ALBA
A mi, des de ben menuda, la Mort m’havia festejat. Sempre la sentí a la vora, perquè deixar-se veure ho fa més aviat poc. És juganera, la Mort. Em fa dos copets a l’espatlla i quan em giro per mirar, ja ha marxat. El primer va ser el papa. No em va fer pas pena, perquè era petita i llavors jo no l’entenia, la Mort; i perquè sospito que amb ella es va endur els meus records petits com jo. Per mi la vida comença amb les pedretes amb què jugava un dia d’estiu, tot banyant-nos al riu amb la mama i la Bruna. Però sé que abans del record hi havia vida. Que a mi m’han explicat com vaig néixer i qui era el papa i com vam arribar al poble i com vam arribar al riu, perquè llavors jo era menuda, i no ho recordo pas.
En Joan Tur explicà les històries com ningú, sempre em semblà un home savi. Fins i tot quan vaig deixar de ser menuda, encara em repetia la història del dia en què la mama va arribar al poble.
JOAN TUR
Va aparèixer un matí, tota carregada de bosses motxilles i maletes, plenes de la mena de coses que la gent va acumulant amb els anys i que considera prou valuoses per guardar. I, a part de tota la parafernàlia, duia als braços dues criatures ben noves. Una, la que era una mica més gran, dormia tranquil·la al braç esquerre. L’altra, la del braç dret, plorava sense consol, però de tant en tant, quan veia una cosa prou atractiva, deixava de plorar per mirar-se-la, i llavors, es podien admirar els seus ulls verds. Era ben rosseta, cosa que contrastava amb l’altre, que, malgrat ser tan petitona, ja se l’intuïen els cabells foscos i rinxolats.
Això, en un poble com el nostre, és clar, va causar una gran commoció. La porta de casa vostra era tot el dia oberta, els veïns entraven i sortien i se us passaven de mans a mans. La teva mare, és clar, estava molt agraïda, puix que començar una vida de zero en un lloc tan diferent del d’on venia ella era ben difícil. L’Agnès, com era la que estava més a prop i la que més gaudia dels nadons, va tenir especial tracte amb vosaltres. Bé, perdona per esplaiar-me tant… de què parlàvem?
Parlàvem de records, i jo et preguntava per la Mort, per si mai l’has coneguda; digué l’Alba. Tothom coneix a la mort en un moment o altre, vaig senyalar. Bè, vist així… musità la noia, i tot pensant començà a remenar la cullereta del té que tenia a les mans: cling-cling-clig. Feu un glop i continuà: i que creus que passa quan mors? On vas? M’alegrí de que no indagués més en la meva relació personal amb la mort. Ni jo ho hauria volgut dir, ni ella ho hauria volgut saber. Fiu jo també un glop de la meva tassa. La resposta bonica, amb la que t’has de quedar, es que els cossos tornen al que foren abans de ser nosaltres, tornen a la terra; mentre que la ment, com no va ser, ni és, ni serà, se’n va a les estrellles; expliquí jo. I la resposta lletga? Insistí l’Alba. El sol del matí que entrava pels grans finestrons del solàrium li tocava a les mans i feia brillar el líquid de la tassa. Ella seguia cling-cling-cling amb la cullereta. És un secret a veus. Un secret que de segur has sentit i que d’encara més segur has pensat. Es per tot arreu: està a les esglèsies, i està als llibres i a les seves històries; enuncií. Vinga va, no m’expliquis contes. Ja no sóc petita, replicà l’Alba. Jo rigué per evitar dir res, i viu com es quedà amb la mirada clavada a l’estany del meu pati. A sobre hi volaven tres espiadimonis vermells com pebrots.
