Però jo no ho podia saber. No m’acabava de fiar d’ella, però no tenia cap manera de demostrar que no era de fiar perquè si els contava el que havia sentit a ca seva, em prendrien per boja i no em convenia guanyar-me una mala reputació només per suposicions i paranoies meves. Ja em bastava la que tenia: la de nina apartada i obsessionada per coses estranyes i sobrenaturals, en resum, la rara. Mai no havia tengut gaire amics, sobretot perquè la socialització no era una de les meves millors qualitats.

Per això, aquell capvespre, em va sorprendre rebre una invitació. Em vaig emocionar: poques vegades en rebria una a la vida. Tota l’alegria es va evaporar en qüestió de segons en adonar-me que era de na Tina. Desil·lusionada, la vaig obrir i vaig veure que em volia convidar a la seva festa de solteres. A més, m’oferia ser una de les seves dames d’honor. Llavors, em va venir al cap: qui enviava invitacions en paper en aquest temps? Ara tot funcionava via internet. No hi vaig donar gaire importància. Vaig pensar que si la invitació l’havia enviada en físic, jo li hauria d’enviar la resposta igual. No vaig perdre temps i vaig escriure la contesta: vaig posar que sí assistiria a la festa que se celebrava el dia abans de la seva boda i que, amb molt de gust, seria una de les seves dames d’honor. Estava intrigada per saber qui serien les altres, si era jo sola negaria la proposta.



Hores més tard, vaig rebre una visita de na Tina, ja li havia arribat la meva resposta i venia a assegurar-se que hi anava. Vaig dir-li que sí i em va dir que les dames d’honor serien unes moooolt bones amigues seves que havien vengut amb ella d’Egipte. Això em va fer posar encara més nerviosa perquè segurament jo seria l’única de Manlleu, no en coneixeria cap. Va dir que la festa seria el pròxim divendres a ca seva.



Vaig aparèixer a la festa amb un vestit negre i tanta sort que era d’aquest color perquè totes les altres anaven amb capes negres i quasi no se’ls distingia la cara. I sincerament, pel lloc, les persones, la decoració i crec que, sobretot, per les meves paranoies, allò pareixia un ritual dels que posen els pèls de punta… segons a quines persones, tal vegada, a tu. Imagina’t-ho: sense llum amb espelmes enceses a una casa apartada de la ciutat, pètals pansits tirats al terra fent un cercle, un llibre antiquíssim damunt una taula vella, com si haguessin d’invocar algú… Deus estar encogit a la teva habitació ara mateix, no? Ja basta d’espantar-te! El que et deia és que, a mi, aquestes coses m’encanten, poca gent és aficionada a això, però jo som una d’aquestes persones.



Totes em van rebre amb una reverència i amb una paraula estranya que vaig suposar que servia per saludar. Em vaig fixar que totes duien un collar amb un ull daurat. Me’n varen donar un altre d’igual, però jo no el vaig voler. Elles hi varen insistir i me’l vaig acabar posant amb un somriure d’agraïment fals al meu rostre. Llavors, na Tina va venir i em va dur al jardí. Allà va explicar-me que volien fer un ritual perquè l’event de demà no seria una boda, sinó una invocació al més enllà. Resultava que el dia abans havien de fer una preparació i em necessitaven perquè ella sabia que, a mi, aquell tipus de coses no m’espantaven, al contrari: m’atreien molt, moltíssim, com ja us he dit abans. Em va dir que jo era imprescindible ja que almenys set persones s’havien de reunir per al ritual. M’hi vaig negar rotundament, però va seguir intentant fer-me canviar d’opinió sense gaire èxit fins que va contar-me que feia tot allò perquè abans de desaparèixer “accidentalment” se sentia pressionada aquí: tothom li deia que podia arribar molt lluny si s’ho proposava, però ella no hi estava interessada, no volia estar tota la vida estudiant, tenia altres plans… Fins que un dia tot va canviar, ella no anava avançant, ja no intentava res, es drogava i passava de tot: no se centrava en els estudis, només li importava la festa. Aquell va ser el moment en què tothom va donar-la per perduda. Ella, estressada, va provocar la seva desaparció cap a un destí incert per tornar més poderosa que mai i demostrar que tots estaven equivocats.



Després d’haver-me contat allò, tampoc vaig accedir a realitzar aquella espècie de ritual o el que fos. Na Tina va dir-me que em donava aquella nit per pensar-me si volia ser present al ritual de la pròxima nit que es faria a la meitat de la boda. Va convèncer-me un poc més en recordar-me que, a mi, aquelles coses m’agradaven, que allò era molt important per a ella i que em necessitava perquè sense mi tot l’esforç que havia dipositat en la preparació no serviria de res. Per rematar-ho, em va dir, quasi plorant, que confiava en mi. Vaig marxar d’aquella casa de bojos més confosa que quan hi havia entrat.