BRUNA

A casa, al prestatge del dalt del segon armari de la cuina, on guardàvem els gots, hi havia una capseta de mistos que per mi, en comptes de mistos, guardava infinits records. A mi, l’olor de misto cremat, sempre m’havia agradat.

Quan érem petites i era el nostre aniversari, sempre el celebràvem. L’Agnès ens feia una diadema amb floretes i ens deia que érem princesetes, i, és clar, nosaltres enamorades. La mama feia pastís i la casa s’omplia de persones grans, de qui desconeixia el nom, que ens felicitaven i ens donaven regals. Ens cantaven tots desafinats l’aniversari feliç, mentre la mama agafava un misto i encenia les espelmes. I bufàvem les espelmes i ens sentíem les nenes més grans del món.

D’altres festes a casa, també n’havíem celebrat. Nadal era la més gran. Trèiem les espelmes vermelles i les verdes, i les posàvem de centre de taula. Jo era l’encarregada d’agafar els mistos, rascar-los a la capseta, i engegar-les totes mentre l’Alba em seguia amunt i a baix sense treure’m els ulls de sobre, perquè patia. Ho feia sempre jo perquè era la gran i perquè a l’Alba li feia una mica de por el foc… Feien una olor dolça, i al final del dia, després d’haver allargat la sobretaula fins que es fes fosc, eren totes líquides. Ma germana i jo, a la taula dels grans ens avorríem; de manera que començàvem a porquejar les espelmes desfetes. Hi ficàvem escuradents, sucàvem forquilles i fins i tot neules. La mama s'emprenyava perquè les fèiem malbé, perquè cada any n’havia de comprar de noves.

La capseta groga de l’oreneta també sortia quan cuinàvem, i jo, que ficava el nas per la cuina tant com podia, sempre volia encendre el foc amb els mistos. La mama feia unes croquetes com no n’he provades mai caps, i per no parlar de l’escudella! Es passava hores i hores davant els fogons… I jo, les passava al seu costat, a sobre d’un tamboret fent tasques més petites com pelar patates o picar el pollastre.

Ara, l’olor de misto em provoca nàusees. Encara m’enrabia pensar que va ser aquesta mateixa capsa la que portí tanta desgràcia. M’enrabia saber que fou aquesta mateixa capsa la que transformí en cendra tota la meva infància, i la mateixa que s'endugué a la mama. Quan l’Agnès ens va trucar, em neguí a creure la realitat. No, no pot ser, repetia. L’Alba em mirava preocupada. Que passa Bruna? Qui és? Que diu? I l’Angès, a l’altra banda de la línia m’explicava la desgràcia. Tranquil·la, sí, la casa s’ha cremat, però tranquil·la, no ha estat pas tan greu… Deia que no era res, l’Agnès, però jo li notava la veu d’haver cridat i d’haver plorat, sabia que realment era greu. Així que sense cap més remei, vam tornar.



ALBA

Guai-ta-la. Allà tornava a ser, aquest cop sense marxar quan em girí a mirar. Feia tant de temps que no la veia, que gairebé l’havia trobada a faltar. Ai, la Mort, la Mort… és ben juganera. Quan menys la volia, si és que mai l’arribí a desitjar, vingué i s'endugué a la mama. I tot i no ser menuda, em sentí menuda, menuda i desprotegida i poruga.



BRUNA

Em despertà l’Alba fent córrer les cortines de l’habitació. Ella sempre havia estat molt més matinera… Vaig amagar el cap sota la manta, reticent a sortir del llit. L’Agnès ha comprat magdalenes i ha fet cafè, si no baixes ja, m’ho menjo jo tot; digué l’Alba sortint de l’habitació i tancant la porta al seu darrere. Em quedí una estona mirant al sostre, fixant-me en les seves escletxes. En girar el cap cap a la finestra, vaig veure la casa cremada, almenys, el que quedava d’ella. Amb un sospir m’aixequí del llit i baixí a esmorzar. Així era cada matí des de feia un parell de mesos.

