava llesta per sortir de la meva dependència. No tenia gens de ganes d'anar al sopar benèfic que organitzaven cada any els de l’ONG del poble, però aquella podria ser l'única ocasió que se’m presentaria per tenir l’oportunitat d’espiar de més a prop els moviments de la Martina juntament amb la seva família, ja que el clan Ferrer era uns dels seus principals patrocinadors i també els amfitrions de la festa.

En arribar-hi, el primer amb què es van trobar els meus ulls va ser el luxe: la gran quantitat de llums que hi havia, juntament amb les decoracions ostentoses que segurament costaven el doble del que jo arribaria a guanyar al llarg de tota la vida. Tot allò se'm feia aclaparador, no em podia creure com la gent utilitzava l'abundància, l’excés i les riqueses per ocultar la fosca realitat que habitava davall de tot allò. Per sort, no em van demanar cap invitació per poder-hi entrar, perquè probablement només en veure el vestit que portava devien haver suposat que era amiga de la família o una persona molt poderosa com ells. En aquella celebració quedava clar que tot eren aparences.

L’interior no va ser menys esplèndid: el menjador era més gran que tot el meu pis i el del Pol junts i, com no podria ser d’altra manera, les taules rodones amb estovalles de seda i les copes de xampany blanc restaven perfectament col·locades al damunt.

-Senyoreta, en vol una?- em va sorprendre la veu del cambrer que m'oferia la beguda.

-No, gràcies, no bec- li vaig respondre educadament. Després d'això, l'home se'n va anar a atendre els altres invitats.

Feia més o menys una horta d'ençà que havia entrat per la porta principal, però no havia divisat cap dels membres Ferrers en tota l’estona, detall que se'm va fer molt estrany sabent que la festa era a ca seva. No vaig pensar-ho dues vegades i, sense que ningú em veiés, vaig anar cap a les escales que conduïen al pis superior. En arribar-hi, però, em vaig trobar amb un inconvenient inesperat: just al final dels esglaons hi havia un home alt i fort, el qual em va impedir el pas explicant-me que, si no estava autoritzat per un dels membres de la família, no podia entrar.

-Per favor, li promet que soc amiga de la Martina- li vaig suplicar, conscient que era una gran mentida.

-Em sap greu, senyoreta, però si la Martina no ve aquí per confirmar-ho no puc deixar-la passar- va replicar ell, al mateix temps que m'indicava amb la mà que marxés.

-Deixa-la passar, David, és una molt bona amiga nostra- va pronunciar la veu de l’Alícia. Era la germana menor de la Martina, recordava perfectament com de petita ella volia jugar amb nosaltres, però la seva germana sempre li deia que era massa mocosa per fer-ho.

-Quant de temps, Alba!- em va dir ella, al mateix temps que m'abraçava amb una gran emoció.

-Hola..., sí, feia molt que no ens vèiem- li vaig respondre, intentant que no es notés que no havia vingut a visitar-los casualment.

Si estàs cercant na Martina, la trobaràs a la seva habitació, ja saps que sempre tarda mitja vida per preparar-se- va aclarir ella.

-Sí, justament t’ho anava a demanar- aquella era la mentida més grossa de l’any, molt probablement.

-M’ho imaginava- va dir, rient- si necessites alguna cosa més seré a baix- em va informar, al mateix temps que baixava les escales.

Per ser honesta, l’Alícia sempre havia sigut un amor d’al·lota, a diferència de la Martina. Ella mai es va deixar influenciar per la seva mare; es podria dir que era la rebel de la família, perquè no tenia cap responsabilitat, ja que en un futur no seria qui s'hauria d’encarregar de l'empresa familiar.

Em vaig endinsar dins els llargs passadissos que aquella dependència posseïa. La moqueta que hi havia enterra era d’un color carmí intens, juntament amb la làmpada de diamants que adornava el sostre de la casa, majestuosament. A mesura que em trobava una porta l’obria i investigava l’interior, encara que dins la majoria només hi havia pertinences velles que ja no empraven o oficines les quals servien com a habitacions de treball. De sobte, però, aquella gran porta blanca se’m va alçar damunt els ulls. Em va sorprendre que encara hi havia les marques als costats de la nostra alçada quan érem petites, allò em va commoure més del que m’hagués agradat. Sense pensar-ho detingudament, vaig obrir el pas i, per sorpresa meva, no hi havia ningú dins la cambra.

Res havia canviat: l’interior restava pintat de color blau fluix i rosa, els preferits de la Martina i també els meus... Vaig filtrar-me dins l’impressionant vestidor, el qual era de la mida del meu menjador sencer. Peces de roba de les conegudes marques Chanel, Prada i Gucci omplien tot aquell espai. Vaig remenar un poc entre el vestuari quan, de sobte, vaig tenir a les meves mans la camisa que anys enrere havíem pintat la meva amiga i jo i que encara tenia escrit: “Sempre amb tu" i un cor dibuixat al costat de les lletres amb els nostres noms firmats. El sentiment de nostàlgia se’m va clavar com un ganivet acabat d’afilar. Com podia ser que les nenes que es van prometre estar sempre juntes ara ni es reconeguessin, tant per la seva banda com la meva? Tot allò era massa per a mi, així que vaig decidir anar-me’n d'aquella residència. Just en el moment en què vaig començar a caminar cap a la porta, vaig sentir un renou, un de molt agut, semblant al xiulet d'un pardal.

Vaig aferrar l’orella a les parets per esbrinar si el so venia d’allà. Poc després vaig descobrir que el sentia darrere d’aquella prestatgeria carregada de llibres, exemplars de tota mena que la Martina llegia ininterrompudament i que l’havien convertit sempre en una lectora compulsiva. Em vaig replantejar si deixar-ho anar i tornar a baix, perquè moure aquell moble em duria una bona estona i tenia por que la Martina tornés, però la curiositat em va guanyar, com era d'esperar. Tenia raó quan vaig dir que aquell armari pesava com un quintà, però finalment ho vaig aconseguir. Just quan la paret va quedar descoberta, una porta de miniatura color llenya va quedar exposada davant els meus ulls. Per què hi havia un porta darrere una estanteria de llibres? En el moment que la vaig intentar obrir, algú havia entrat a l'habitació. No vaig saber qui era, perquè estava d'esquenes, però sabia que tindria problemes

-Què et penses que estàs fent, joveneta?- em va sorprendre la veu de la mare de la Martina, la qual tenia al costat dos homes que mesuraven i pesaven el triple que jo.

-Açò mateix et demano jo a tu - li vaig respondre amb fúria.-

Agafeu-la i la dueu-la on us he indicat, ja sabia que em faria agafar mals de cap, aquesta noia.- va exclamar la dona, mentre els dos homes m’agafaven amb força dels dos braços i m’arrossegaven en contra de la meva voluntat.

-Et tancaran a la presó pel que li has fet, Carla!-em vaig dirigir cap a la mare de la Martina.

-Açò si arribes a la comissaria! No vulguis que hagi de fer que desapareguis estranyament- va exclamar, ella, amb un somriure maliciós.