Ara deixa’m a mi fer-te una pregunta: d’on ve tanta inquietud amb la Mort? Preguntí. Tinc la sensació de que hi ha un buit a la meva memória, pàgines arrencades del llibre de la meva vida, contestà ella. Les seves paraules em deixaren corglaçat. Havia sa mare trencat la promesa? No em podia precipitar i saltar a conclusions, de manera que contrataquí dient: i que et fa pensar que jo et podria ajudar? L’Alba pensà un moment i diguè: després de tot, has viscut més que jo. Trobo que en saps molt, d’això de viure, així que vaig suposar que tambè en sabries molt d’això de morir. Sens dubte, l’Alba sempre fiu una noia llesta. Sospito que una visita a la ciutat et faria bé… T’aclarirà la ment; deixí anar com a veredicte final. Era l'oportunitat perfecta per fer que l’Agnès recollís la cama amb la qual em va fer traveta anys enrere. Què hi he de fer jo, a la ciutat? Preguntà. Fer tornar al nadó que duia la teva mare fa tants anys al braç esquerre.
ALBA
De tant en tant, ja va bé, ser feliç. O com a mínim, ja va bé fingir-ho. Guaita'ns allà. Vinga a fer res i vinga a riure. Ens miràvem i les comissures de la boca se’ns feien indomables. Feia tanta estona que rèiem que em feia mal l’abdomen, i ja ni recordava de què rèiem. Potser rèiem perquè riure cura els mals. Potser, perquè teníem tant a dir i tan poques ganes de dir-ho, que l’únic que podíem fer era riure. Va plantar les mans sobre la taula i s’aixecà recolzant el seu pes en elles. Anem al balcó que de tant riure se me'n puja la calor a les galtes i a les orelles i no m’agrada, digué mentre obria les portes de fusta fosca i vidre.
Agafà un cigarret, se’l posà a la boca, i l’encengué després d’un parell d’intents fallits. Li tremolaven les mans. Va inclinar la capsa oberta cap a mi i jo fiu que no amb el cap. Ella m’evitava la mirada i jo me la mirava a consciència. Els cabells foscos i arrissats, els ulls profunds, la piga de sobre el llavi… Mira que havien passat anys i anys des de l’últim cop que la viu, però no havia canviat gens ni mica. Mantenia els seus trets suaus alhora que la força de la seva presència. És bonic aquest balconet, vaig comentar. És petit, com la resta de la casa, però fa la feina. El faig servir per prendre el cafè abans d’anar a treballar i per fumar, així que ja està bé; respongué.
Férem silenci una estona, tot gaudint com podíem de la fresca d’una nit d’octubre des d'aquell sisè pis de l’eixample de Barcelona. Mirant amunt, no es veia ni un sol estel. I la lluna, per culpa dels núvols, per poc que tampoc es veia. I malgrat els fanals i les llums dels milers de cases, bars i botigues, era una nit fosca. A Barcelona les nits sempre són fosques. Sap greu que no es vegin els estels… vaig fer, tot trencat el silenci. Sí, és el que menys m’agrada de la ciutat; ella sempre havia estat una persona de nit, d’estels i de constel·lacions. A mi em molesta més aquest ritme tan atrafegat que porta tothom… no el suporto, afegí jo. Doncs si tan poc t’agrada, haver-te quedat al poble. A mi la ciutat m’agrada, per això ara visc on visc.
Férem silenci una estona més. Aquest cop un silenci desagradable, d’aquells dels que comptes els segons esperant s’acabin l’abans possible. Ella, arrepenjada amb els colzes a la barana rovellada, mirava avall, feia calades llargues i treia el fum lentament pel nas i la boca. Jo me la mirava des de l’altra punta, amb els braços plegats, sense saber ben bé que fer o dir. Després d’obrir la boca un parell de cops sense arribar a dir res, sense mirar-la, deixí anar unes paraules: sé que saps alguna cosa que jo no sé. La Bruna va prémer amb violència el cigarret contra el cendrer i entrà cap al menjador. Desgraciadament, resulta que ningú pot ser feliç per sempre. I sovint, fingir no ens serveix de res.