Cap a les tres de la tarda, en havent dinat, anava xino-xano fins a la biblioteca, i agafava el relleu de l’Agnès. Ella obria la biblioteca i jo la tancava. Era una feina senzilla, m’agradava força. Endreçava llibres, treia la pols, de tant en tant parlava amb algun veí del poble… I si no venia ningú, tenia el que semblava tot el temps del món per avorrir-me i llegir. La mama sempre deia que avorrir-se era bo pel cervell… Encara em pregunto si tenia raó.



ALBA

Amb la Bruna treballant i l’Agnès a ca la veïna, em quedí sola a la casa. Sola, avorrida, i frustrada. Mai m’ha agradat estar sola, molt menys l’avorriment… Fa que em piqui el cos i m’agafi mal de cap. Sento que se’m comencen a menjar els pensaments, sento que embogiré. Ja havia fet de tot: havia llegit, passejat, cuinat, dormit, remugat, escrit… I tota la llista de coses que la gent diu que facis quan t’avorreixes. Així que em posí a mirar per la finestra. Decidí obrir les cortines de tot el menjador. La primera finestra, la de sobre la taula de menjar, deixava veure les primeres alzines que separaven l’espai humà del salvatge. La casa de l’Agnès, com la nostra, era de les últimes del poble, de manera que des de menuda he tingut ben clar que no es pot anar més enllà de les alzines. Les segones finestres donaven cap al capdavant de la casa, de manera que ensenyaven el camí que feia pujada des de la plaça fins aquí. En últim lloc, la tercera finestra, donava a l’oest, i deixava veure casa nostra, en aquell moment, per ser més exactes, deixava veure el que quedava d’ella. Ni a la Bruna ni a l’Angès els agradaven aquelles vistes, de manera que aquestes cortines en concret acostumaven a romandre tancades, però ja era ben entrada la tarda i a mi em venien de gust uns rajos de sol, així que les obrí. Gairebé no pogué gaudir del solet que il·luminava tot el menjador, perquè un detall va alertar la meva atenció. Alguna cosa es movia entre les runes de casa nostra… Una persona, sí, sens dubte era una dona. De sobte la indivídua es girà tot revelant la seva identitat: era l’Agnès. Se’m va glaçar la sang. Rumiava coses en veu alta que no sentia i a la seva llibreta n’escrivia d’altres que no podia llegir des d’on era. Que se suposa que estava fent? Tanquí la cortina sense saber ben bé que fer… Mil possibilitats m’aparegueren al cap, i totes d’elles dolentes. Tractí de sacsejar aquest pensament i continuí amb les meves activitats de persona avorrida sense rajos de sol.



BRUNA

Tot i ser ben entrada la primavera, encara era de nit quan tornava cap a casa l’Agnés. I l’aire era fred i humit. Poc propi de la primavera, pensí. I ràpidament me’n vaig adonar: encara estava malacostumada a la ciutat. Dins les cases les llums eren enceses, pel carrer, ni una sola ànima, només la meva. Vaig mirar cap amunt. Centenars, millers i milions d’estrelles em feren sentir petita. Se m’escapà un somriure. Vaig obrir la porta, completament ensopida en el meu cap, tant que quan l’Alba m’agafà el canell no vaig poder evitar sobresaltarme. Alba? Que t’agafa? Preguntí. L’Albà tiutubejà uns insants. Aquesta tarda, estava mirant per la finestra, començà. D’acord? Vaig respondre. No tenia ni idea d’on volia anar a parar. I he mirat cap a les restes de casa. La cosa es que he vist a algú rementant-les, agafant coses i escrivint a una llibreta, continuà ma germana. Has vist qui era? Vaig preguntar. L’Agnès, confessà. Sincerament, esperava a qualsevol resposta menys “l’Agnés.” Que feia l’Agnès alla? Tot parlant de la reina de Roma, l’Agnès aparegué per la porta. L’Alba i jo intercambiarem una mirada, i no tornàrem a parlar del tema.



