ALBA

El sopar ens esperava a taula. No mentiré, feia força goig, però en pensar en el que veguè el dia anterior se’m treia tota la gana. L'Agnès… No podia acabar d’entendre com ella, que tant ens havia cuidat, podia cometre tal brutalitat. Ara bé ja ho diuen, ja: més perillós és qui més a prop guarda l’espasa.

La Bruna i jo seguerém i l'Agnès ens serví un tall de truita de patates a cadascuna. Veure-la amb el ganivet en mà m’inquietava. De sobte perdé la seva expressió jovial habitual i quedà molt i molt seriosa. Noies, hem de parlar d’una cosa molt imporant, incià l’Agnés. Jo clavava la forquilla amb força contra el meu palmell. Hi ha una cosa fa anys que sospito, mes mai he tingut el valor de confessar. Ara bé, amb els anys he anat replegant fils i fils… Fins que he aconseguit un cabdell gran com una ovella, expressà ella. La Bruna i jo vam intercanviar una mirada, sense saber ben bé on aniria tot aixó a parar. Tinc la certesa de que entre Joan Tur i la vostre mare hi ha alguna cosa que no ens han pas explicat. Les proves en són moltes. Primer, la seva arribada a aquest poblet, el qual no figura a la majoria de mapes. Segon, deixeu-me preguntar… Que en sabeu del vostre pare? Preguntà l’Agnés. La Bruna i jo murmuràrem coses com “res… no ens ho han explicat” i “es mort, suposo”. I la tercera, prou òbvia, continuà l’Agnès, l’incenci de la casa. I deixeu-me afegir un detall… Uns dies abans, aní a casa vostra a ajudar-la a fer neteja a la cambra dels mals endreços. I trobí unes cartes velles que ella em tregué inmmediatament de les mans… Per només un pél de fada arribí a veure que el remitent era en Joan Tur.

Em trobava confosa, marejada. Pels meus ulls creuaven els records que m’havien explicat, els tan certs havia cregut fins ara. Les pedretes, el riu, el papa… i la mort. Les ensumava. Fiu encara més força contra la forquilla, tot seguit la deixí anar. Ensumava el paper vell, les pàgines engroguides que em faltaven. Les paraules m’havien marxat gola endins. Per sort, la Bruna encara poguè parlar: i perquè ens ho expliques tot això, ara? Perquè teniu dret a saber-ho i perquè em trobo amb la necessitat d’indagar, de fer justícia. Encara sense saber com parlar, vaig assentir.



BRUNA

Tot a punt? Preguntà l’Agnès tot entrant a per la porta. L’Alba i jo vam assentir. Doncs som-hi, exclamà l’Agnès. Vam sortir les tres plegades per la porta. Ella i l’Alba duien una cistella amb dinar i llibres, com si anessin a collir plantes silvestres, per poder rondar la casa de Joan Tur sense despertar sospites. Quan arribarem a la plaça, jo vaig torçar cap a l’esquerra, cap a la feina, i elles continuaren endavant. Feia dies que ho preparàvem, i els nervis, que fins ara m’havien mirat de lluny, em van caure a sobre.

Arribí al petit edifici de pedra, i girí el cartell perqué mostrés la paraula “obert” . Em dediquí a fer tot de feinetes, doncs era incapaç de quedar-me quieta. En una hora, minut amunt minut avall, Joan Tur vindria, com cada diumenge i l’hauria d’entretenir el suficient per tal que l’Alba i l’Agnès tinguessín temps. A dos quarts de cinc, escoltí la campana de vent que sonava en entrar a la bilbioteca. Aixi doncs, era moment d’interpretar el meu paper.

