Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.



------------------------------------------------------------------------------------------------

M'aixeco de matinada, el mateix malson una altra vegada. Decideixo no tornar al llit, ja que sé que no podré tornar a dormir i em preparo per anar a la feina.

Després de berenar, dutxar-me i posar-me l’uniforme, em disposo a fer el mateix camí de cada dia cap a la feina, la meva petita biblioteca, el meu lloc segur d'ençà que tinc memòria.



Vaig caminant pel mateix carrer de cada matinada, tot està tranquil com és habitual i camino gaudint del fred que arriba amb la tardor. Estic a punt de passar per la pastisseria del senyor Martí quan, de sobte, m’arriba una olor dolça, però no la dels exquisits pastissos, és una olor molt més dolça, una olor, que, per desgràcia conec massa bé, amb les llàgrimes que amenacen per sortir dels meus ulls, em tapo un poc el nas i la boca amb la jaqueta i entro ràpidament dins la pastisseria, i, tal com m’esperava, just davant de les ensaïmades acabades de treure del forn, em trobo el cos sense vida del senyor Martí. Està tirat a terra amb una cara d’horror que em sembla estranya de veure en una persona que estava tot el dia somrient a la gent, i com més m’acosto al cos, més puc sentir aquella olor amb la qual fa menys d’unes hores he somiat, un calfred estrany em recorre el cos, jo només puc pensar en aquella nit i ja no ho puc evitar, les llàgrimes escapen dels meus ulls sense por i l'únic que puc fer és cridar.



En menys de deu minuts mig poble guaita per les finestres de la petita pastisseria, és un poble molt petit, així que no m’estranyaria que tots haguessin sentit el meu crit.



+Lou, estàs bé? -Em costa uns segons diferenciar-lo, però finalment acabo reconeixent el cabell ros i l’abundant barba de l’Eloi entra dins la pastisseria.



L’Eloi i jo som amics des de molt petits, ell i la seva àvia em van acollir després de “l’incident” i per a mi, ell és l'única família que em queda.



-No, no estic bé, el senyor Martí ha mort, i no de qualsevol forma, l’ha matat una bruixa i jo… No ho puc evitar i començo a plorar una altra vegada.

+Vine aquí.

L’Eloi m’agafa la mà i em condueix cap a la sortida de la pastisseria mentre les autoritats arriben. En sortir i passar pel mig de la gent em fixo en una jove, no tindrà més de vint anys, és morena amb els cabells negres i arrissats, du un parell de penjants al coll, deu ser estrangera perquè no l’havia vista mai al poble i mira l’escena de la qual acabem de sortir, el que és estrany de la situació, és que no mira l’escena horroritzada o espantada com la resta de persones que s’han apropat a observar el que ha passat, sinó tot el contrari, de fet, jo diria que hi ha qualque classe de brillantor als seus ulls.



+Lou? No sé ni com, però L’Eloi i jo hem arribat fins a la biblioteca.



-Què?

+Calmem-nos un poc abans de res.

Entrem dins el meu lloc de feina, que és més casa meva que la meva pròpia casa i mentre ell s’endinsa dins el quartet, jo m’assec a la gran butaca de color blau que hi ha devora la secció infantil. Records de la meva infància recorren la meva ment, records de mi mateixa molt més petita asseguda aquí mateix, la meva mare seu al meu costat amb un llibre, ella me explica com els llibres són la millor forma de viure totes les vides que vulgui i totes les vegades que em vaig refugiar aquí mateix després del que va passar.



+Això t’anirà bé. Beu i conta’m a poc a poc el que ha passat. Em diu l’Eloi i m’ofereix una tassa de te i m’allibera dels meus pensaments.



Després de contar-li el que havia passat, l’Eloi em lleva la tassa buida de la mà.



+Estàs segura que ha estat una bruixa? Fa anys que no hi ha rastre d’elles aquí a l’illa, i molt manco al poble.



-N’estic ben segura, reconeixeria aquella olor a qualsevol banda.



De sobte el so de la campaneta de la porta de l’entrada s’obri pas entre el silenci de la biblioteca, aquella al·lota misteriosa de la pastisseria treu el cap d’entre les prestatgeries.



+Està tancat, ens sap greu, torneu demà. Diu n’Eloi abans que jo sigui capaç de reaccionar.



-No, no, espera Eloi. Ho dic per instint, o tal vegada per curiositat de saber que és el que amaga aquella al·lota. - Qui ets i què cerques en aquesta biblioteca?



-Em diuen Victòria, acabo d'arribar aquí al poble i estava cercant un lloc de feina. Seria possible parlar amb el propietari?



-Estàs parlant amb ella. Per què vols fer feina aquí a la biblioteca?



-M’encanten les històries i els contes, fa molts d’anys el meu pare cada nit em contava una història diferent i és per això que des de fa anys no desig altra, cosa que estar envoltada de llibres.



-Estàs contractada. Ho dic sense pensar, en realitat ja queda poca gent que visiti la biblioteca i com que no tinc gaire feina no necessito ajuda, encara així estic actuant per impuls. - Comences demà, et pareix bé?



-Perfecte, moltíssimes gràcies.



I amb això l’al·lota misteriosa s’esfuma i l’Eloi i jo ens tornem a quedar tots sols.



-A què ha vingut això? Tots dos sabem que no necessites més ajuda aquí.



-No ho sé, qualque cosa a dins meu em deia que ho havia de fer. A més, no penses que pot ser una bruixa?



Ho dic de broma i l’Eloi em diu paranoica i se'n riu, però al fons… No seria tan estrany. És molta coincidència que aquí, a un poble tan petit i aïllat situat a la petita illa de Mallorca, no hi hagi hagut incidents des de fa anys i que just quan apareix una estranya al·lota estrangera que pareix meravellar-se per l’efecte de la màgia, comencin a aparèixer morts a causa de bruixes.