Vàrem estar tres dies tancades dins la petita biblioteca intentant recollir la quantitat més gran d'informació possible. Finalment, vàrem arribar a tres conclusions.



- D'acord, en primer lloc, sabem que les bruixes són descendents de bruixes, es a dir, no poden néixer d'una persona normal. Per tant, hem de pensar amb la possibilitat que hi hagi més d'una bruixa al poble. En segon lloc, i segons els llibres, les bruixes tenen un límit, quan empren molt seguidament la seva màgia necessiten descansar abans de tornar-la a emprar. En últim lloc, hi ha una cosa que per qualque motiu atreu les bruixes, és com un imant per a elles.



-La xocolata. Em va interrompre la Victòria.



Amb tota aquesta informació, la Victòria i jo vàrem començar a idear un pla per a descobrir qui era la bruixa o les bruixes que havien estat atemptant contra el poble. Vàrem acordar que no contaríem a ningú el nostre pla. Aquella setmana, mentre detallàvem el pla, vàrem intentar fer vida normal, jo em passava els dies fent feina i la Victòria m'ajudava a la biblioteca com si res estigués passant. Però quan tancàvem la biblioteca, quedàvem al racó dels llibres que parlaven de bruixes, aquell racó tan petit i tenebrós que mai ningú havia visitat fins ara i acabàvem de planejar el que, tan sols una setmana després, succeiria.



-Diumenge. És el dia perfecte, mentre tothom és a missa tindrem temps de sobra per a poder dur a terme el pla.



-Idò diumenge serà.



Els dies d'abans vàrem intentar passar desapercebudes mentre preparàvem tot el necessari. Dissabte horabaixa vaig anar a fer un cafè amb l'Eloi.



-Home! Però mira qui està viva! On t'havies ficat aquesta darrera setmana? Ningú al poble t'ha vist.



-Perdona Eloi, he estat ocupada amb la Victòria i la biblioteca. Encara no s'acaba d'aprendre on va cada llibre. Com està l'àvia?

L'àvia, la persona que ens va criar a mi i a l'Eloi tot i que no és de la meva sang és una de les persones que més estimo. Fa un parell de setmanes, dies després del primer atac de la bruixa, l'àvia va començar a posar-se malalta, el pitjor és que els metges no van poder donar-li una explicació al que li estava passant. Aquests dies amb el tema de les bruixes no he pogut anar a veure-la molt i l'Eloi va pronunciar aquelles paraules que no volia escoltar.



-Ha empitjorat. Ja no pot parlar i amb prou feines pot moure el braç. Ha vingut un metge avui al matí. Lou, li queden hores de vida.



-Què? Com pot ser?

Els ulls se m'omplen de llàgrimes, l'àvia, la persona més forta que conec. No. No pot ser. Nego amb el cap.



-Necessito anar a veure-la.



L'Eloi assenteix amb el cap en resposta i d'un bot, m'aixeco de la cadira i em dirigeixo a ca l'àvia. La trobo al llit, no pareix la de sempre, la seva pell està més pàl·lida que mai. Quan em veu, distingeixo el que pareix ser un petit somriure. M'aprop al seu llit, plorant. L'àvia intenta apartar les llàgrimes de la meva cara amb la mà en va degut a la poca força que té. En aquell moment la miro, directament als ulls i veig com em suplica qualque cosa amb la mirada. Seguidament, aixeca el braç i m'assenyala un petit bagul. Em dirigeixo a ell i ho obro. Dins del bagul, sabanes, d'un rosat una mica destenyit continuo cercant i trobo un petit quadern de color lila, l'obro per la primera pàgina i veig que és el diari de l'àvia. Em torno a apropar al llit.



-Què és això àvia? És per a mi?

L'àvia em torna a somriure una mil·lèsima de segon i pronuncia un quasi inaudible "perdona'm".



-Que et perdoni que àvia?

L'àvia no em respon. Quan me n'adono, ella està morta. Rompo en llàgrimes. Després de vàries hores plorant, em fico dins el meu llit amb el diari en les mans.



-Bon dia Lou. Sento molt això de la teva àvia, però recorda el nostre pla, ha de ser avui, ho hem estat preparant durant dies.



-Bon dia Victòria. No és necessari el pla. Ja sé qui ha estat matant a tanta de gent al poble.



La Victòria em mira sorpresa i sense dir res més camino cap a on trobarem a la bruixa. M'he passat la nit sense dormir, llegint el diari i preparant tot per avui. Em sento buida per dins, perdre l'àvia i conèixer la identitat de la bruixa en menys de 24 hores ha provocat un irrevocable buit a la meva vida. Arribem. Observo a la Victòria, desconcertada, però no em diu res. Entro dins la casa i em dirigeixo a la cuina, d'on prové una olor molt fort a xocolata calenta.



