El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.





Era una nit freda i amb un vent espantós; les finestres colpejaven intensament contra la paret exterior de la casa, es podia sentir com queia l'aigua de la gotera del bany, era la típica tempesta que feia cada any la qual arrasava amb tot el que hi havia al davant. Quan per fi vaig aconseguir agafar el son, em va despertar la melodia del to de telefonada del meu mòbil. Em vaig replantejar si aixecar-me i anar a agafar-lo o ignorar-lo i continuar dormint, però vaig tenir el pressentiment que aquella telefonada era urgent. En mirar la pantalla del meu telèfon vaig veure que es tractava del meu company de feina.

- Digues Pol- vaig dir, just despenjar-lo

- Perdona per telefonar-te en aquestes hores, Alba, però és una situació que no podia esperar- va respondre en Pol amb angoixa.

- No et preocupis, de què es tracta l'assumpte?- vaig demanar.

- Ha aparegut, Alba- va afirmar ell.

- Què vols dir amb açò?- vaig respondre-li amb confusió.

- Es tracta de na Martina Ferrer. Ha tornat- va contestar.

De sobte, el sentiment de dubte va aparèixer. Com havia tornat? Quan? I, el més important, per què si fins ara tothom la donava per morta?

Havien passat dos anys des de la darrera vegada que algú havia vist la Martina, quaranta-vuit mesos des de la desaparició que va donar la volta a tot Espanya, set-cents trenta dies d'ençà que la inseguretat al poble havia incrementat perquè tothom va assolir que algú l'havia assassinada, però totes aquelles especulacions van quedar en res amb la seva tornada.



L'endemà al matí vaig arribar a les oficines del centre de detectius a les set en punt i, com era de preveure, no hi havia ningú encara, ja que era molt de matí i tothom començava devers les vuit. Després de la telefonada del Pol, no vaig poder adormir-me en tota la nit, la intriga sobre la tornada de la Martina em superava. Submergida en els meus pensaments, em vaig sorprendre en sentir el renou d'unes passes que s'acostaven, fins que vaig caure en el compte que era el meu amic.

- Jo tampoc he pogut dormir en tota la nit- va dir el Pol mentre es dirigia a preparar-se un cafè al minibar de l'oficina.

- L'has vista? - li vaig demanar

- Encara no, l'únic que sé és que molts veïns sí que ho han fet i que abans d'aparèixer va enviar invitacions de les seves noces a tot el poble.

- Que estrany tot…- vaig pronunciar- Sap la seva família que és aquí?

- Suposo que sí, tota la localitat ho sap i vull suposar que el primer que ha fet en arribar ha estat anar a veure els seus- va contestar el Pol.

- Què hi feis aquí tan prest?- ens va sorprendre la veu del nostre cap.

- Volíem avançar les feines pendents de l'altre dia, senyor- ens va excusar el Pol pels dos.

La conversa va concloure en aquell punt i tots ens vam posar a acabar les nostres feines pendents. El migdia vam sortir a dinar el Pol i jo al bar que solíem freqüentar, on feien una truita de patates amb una tapa de calamars arrebossats de dalt de tot. Tot semblava com de costum, però de cop i volta vam sentir el renou de la porta de l'entrada del local com s'obria, no em podia creure el que estaven presenciant els meus ulls, era la Martina!

En entrar, es va dirigir cap a la barra per demanar menjar per endur.

- Voldria una ració de patates braves i un entrepà de llom a la planxa, per favor- va dir la Martina amb la seva veu dolça, que feia tant de temps que no sentia.

No vaig dubtar ni un segon a aixecar-me i anar a fer-li algunes preguntes sobre la seva desaparició anys enrere, volia arribar al fons de l'assumpte, així que ràpidament vaig aixecar-me i em vaig dirigir a la barra on era ella.

- Hola Martina, com estàs?- li vaig demanar, sense pensar detingudament amb les paraules que li diria.

- Perdona, tu ets...?- va dir ella. Aquella pregunta em va descol·locar, ella sabia perfectament qui era, tampoc havia passat tant de temps.

- Alba... em dic Alba Serra. Tant has oblidat en dos anys?- vaig respondre-li amb un to desconcertant.