BRUNA
Una barreja d’ira, por, i penediment començava a bullir al meu interior. Aquesta nena està completament boja, pensí, és massa tard. Que intenta? No sap res, no hauria de ser aquí. Qui li ho ha explicat? Qui més ho sap? Em passejava furiosa per l’apartament, sense saber on anar o que fer.
A l’Alba, quan encara érem petites, li encantava arreplegar tota mena de bestioles del camp i tancar-les en carmanyoles. Formigues, capgrossos, aranyes, abelles, llangardaixos, espiadimonis… Deia que les cuidava, que estaven més segures si ella les tenia vigilades. Era mentida. L’Alba les sacsejava, les remenava, les llençava daltabaix, les ofegava… Jugava a ser Déu amb els animalons d’una manera sorprenentment cruel per a una nena petita. I ara m’estava fent el mateix.
La nit abans de fugir, tan sols sabia que em disposava a fugir del poble on havia crescut. Era a casa l’Agnès, com de costum cada vespre abans de sopar. Comentàvem l’últim llibre que ella m’havia portat de la biblioteca del poble, on ella treballava. Aquest parlava de les estrelles i constel·lacions. Enyoro tant els estels… Des d’aquí semblen uns altres completament diferents. Sé que el firmament que veig des d’aquí és el mateix que veia des d'allà; perquè la distància de casa fins a Barcelona no és res respecte a la immensitat de l’univers. Em pregunto que canvia d’aquí a allà. Potser canvien els meus ulls i no el cel. Potser el que enyoro no són els estels.
L’Agnès m’explicava com adorava el firmament nocturn, però alhora, parlava de com el temia. Deia que per cada got d’amor se'n prenia dos de vertigen; que potser el que li agradava no era pas el cel, sinó el desassossec que li provocava. Jo soc una dona de la terra, repetia sempre, de les coses que tenim a prop i que tenim clares; soc una dona de veritats, no sé viure amb la incertesa. Per això llegeixes tant? Preguntí. L’Agnès, però, ignorà la meva pregunta i començà a divagar. I jo, com de costum, la deixí fer perquè m’agradava d’escoltar.
Aquest poble és estrany, Bruna, no és un poble d’humans. Ja ho saps això. Els maons que fan aquestes cases són fets de màgia, la manifestació més pura de la de veritat. De cara als humans tot això, però, són només llegendes. Encara em trobo incapaç d’esbrinar com és que la teva mare va arribar fins aquí. Aquest lloc es troba enmig de gegants que fa mil·lennis que estan adormits, és rodejat per rius que són casa de nimfes, sota els barrets dels bolets viuen centenars de follets, i en aquestes cases només hi han viscut bruixes i bruixots; com a mínim, així havia estat fins fa vint anys. Al principi vaig pensar que potser la teva mare si era una bruixa, però amb el temps vaig poder comprovar que no era així. Vosaltres tampoc no teniu màgia a les venes. I això no és bo: els humans no estan fets per la màgia i la màgia no està feta pels humans; sota cap condició s’haurien de barrejar. Un cop t’entri dins la màgia ja no podràs marxar. L’únic que se m’acudeix de dir és que, ara que ets jove, que encara guardes la puresa dins el cor, fuig lluny, abans no t’ofeguis de màgia tu també. Així que vaig marxar.
Però ara l’Alba m’havia tancat a la seva carmanyola, m’estudiava amb curiositat morbosa i em remenava. I jo ara era com una formiga, un cap gros, una aranya, una abella, un llangardaix, un espiadimonis donant voltes desesperada a la gàbia. Ma germana finalment tingué el valor de plantar-se davant meu. Ja trigava. Bruna, escolta’m, si us plau, va suplicar. Que he d’escoltar? He d’escoltar com, tot i saber perquè vaig marxar, has decidit portar l’infortuni amb tu i perseguir-me? Ens quedarem les dues gelades, i ens miràrem als ulls sense reconèixer un pessic de nosaltres. I en aquell precís instant, abans que cap de les dues tingués temps a dir o fer res, començà a sonar un telèfon.