JOAN TUR

Algú tocà la porta a les tres de la tarda, cosa que m’estranyà. Tothom sap que a les tres de la tarda es la hora de la migdiada. Em sorprengué en veure a l’Alba. Abans de poder dir res, la noia ja m’havia passat per sota el braç i era al meu menjador. Alba, que ha passat alguna cosa? Vols un cafè? Vaig proposar. Ella assentí, encara sense parlar. Quan fórem asseguts al meu petit solàrium, l’Alba comença a narrar els fets. Resultà que havia vist a l’Agnès remenant les restes de casa la seva mare, que patia perqué tenia por que l’Angès fos involucrada amb l’accident. Fiu un esforç enorme per no somriure. Ara, l’Alba es posicionaria en contra l’Agnés, i impregnaria a la Bruna amb les seves idees; tot allunyant-me de qualsevol pista que m’apropés a la mare de les nenes. Tot anava aigües amunt.

L’Alba seguí parlant, mentre que jo feia estona que l’havia deixada d’escoltar. Ja havia sentit el que necessitava, de manera que aprofitava per mirarme el jardí. Era cobert amb les flors que havia plantat a la tardor, i aquell dia, l’espectacle de les papallones era particularment bonic. Volaven, descansaven a les flors i tornaven a volar. A la bassa, les granotes no paraven raucar. Per sobre hi volaven mosquits, mosques i els meus espiadimonis, i encara més amunt, les orenetes amb els seu piular. Tot plegat anunciava una any fructífer.



AGNÈS

Era tot remenant les cendres de casa les nenes quan me’n adoní. Era darrere meu, a uns tres o quatre metres. Podia escoltar el brunzit de les seves ales. Ja me l’imaginava: el tors robust, la grandària dels ulls, les quatre ales, les sis potes, l’abdomen llarg… i per damunt de tot, el color de sang. La bèstia sobtadament arrancà a volar cap a mi, com si sapigués que hi pensava en ella. Haguí d’arronsar-me, perquè per poc no se’m enduu els cabells.

Des que les nimfes de l’aigua em van avisar preocupades de que al seu rierol últimament hi apareixien espiadimonis desconeguts, sapigué que alguna cosa no rutllava bé. El meu cap começà a preocupar-se i a preocupar-se i a donar-li voltes i voltes. I s’ho expliquí al carnisser, i em digué “ets ben boja” i s’ho expliquí al sabater i em digué “que t’empatolles?”. Però quan s’ho expliquí a les dones de la fruiteria i de la verduleria i em digueren: “oi que sí?”. I s’ho exliquí a la mestressa del cafè i em digué “sí, jo també me’n he adonat”. Llavors pensí: potser jo sóc boja, però no podem ser totes boges. I encara si fóssim totes boges, agafaria tota la bogeria en un cabdell, i amb el fil teixeria una nova veritat. Tant se’m feia, ara. Ja tenia el que necessitava.

Joan Tur fiu llest cremant la casa, fent-ho semblar una accident, i eliminant qualsevol evidència que l’incriminés. Miro enrere i em corca la culpa d’haver marxat aquell cap de setmana. Recordo ser a dalt de tot de Sant Miquel de les Formigues, amb el dinar a les mans tot contemplant les muntanyes que constituïen la meva llar. Quan de sobte, pel nord, de per on jo venia, començà a aparèixer una fumarola. Primer pensí, “algú prepara un bon dinar…”. Però la fumarola només fiu el preludi d’una bona fumera. I la fumera desembocà en una gegantina fumarada. Aleshores pensí: “cap dinar no pot fer tant de fum” i em caigué a sobre la galleda d’aigua freda i mals presagis. Així que correguí cap a casa, tot amb tot, no poguí eixir-me a temps. Quan arribí, ja no hi havia fum, ni foc, ni res. Hi havia cendres i tristesa. I de tot el dol que flotava a l’aire a mi em cridaren l’atenció dues coses: l’absència d’en Joan Tur, i l’espiadimonis vermell que volava entre els plors del poble.

Ara n’estava completament convençuda, la veritat ja era teixida. Només em mancaven dos fils finets i joves com dos cabells. Un ros i llis, l’altre fosc i arrissat.