Qui hi ha? Deseguida et despatxo! Vaig cridar enfilada dalt l’escala de la secció de jardineria. Jo, respongué Joan Tur. Encara m’entretingui un parell de minuts més abans de dirigir-me l’entrada. Disculpa, estava acabant d’organitzar els nous exemplars d’herbolaris exòtics que hem aconseguit… En que et puc ajudar? Expliquí. Joan Tur col·locà tres llibres al mostrador. Els vaig examinar lentament sense pensar-ne realment res, doncs només era una excusa per donar-me temps a pensar. Així que “L’origen de les muntanyes”... Fa dies que el veig passar de mans en mans, potser un dia d’aquests me’l enduc a casa. Deixí caure. Sí, m’ha semblat curiosa la manera en que barreja mite i ciència, contestà ell, tot començant a divagar de llibres. Jo li seguí la corrent. Per dins em bullia la sang de ràbia, per fora, posava bona cara. Tenia la intuïció que ell tambè fingia; mai ens haviem portat bè, nosaltres dos. Vora tres quarts d’hora passaren. Anava traient llibres, els comentàvem i n’opinaven. Just comentàvem sobre la necessitat d’ampliar la secció d’astronomia quan, encara no sé per on, aparegué un espiadimonis dins la biblioteca. L’insecte volà directe cap a mi i jo deixí anar un crit d’esglai, per sort Joan Tur obrí una finestra i el fiu fora. Bé, se’ns ha fet una mica tard, no? Ja et deixo tranquila… Me'n enduré només dos aquesta setmana, digué tot donant-me els llibres. Apuntí els títols al costat el seu nom i la data de préstec a un dels grans arxivadors i els hi retorní a Joan Tur juntament amb el punt de llibre que indicava la mateixa informació. Mentre l’home sortia per la porta, tot tocant la campana de vent, no poguí evitar resar perquè la feina de l’Alba i l’Agnès hagués sortit bé.



ALBA

Quan arribarem a la plaça, la Bruna torça cap a la biblioteca i nosaltres seguirem endavant, cap a ca en Joan Tur. En arribar, ens endinsarem dins el bosc. Des de un petit turó i entre els arbres, hi havia una vista magnífica de la casa. Vam seure a esperar. Crec que havia passat vora una hora i jo era acariciant les fulles punxegudes d’un arbust de grèvol, quan l’Agnès em donà uns entusiastics copets al braç mentre senyalava cap a la casa. Esperarem uns minuts, els justos perquè que Joan Tur hagués desaparegut per complet de la nostra vista, abans d’abandonar l’amagatall i apropar-nos a la llar ara buida.

Ens vam plantar davant de la porta que, clarament, era tancada amb clau. Però, qui necessita claus quan tens una bruixa? Mai havia vist així a l’Agnès. De les mans hi sortia com una mena de llum, se li havien esborrat les pupiles i els cabells li flotaven com si tinguessim un llamp a sobre. I de sobte, clic, la porta s’obrí. És llest, comentà l’Agnés, però no tan llest com nosaltres. Em picà l’ullet i ambdues entrarem a la llar.

Comencí registrant l’entrada, després el menjador, i seguidament la cuina. D’acord, si haguessis d’amagar les proves d’un secret que penses endur-te a la tomba, on ho faries? Vaig pensar. I tot seguit em vaig desencoratjar per complet. Si jo m’hagués d’endur res a la tomba, ja ho hauria destruit. Tot el pla que haviem muntat… era ínutil. Derrotada, pugí a veure que feia l’Agnés. Era a l’habitació de Joan, asseguda al llit. Feia moure els papers que hi havia flotant a l’aire i se’ls mirava. En veure’m entrar em mirà esperançada. Jo vaig negar amb el cap i seguè al seu costat. Ja ha passat mitja hora… hauriem de marxar, si Joan Tur ens veu… Vaig replicar. No, Alba, no podem marxar, continuà tossuda sense tan sols mirar-me. Que pretens trobar? Una carta que digui “Sí soc el culpable de totes les maldats d’aquest món”? No ho trobaràs! Joan Tur es un home qualsevol, tant normal i corrent com s’hi pot ser vivint aquí. Exclamí realment enfadada. Mira agafaré un llibre i serà un diari on confessarà tots els seus pecats. Diguí irònica tot agafant un llibre de la tauleta de nit. “La fauna autòctona de Guilleries i els s…” Comencí a llegir el títol sense arribar a acabar, doncs quedarem congelades en escoltar un cop sec provinent del passadís.



