Vaig respirar profundament i vaig començar a caminar cap a casa, només eren les onze i quart. Encara no era mitjanit i, tanta sort, perquè era l’hora que havien de fer tot aquella història de la invocació i dels esperits.



Pel camí, em vaig trobar uns borratxos, entre els quals vaig reconèixer, difícilment, ja que tots anaven encaputxats, n’Horus. Era un home d’altura mitjana, prim, amb els cabells negres i els ulls obscurs. Si els miraves fixament, semblaven un pou sense fons, pareixia que deambulava pel món dels vius. De totes maneres, allò era impossible. Vaig veure que amb els seus amics, supòs que també havia fet un comiat de solters, anava en sentit contrari del meu. Es dirigien cap a ca n’Horus i ca na Tina. Vaig decidir seguir-los i vaig començar a pensar com era que na Tina m’havia deixat fugir… Era estrany perquè jo ara ja sabia que allò de l’endemà no es tractava d’unes noces, sinó d’un ritual espiritual. Devia confiar que no la trairia i no ho contaria. Tal vegada s’equivocava. Per un segon em vaig veure capaç de fer-ho, però, llavors, em vaig llevar la idea del cap. Si confessava el que sabia, ningú no em creuria, com ja m’havia passat altres vegades per ser “la rara”. Tant de pensar i fer treballar el meu cervell a mil per segon i no m’havia adonat que ja quasi havíem arribat a la casa apartada de la meva cosina.

Vaig mirar el rellotge, encara faltava un quart per a les dotze del vespre. Vaig acostar-me un poc més a aquell grup de borratxos i em vaig adonar que no era que anassin beguts, sinó que alguna cosa els atreia cap allà. Després d’allò vaig aguditzar l’orella i vaig sentir un renou. Era allò el que els abduïa? Pareixia el soroll que fan els fantasmes: uuuh! Vaig comprovar que jo no em sentia atreta per aquella cosa… Com és que ells sí que s’hi sentien? Vaig distingir unes ombres entre l’obscuritat: eren na Tina i les seves sospitoses amigues a l’entrada com si els estiguessin esperant… Quan tots varen haver entrat, jo vaig fer el mateix silenciosament. Estaven tots reunits a la sala amb espelmes a la qual jo havia descobert els seus plans just feia un parell d’hores.



Pel meu cap va passar la idea de fer mitja volta i córrer com si la vida m’anàs en allò que, més o menys, si m’agafaven espiant-los, seria el que passaria.



Em vaig concentrar i vaig intentar escoltar la seva conversació. Però no xerraven. Vaig intentar veure n’Horus i els altres homes, però no poder. Vaig intentar tranquil·litzar-me, però no ho vaig aconseguir. La veu que sentia venia de l’interior del meu cap… perquè eren fantasmes! O alguna altra cosa més terrorífica? Na Tina no ho pareixia, ni les dones que l’acompanyaven tampoc no ho semblaven. Llavors, vaig recordar el que havia pensat jo de n’Horus: una ànima deambulant pel món dels vius, com tots els altres. De totes maneres, els cossos dels homes em recordaven persones desaparegudes i conegudes. Mmm… Ja sé per què! Eren els cadàvers de famosos desapareguts. Vaig fer una mirada enrere per intentar recordar la imatge d’aquests, eren One Direction: Harry Styles, Niell Horan, Zayn Malik, Louis Tomlison i Liam Payne. Per cert, a una amiga meva li encantava la banda, sobretot el primer membre que he anomenat. Igualment, el que ara importa és que quasi em varen descobrir. Vaig amagar-me darrere un armari i, de sobte, el collar de l’ull daurat que m’havien fet posar va començar a brillar. No me l’havia pensat a llevar, només pensava a fugir. L’accessori m’estirava cap al centre del cercle de pètals de rosa. Algunes persones, alarmades, varen notar la meva presència i varen avisar na Tina. Ella, sense ni una mica de sorpresa al rostre, es va girar cap al moble on jo estava amagada. Espera, m’havien posat el collar per… per poder-me atreure cap allà? Sabien que de totes maneres hi aniria? El collar era com un localitzador! Em vaig sentir imbècil. Tothom em mirava amb cara de burla menys n’Horus i els seus amics. Na Tina va somriure com si hagués triomfat quan vaig notar allò estrany en el seu promès i els seus col·legues. En aquell moment, l’ànima em va anar als peus. No m’ho creia, no era real, no podia ser, havia de despertar d’aquell malson ja; però no podia, perquè allò no ho era, allò era real, estava passant de veritat! Necessitava tranquil·litzar-me, fins i tot a mi que tant m’agradaven aquelles coses, allò em semblava excessiu. Però tal vegada m’equivocava i no era el que pensava, tal vegada, n’Horus i els seus col·legues simplement s’assmblaven als membres de One Direction, desapareguts per pura casualitat, i no eren ànimes que s’havien apoderat dels seus cossos. Almenys això era el que jo esperava. Vaig demanar explicacions a la meva “estimada” Tina. Ella va somriure malvadament i va contar-me la versió completa juntament amb les seves amigues. Entre totes varen dir-me que tot estava planejat perquè sabien que jo diria que no tot d’una, però que després tornaria per espiar i investigar. Per això, varen inventar-se el collar, i, al meu, varen posar-hi un localitzador. En aquell moment, totes aquelles bruixes varen començar a riure’s de mi. Fins i tot, varen dir a la vegada:



-Has caigut de ple a la trampa. I nosaltres que pensàvem que eres llesta…



Va ser esgarrifant. No sé què varen fer llavors, però vaig sentir que entonaven una cançó i m’anava adormint. El darrer que vaig veure abans de quedar estesa va ser el rostre de la meva cosina.