-Lou! Victòria! Què feu aquí? Voleu un poc de xocolata?

-Ni ho provis. Ja sé tota la veritat. Per què? Per què has estat matant a totes aquestes persones Eloi?

-Què? La Victòria em talla totalment desconcertada. - Jo em pensava que era una bruixa la que havia estat assassinant a la gent del poble.



-No exactament, de fet, ha estat un bruixot. Oi que si Eloi?

L'Eloi em mira desconcertat. La Victòria, al meu costat, es torna un huracà de preguntes.



-Un bruixot? Com ho has sabut? Per què ha matat a tota la gent? Per què precisament ara?

-L'àvia, ella m'ho va dir. Millor dit, m'ho va escriure. De la meva bossa trec el diari lila de l'àvia i el llanço damunt la taula. -Allà està quasi tot explicat. Vens d'una família de bruixes, l'àvia, igual que els teus pares, ja ho era, la diferència és que ella només desitjava un món en què les bruixes i les persones poguessin viure en pau. El que no sé, és perquè has fet tot això Eloi.



-Que perquè ho he fet? L'Eloi canvia d'un rostre seriós a un somriure tenebrós. Un calfred em recorre el cos. -Saps que als meus pares els varen cremar dins la foguera quan intentaven fugir d'aquest fatigós poble? Veuràs Lou, els meus pares no eren uns sants. Van matar molta gent. Els pares de la Victòria inclosos. La meva àvia els va avisar més d'una vegada, fins que una vegada, van matar una parella i es van adonar del mal que feien. Varen deixar una petita nina orfe, aquella nina eres tu, Lou. Per això nosaltres et vàrem acollir. Després de "l'incident" ells volien fugir, volien començar de zero a una altra ciutat. Però algú els va delatar i no van tenir temps a fugir. Per molt que ells varen jurar que no farien mal a ningú més, que se n'anirien del poble i que ningú mai més els veuria, el poble va encendre el foc i els va cremar vius. De tot això em vaig adonar fa molt poc temps, és increïble com la màgia pot fer que puguis parlar amb qui sigui en el moment que sigui, inclòs amb els morts. L'únic que he fet jo és fer justícia. Matar a tot aquell que va fer que matessin als meus pares.



-I que em dius de l'àvia? També vares ser tu, no?

Ja no ho puc evitar, les llàgrimes escapen a tota velocitat per la meva pell, el que considerava la meva família, el meu germà, l'únic que em quedava, havia provocat totes les morts del poble.



-Un efecte col·lateral, va estar anys amagant-me la veritat i encara va intentar aturar-me. No li va importar res que cremessin a la seva filla i tampoc li hagués importat que em cremessin a jo. Em va amenaçar, en contar la veritat, encara que ella mateixa hagués de sofrir les conseqüències. No ho podia permetre. Igual que no puc permetre que vosaltres dues intenteu aturar-me. Sabeu massa informació, enteneu que jo no volia fer-vos mal, de debò, però no m'heu deixat cap altra opció.



De sobte aquell aroma. Dolç. L'aroma més dolç que ningú pugui arribar a imaginar i sense donar-me conta, estic flotant, tan a prop del sostre que quasi el puc tocar amb el cap.



-Podràs matar-me a mi i a la Victòria, però sabem que totes les bruixes tenen un límit i dubto molt que puguis amb el poble sencer.



Noto com l'aire va abandonant els meus pulmons a poc a poc mentre darrere la porta comencen a aparèixer tots els habitants del poble. Des dels més joves fins als més majors, tots han vingut a descobrir qui ha provocat tant dolor darrerament. Ells criden, però començo a sentir-lo cada vegada més i més fluix. Intueixo que la Victòria els està explicant tota la situació, però no l'arribo a sentir. Aquella olor dolça asfixiant és el darrer que percebo abans de deixar de respirar per sempre.



El que va passar després? L'Eloi es va rendir ja que ell sabia que no podria amb el poble sencer, el van jutjar i el van condemnar amb pena de mort. Per sort, no va ser a la foguera com als seus pares, gràcies a la ciència, es va aconseguir que l'Eloi tingués una mort indolora. Pel que fa a la Victòria, va recórrer tota l'illa i amb el diari de l'àvia i les diferents històries de cada poble va escriure un llibre, "Les bruixes de Mallorca", i per a la sorpresa de tothom va ser un èxit. La resta ja són incerteses. Hi ha gent que diu que a l'illa encara hi havia algunes bruixes que vivien vides normals convivint en pau amb la resta. Potser encara ara hi hagi bruixes a Mallorca.