AGNÉS

Avançarem lentament. Davant nostre, una escala de mà que pujava cap a una habitació fins ara desconeguda. Ho sabia. Tenia la certesa que aquesta casa amagava unes golfes. En enfilar les escales ens trobarem en una habitació completament a les fosques. Murmurí un encanteri i tota s’il·luminà. A primera vista, no hi havia res sospitós: tot d’andròmines. Ens posarem a furgar, a remenar tots els baúls i les capses. La pols se’m ficava per les narius i se’m dificultava el respirar. Agnés, em cridà l’Alba arrosegant una maleta de cuir tancada amb candau, torna a fer la cosa aquella que has fet per obrir la porta… Li fiu cas, però en veure el cotningut la noia quedà decebuda. És només roba… digué. Però jo no n’estava tant segura. Comencí a treure la roba i a remenar la maleta. De tots els llocs on algú podria amagar alguna cosa en aquestes golfes, era la única que tenia candau. Torni a provar sort amb la màgia, aplicant el mateix encanteri un parell de vegades sense massa sort. Vaig respirar fons. Mirí la base de la maleta, imaginí la porteta obrint-se. No veia res més, no pensava en res més. Clac, un petit compartiment dins maleta es desplegà. Amb prou feines vaig poguer divisar els papes que amagaven, doncs un eixam d’espiadimonis es precipità sobre mi. N’eren centenars, m’atreveria a dir que milers. L’Alba cridà alguna cosa, que entre el brunzit de les bèsties fiu incapaç d’entendre. N’eren tants que ens van emputxar fins el forat per on haviem entrat i escales avall. L’Alba i jo vam sortir esperitades de la casa. Em disposava a pujar carrer amunt per on haviem vingut, però la noia m’agafà del canell i se’m endugué cap al nostre prèvi amagatall. Tan bon punt com seguèrem veièrem a Joan Tur entrar a casa seva. Quedarem les dues congelades, pensant en el que acababa de passar. Comencí a maleïr tot el que havia fet, a lamentar les meves desicions. Em freguí els ulls amb les mans i vaig suspirar. Llavors, l’Alba es tregué uns papers de la butxaca.



MARE

“Barcelona, 28 d’agost de 1983

Estimat Joan,

la passada nit de dissabte gaudí com no ho havia fet mai. Em feres sentir viva i amb tu poguí descobrir ecosistemes dins la meva consciència que fins ara romaguèren desconeguts. Digue’m, si us plau, quan ens podrem tornar a veure?

Espero ansiosa la teva resposta,

Beatriu”

“Barcelona, 6 de febrer de 1984

Estimat, Joan,

Em sento tant petita aquí a la ciutat… Aquí tot son presses, sorolls, pudors, i gent i vinga més gent. Hi ha tanta gent, que sento que l’aire que respiro ja ha passat per altres cossos, és brut, reciclat. Tot dels nostres mons divergeix. Allà d’on ets tu, s’hi pot viure. I quan baixes a la meva ciutat em permets fer un tastet d’aquesta vida. Allà d’on ets tu el temps passa desidiós i sembla respirar-se aire pur. Cada dia m’intriga més el lloc d’on vens. Friso pel dia en que el conegui.

Petons i abraçades,

Beatriu”

“Barcelona, 17 de Març de 1984

Estimat,

tinc noves importants. Et prego que baixis a Barcelona l’abans possible. Ja saps on trobar-me.

Beatriu.”

“Barcelona, 20 de novembre de 1984

Amor meu,

ja anticipo que amb els nervis aquesta nit no podré dormir: demà arriba el gran dia. Sóc un pél angoixada pel canvi, però alhora em trobo ansiosa de veure que em depara aquesta nova etapa al teu costat. Les maletes son a punt davant la porta. Ara, les nenes dormen com dos àngels. A la Bruna ja se li intueixen els cabells foscos de grèvol com els teus. I l’Alba té uns ulls clarissims com dues pedres de riu. Em tenen enamorada.

Espero ansiosa trobar-te a casa,

Beatriu.”