Em sembla que no vaig estar gaire temps en aquella espècie de son perquè, en tornar a la consciència, faltaven dos minuts per a la mitjanit. Estava fermada a una cadira i amb una vestimenta estranya i incòmoda, feta amb plomes i pell. Em donava la sensació que aquells materials provenien d’animals caçats per elles ja que la roba feia una olor… Desgraciadament, em varen dir que només necessitaven la meva presència allà perquè el ritual funcionàs: sense fer res les ajudaria! Estàvem totes envoltant el cercle de pètals i elles varen començar a ballar. Es veu que cada vespre havien de fer aquell ritual per fer que n’Horus i els seus amics fossin més creïbles, perquè si no desapareixien. Resultava, però, que aquell vespre necessitaven una persona més per fer més reals aquell grup d’idiotes, ja que l’endemà era la boda. Vaig intentar moure la cadira cap enrere, però l’únic que vaig aconseguir va ser caure.



En aquell moment van anunciar el premi a la beneita de l’any, redoble de tambors… na Xisca! Era increïble que no hagués pensat que en remoure’m al seient i, a més, fermada, allò era el més probable que passàs.





Elles em van ignorar i, mentrestant, vaig observar com les siluetes d’aquelles ànimes pareixien més reals a mesura que el ritual acabava. Llavors, varen aturar-se de cantar i de ballar en sec i varen cridar-me perquè gràcies als meus moviments bruscs quasi ho havia espatllat tot. Vaig encogir-me sobre mi mateixa, però, tot i així, vaig defensar-me dient:



-És que si deixau una persona fermada a una cadira durant el ritual de mil dimonis… què voleu que passi?



Varen fer com si no m’haguessin sentit i varen tornar a adormir-me. Al capvespre, quan em vaig despertar, era allà, a ca na Tina, dins un armari. La meva cosina, il·lusionada, va obrir-me la porta i em va fer sortir. Va cridar: “Avui és el meu dia!”. Jo a penes recordava el que havia passat la nit anterior. Un calfred em va recórrer el cos, anava tan desorientada que ni pensava que era el dia de la boda o, més ben dit, el dia de la nostra mort. Na Tina em va donar un vestit per posar-me, va dir que espavilàs… Va deixar-me sola i em vaig canviar de mala gana. No sabia què fer, volia contar tot el que sabia a les persones que estimava perquè no els passàs res. Però, segurament, na Tina no deixaria que m’acostàs a ningú. Vaig tranquil·litzar-me i vaig decidir que no intentaria fer res i que ja passaria el que hagués de passar. Vàrem anar directes a la cerimònia de casament, i quan dic directes significa que vam caminar cap al jardí perquè la boda era allà. Sí, fer la teva pròpia boda a ca teva! Quines coses…! Hi havia taules rodones blanques per tot el terreny amb centres de roses damunt i, màgicament, els romeguers amb els quals em vaig punxar quan espiava havien desaparegut. És veritat que tot estava perfecte. Tanta inversió perquè no s’arribassin a casar? No ho entenia. Vaig veure els meus pares per allà que em miraven amb cares interrogants. Supòs que l’expressió dels seus rostres era perquè feia dies que no m’havien vist i, a més, no els havia contat que jo era una de les dames d’honor. Van acostar-se cap a mi, però les dames d’honor els van dir que “justament” en aquell moment em necessitaven. Vaig seguir-les, les noces ja començaven. S’ha de dir que na Tina estava meravellosa amb el seu vestit, pareixia una princesa, si no sabies els seus plans, perquè jo, sabent-los, la mirava amb cara d’oi.

Jo era de les que anaven al davant de la núvia tirant pètals abans que aquesta passàs. Les que fèiem aquella tasca érem una altra al·lota i jo. Vàrem arribar a l’altar improvisat. Resulta que un dels amics de n’Horus era el “capellà”, bé, que no s’ho creia ni ell. N’Horus esperava la seva futura dona, na Tina, que va agafar-lo de les mans. Quan el “capellà” va demanar si es volien casar, n’Horus va respondre: “Sí, vull”. En canvi, la meva cosina va dir: “Sí, vull demostrar-vos a tots que jo valc per a tot el em proposi i que res no m’aturarà”. Va anunciar unes paraules rares. El cel es va ennigular i tothom va començar a córrer i a cridar.



I aquí és on estic ara, tancada en una de les coves subterrànies de la muntanya de devora ca la meva cosina. Ara que ho pens, pareix un laberint, supòs que sense sortida i també vull suposar que no som l’única atrapada en aquesta trampa, com ja he dit això és el que vull suposar.