- De debò que no sé qui ets, però ara he de marxar a casa.- va contestar la Martina mentre agafava la bossa de menjar i sortia per la porta.

Els meus intents fracassats d'aturar-la no em va servir de res, em vaig quedar asseguda contemplant i analitzant mentalment el que acabava de passar. De sobte, la veu del Pol em va fer tornar a la realitat:

- Alba, em sents?- em va cridar ell, intentant que reaccionés.

- Sí, sí… perdó- li vaig respondre, encara submergida en aquella conversa.

- No em penses dir el que heu xerrat?- em va demanar amb curiositat.

- Em sap greu, Pol, però he de marxar, ja en xerrarem.- Dit açò, em vaig aixecar i vaig sortir per la porta quasi tan de pressa com havia fet la Martina anteriorment.

Just sortir del bar vaig tenir el pressentiment dantesc sobre tota la situació que suportava la Martina i, sense pensar-ho dues vegades, vaig agafar al meu Nissan vermell i vaig conduir cap a la mansió Ferrer.



Després d'estacionar el cotxe darrere la cantonada de la casa, la imatge intimidant del recinte va aparèixer davant els meus ulls. Res havia canviat: les parets exteriors eren d'un color més marfil que anys enrere, però les immenses columnes que aguantaven tota l'estructura continuaven intactes; aquestes estaven recobertes de petites il·lustracions d'àngels daurats que reflectien el luxe que empoderava aquella família. Un jardí gegant rodejava tota la casa, juntament amb una font al centre d'uns quatre metres d'alçada que imposava molt. De sobte, els records que guardava d’aquella casa em van inundar els meus pensaments: imatges de na Martina i jo jugant a nines en aquell jardí em va posar una mica melancòlica. Encara que em molestés, sabia que mai recuperaríem aquells moments en què res ens podia separar. Aquelles vivències estaven molt enfora de la realitat.



Tot era majestuós i car, no era cap novetat que la família Ferrer constituïa uns dels imperis farmacèutics més adinerats de tot el país, i va ser per aquesta raó que la desaparició de la primogènita va ser tan polèmica a tot arreu.



No vaig poder calcular quant de temps em vaig quedar admirant aquella propietat, però un renou sobtat que provenia de dins em va fer tornar a la realitat. L'home el qual havia sentit aparentava tenir la mateixa edat que jo, i vaig arribar a la conclusió que probablement era el futur marit de la Martina. Tenia els cabells tan foscos com el cel a la nit i molt rebulls, els quals li donaven un aspecte més despreocupat; la seva vestimenta es basava en uns calçons texans blaus i una camisa de marca. El més destacable va ser el Rolex que portava a la seva mà dreta, que es podia veure de quilòmetres enrere. Estava clar que l'home era tant o més amonedat que la Martina només veure la manera de vestir-se. De cop i volta, una dona alta i prima va començar a baixar de les majestuoses escales que duien al segon pis. Aquesta estava d'esquena, així que no li vaig poder veure la cara. Per tenir una millor perspectiva del panorama, vaig decidir colar-me per la porta del darrere, on anys enrere solíem jugar a l'amagatall amb la Martina. Quan ja vaig arribar a un millor espai per observar aquelles dues persones, em vaig adonar que la senyora era la seva mare.

Aquella dona mai em va transmetre molta confiança des que era petita sempre estava tancada a la seva oficina del casalot o de viatge de negocis. La relació amb la seva filla sempre va ser molt freda i distant, de fet la seva mare contractava una persona perquè s'encarregués exclusivament de na Martina i així ella podia despreocupar-se’n.



Després d'observar-los una estona més, em vaig adonar del fet que estaven començant a discutir entre ells. Per mala sort meva, no podia sentir del tot bé el que estaven dient, però va ser una frase la que em va deixar de pedra:



- Ramon, no podem continuar així, tard o prest la gent s'acabarà adonant que estem darrere la desaparició de na Martina- va dir la mare d'ella, alçant el to de veu, cosa que em va permetre sentir-ho millor.

- Ningú ho sabrà mai, ja ens hem encarregat de tot, Àgata-va respondre ell, amb un to més tranquil.

- Més val que sigui així, perquè si algú arriba a descobrir que tenim una rèplica de la Martina fent-se passar per ella tindrem molts problemes.