ALBA

Les cartes saltàven de mans en mans. Ocasionalment una mirada volava per l’aire i l’omplia de sensacions. Incredulitat, violència, compassió, ànsia… No te’n sabria triar cap. D’improvist, algú tocà la porta. L’Agnés s’aixecà recelosa a obrir. Era en Joan Tur. En un obrir i tancar d’ulls l’ambient es capgirà per complet. Primer hi hagueren paraules porugues, seguidament explicacions, llavors crits, després plors.

Aquell dia la força de dins el pit que feia tant guardava es movia amb especial violència. Premia primer contra les costelles i tot seguit contra la pell; tenia ganes de sortir. Jo m’estirava les orelles, intentava fer sortir tot el soroll que fonyegant s’obria el pas fins al meu cap. Mentrestant, la força, que pel pit no podia sortir, s’en anà cap a la boca i els braços i les cames. Tota jo era força, una força endimoniada.

I de sobte la finestra. Era dins una habitació negra buida de tot i plena de foscor. I per la finestra se’m veia a mi. I també a la Bruna i a l’Agnés i a en Joan Tur. Encara ser tan allunyada, podia sentir la força, nogensmenys, ja no era dins meu. Era més enllà de la finestra. Jo la podia veure. La veia a les llàgrimes que queien, a la pell dels braços quan començava a cedir sota les ungles, a les venes inflades pels xisclets. M’apropí i colpejí el vidre. Ningú contestà. Arrepengí l’orella i tanquí els ulls per escoltar.



JOAN TUR

Un bon dia fiu jove. Jove i estúpid. Tanta fou la meva estupidesa que em portà a tocar la mort, i de tocar la mort, acabí als peus del Dimoni. El dimoni em pormetí una cosa: la Mort no se’m aproparia pas, de fet, em prometí immortalitat. Però, es clar, la Mort no és una dona fàcil d’enganyar; jo no moriría pas, mes ella seria sempre amb mi: a l’aigua que bebia, a l’aire que respirava, a la sang que rajava, a tothom qui estimava. I jo, estúpid i covard, acceptí el tracte.

Això hauria estat bonic, es clar, si mai no hagués estimat. Però un bon dia, coneguí la Beatriu i tot se’m capgirà. Em neguí a quedar enamorat, i, alhora, em neguí a deixar-la anar. Beatriu no deixà d’insistir: ella volia tenir fills. I jo, que era disposat a donar-ho tot per la seva feliciatat, li fiu dues filles. Aquella mateixa nit escoltí dins meu la veu del dimoni, que em deixà gravada al cap les seves paraules: “El dany rebut en nèixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.” Quan les nostres dues joies nasqueren, li comprí una casa a Beatriu, li assegurí una vida, i trenquí la nostra relació. I tot funcionà perfectament, com a mínim, fins fa tres mesos. Em convidà a casa, em demanava ajuda amb el jardí. I jo, estúpid, caiguí. Ella em besà, jo m’enamorí, i la Mort aparegué.



BRUNA

Em despertà l’Alba fent córrer les cortines de l’habitació. Jo em vaig estirar entre els llençols. He fet esmorzar, enuncià sortint de l’habitació sense tancar la porta. Em quedí uns instants mirant al sostre. En girar el cap cap a la finestra, viu les copes dels plataners que omplien tots els carrers del barri. Amb un sospir m’aixequí del llit i em dirigí al balconet, allà m’esperaven un cafè, una torrada i l’Alba. Li he escrit una carta a l’Agnès; te la llegeixo i em dius si hi vols afegir alguna cosa, em va dir.



ALBA

M’aclarí la gola i llegí:

“Barcelona, 14 d’agost de 2004

Estimada Agnés,

de moment, la vida a la ciutat ens tracta bé. Han estat uns mesos curiosos, d’adaptació i aprenentatge, de tornar-nos a conèixer. Jo, l’Alba, enyoro l’aire fred que respirava als matins en sortir de casa, la Bruna, en canvi, troba més a faltar el silenci de la nit i les estrelles. No obstant, t’enyorem més a tu. Com et tracta a tu, la vida? Quan Joan Tur passi per la bilbioteca, envia-li records de part nostra; digue-li que ens va bé.

Moltes abraçades,

Alba i Bruna”