El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.





Era com si ho hagués organitzat tot amb un propòsit. Jo no m’ho creia. Era irreal que, passats dos anys sense saber cap notícia seva, ens convidàs a la boda! La meva cosina es casava i avui havia quedat amb ella per posar-nos al dia.





Ens vam reunir en un antic bar familiar. Allà em va contar que el dia que havia desaparegut era a l’estiu quan ella i els seus pares havien anat a la platja de vacances. Llavors, havia despertat en un vaixell que es dirigia a Egipte. Allà va decidir que estava bé i hi va quedar fins fa un parell de dies, quan va tornar aquí, a Manlleu, amb el seu promès, n’Horus. Aquí va acabar la nostra trobada. Després d’aquesta, no podia deixar de pensar en com de molt havia canviat, era molt guapa. Ah! Per cert, tant de presentar l’altra gent i explicar-vos qui són, se m’ha oblidat dir-vos qui som jo: na Xisca, tenc catorze anys i visc amb els meus pares a Manlleu. La meva germana gran és a estudiar a Barcelona i jo m’he quedat sola en aquest poble, sense gaire amics, ni aficions, ni ganes de seguir essent jove… Només ganes de créixer i de muntar-me la vida a la meva manera. Ja m’he desviat del tema, refrescaré una mica el que us deia: som na Xisca i aquesta és la història que va fer que la meva vida canviàsde cap a peus.





Jo sospitava que na Tina amagava alguna cosa i no anava per mal camí perquè… per fer-ho més interessant us deixaré amb la intriga. El que a mi no m’encaixava era que passava molt de temps amb el seu promès, diria que, fins i tot, massa. Era cert que s’havien de casar, però feia dos anys que no la vèiem.





Per això, un dia a la tarda, em vaig encoratjar i vaig decidir anar a ca seva. Vivia als afores de Manlleu, en una casa abandonada fins a la seva arribada, quan ells s’hi havien instal·lat. L’habitatge estava a prop d’una muntanya amb diverses coves, algunes subterrànies. Em vaig amagar darrere la barrera del seu jardí, poc cuidat i, per culpa d’això, em vaig punxar amb un romeguer. Sort que em vaig tornar a refugiar tot d’una perquè ells van guaitar per la finestra en sentir el renou del meu crit. No em van veure. Em vaig acostar uns metres més a la casa i vaig escoltar la seva conversació. Repassaven el seu pla i és que, en realitat, n’Horus no es convertiria en el seu marit per amor, sinó per interessos propis. Havien tornat a Espanya, perquè “hi havia més recursos econòmics i més avenços tecnològics que a Egipte”, vaig sentir que deien. Jo vaig pensar que allò sí era cert, però no del tot, ja que si cercaven més poder econòmic i tecnològic, a Espanya no hi tenien res a fer: havien d’anar a Estats Units.





Això em va fer recordar la pel·lículaSúper López, un llargmetratge espanyol de gran èxit amb el qual m’agradaria fer una comparació. Com diu a la pel·lícula la dona que no s’acaba de creure que Super López existeixi perquè mai s’ha vist un superheroi espanyol, un americà sí, anglès i japonès també, tal vegada alemany, però espanyol no, doncs això era el que pensava jo: noves tecnologies i poder econòmic a Estats Units. Tal vegada a Anglaterra a la Xina o al Japó, però a Espanya no.





Aquest era el matís que no em quadrava del que acabava de sentir. Vaig tornar a casa feta un embolic. Ja era de nit. Durant els següents dies no podia deixar de pensar i intentar encaixar aquella peça del puzle fins que ho vaig entendre tot: aquí, ella ja tenia una vida començada i tothom l’ajudaria i la compadiria per la seva miraculosa reaparició després de dos anys donant-la per perduda. Ara, el misteri era per què necessitava aquella ajuda, l’ajuda del seu poble. Com una boja, vaig començar a treure conclusions sobre el tema de si ens volia controlar a tots, si ens volia fer servir com a esclaus… Però cap idea concordava amb el seu comportament ja que, abans de desaparèixer jo la veia com una bona nina. Tal vegada havia canviat…