1 de març de 2017. Em vaig despertar en una habitació de parets blanques, amarrat amb una armilla de metall, encadenat com un animal. Què feia allà? No havia mort dues vegades feia tan sols un dia? Com si els vents m’haguessin escoltat va aparèixer la veu que dona resposta a totes les meves preguntes. “El destí que tu mateix has provocat t’ha dut aquí, aquesta habitació és el teu final. D’aquí mai en sortiràs. Però no és l’únic lloc en el qual et trobes empresonat. El teu cap és el teu major enemic mortal.” Què volia dir? Què m’intentava ensenyar ara? Havia mort? Sí, sí que havia mort. El meu cor va deixar de bategar i va quedar només el meu cap amb idees ambigües sense cap sentit final.
—
Per la porta van entrar dos soldats vestits de blanc i, com abans, varen passar sense tenir en compte l’home que hi havia al meu costat. Varen deixar vora meu una safata de metall lluent amb aigua, fruita i menjar, i se’n varen anar sense dir res, o si ho van fer no els vaig escoltar. Estava en un altre món, en un altre temps, en una altra realitat.
Vaig passar hores o dies sense cap fam, tancat dins un lloc desconegut, sense llum natural, sense aire pur, sense la meva ploma, sense inspiració, sense cap llibertat, sense res més que la meva companyia i uns quants elements. Érem les parets i jo. Érem la meva veu interior que em donava respostes confuses i jo.
Finalment, al cap d’un temps van venir a tirar al fems el menjar que estava tan podrit per fora com jo per dins. Van deixar la safata buida i se’n van anar.
Per primera vegada, sense que jo fes cap pregunta el meu amic, em demanà: “Què veus?” Què veig on?, li vaig preguntar sense entendre. “Mira’t a la safata. Què veus?” Potser va ser de les poques vegades que vaig veure el meu reflex, però ara que em mirava em vaig adonar del que amagava. Érem iguals.
Vaig obrir i tancar els ulls durant uns minuts per poder saber si era segur el que veien els meus ulls. Com és possible?, li vaig demanar, tenint molta por de la resposta que em podria donar. “Tu ets jo i jo soc tu. Tan fàcil com això. La gent no em veu, no m’escolta, no em sent, perquè totes aquestes coses ja les fan amb tu. Jo soc la teva ombra més obscura, aquella que guarda els teus pensaments més profunds i els transforma en realitat, aquella que et diu que has de fer, fins i tot, si ja has arribat al final, soc qui et diu el que està bé o el que està malament, aquell que evita el teu dolor i patiment, soc la teva consciència i form part del teu cervell.”
—
Impossible era poc i segurament mai en podria trobar cap explicació lògica pel que acabava de sentir. Ell, la meva consciència? Que absurd! Per l’amor de Déu! Jo era jo, no? És a dir, ho havia de ser. I totes les coses que havia viscut? No eren reals?
“Són tan reals com tu has volgut que siguin.” Em va respondre amb un to tan tranquil quan la meva vida havia pegat un cop fatal. Per què em fas això? Tinc vint anys, sense experiència, sense amor, sense cap ambició. Vaig morir ofegat en les aigües cristal·lines de la font de Catalunya, ja que la meva dama no m’estimava. Ella no va tenir pietat. I ara tu tampoc la tens. Dius que ets jo, però on està el teu sofriment? Si jo estic plorant, on es troben les teves llàgrimes? Tu no ets jo i mai ho seràs.
“He estat sempre al teu costat. No ha bastat tot el que he hagut de suportar? Seguiràs pensant que no tinc raó, que tot és una mentida, que tot és un engany meu quan tu mateix ho has vist. Desperta't! Oh, jove poeta, desperta’t d’aquest malson! No veus que ja no pots escapar més?” Per què ja no? Què ha canviat? “Et volen despertar, t’han llevat el que et feia dormir i somiar.” Qui ho ha fet? El que m’han llevat? “No saps on ets encara? No tens cap idea que és el que fas?” I aquí ja no he sabut què més demanar.
—
Els dies van anar passant. Ja no rebia cap visita. Ni del meu suposat “amic”, ni de cap soldat, ni del meu amor, Marcelina. Ara entenia el concepte d’estar tot sol i sentir que no hi ha ningú: solitud. Ningú que t'escolti, ningú que et parli. Estàs tu i el silenci. Una altra vegada. Just quan pensava que havia pogut començar a trencar-ho, tot va sortir malament.
Mai havia cregut en el destí fins aquell dia. Vaig reflexionar molt fins que vaig arribar a la conclusió que així era la vida. Experiències, tan bones com dolentes, que t’havien de donar una lliçó. Però fins que arribés només et quedava esperar, dies, setmanes o potser anys, fins que trobessis la solució als teus mals de cap.
—
5 d’abril de 2017. Mai oblidaré aquell dia, ja que a partir del qual mai podria recordar res. Va ser el meu darrer dia de feina, aquí en aquesta terra, en aquesta cruel realitat de versos no acabats.
Al matí, més o manco a les 10:15, va entrar a veure'm per primera vegada des que m’havien empresonat, na Marcelina. Més guapa que mai portava la roba del seu típic color blanc i el seu collar estrany de metall. Amb ella, també hi havia quatre soldats. Però quan va observar millor la situació en la qual em trobava els va dir que se n'anessin, que ella s’ocuparia.
De què t’anaves a encarregar, oh Marcelina? No n'hi havia prou a trencar el meu cor en mil trossos? Venies a aferrar les petites peces de cristall que ja, de totes maneres, no es podien tornar a emprar?
Va saludar-me i em va dir que seria sincera amb jo. Em va informar amb veu inexpressiva que aquesta seria la darrera vegada que ens veuríem, que mai més tornaríem a parlar i que, si qualque vegada ens trobàvem en el cel, ella em faria anar a l'infern.
No puc dir que no m’ho esperava. Però dintre meu encara hi havia una boja esperança.
Finalment, em va demanar que li digués tot el que recordava a partir del darrer dia que l’havia vist, aquell dia inclòs. Quan vaig començar a dir-li el que volia escoltar va passar d’un semblant indiferent a un preocupat. Em va aturar a mig parlar i amb veu entretallada va dir “No sé en quin món has viscut, ni en el qual et trobes ara, però et puc assegurar que res del que dius ha passat ni passarà. On estàs, Joan?” No ho sé, Marcelina. Et puc assegurar que per saber-ho lluit cada dia. “Saps quin any és?” Sí, 1943.
—
Anem un poc enrere, 28 de febrer de 2013. Fa quatre anys que jo, Joan Martí Salvat, adolescent de 16 anys vaig ser diagnosticat amb el trastorn dissociatiu de la identitat, el temps i l'espai. Una malaltia neuronal incurable que afecta l’individu de forma que creu que és una persona diferent o que es troba en una altra realitat. El temps i espais són vists d’una altra manera. Per aquest motiu, moltes vegades no es veu el que toca. Es pareix a una droga natural que el teu propi cos et dona perquè mai et puguis despertar i tornar.
Fa quatre anys que estic tancat en un psiquiàtric luxós perquè el meu pare va decidir no tornar a saber res més de mi, només sap les taxes que s’han de pagar cada any per un tractament que no val la pena ni mirar. Estic en la darrera fase on ja no sé distingir el que és fals del que és possiblement la meva realitat. Fa quatre anys que penso que soc un poeta del 1943; que tinc un amic, company i veu que m’ajuda; que la societat tenia un problema amb mi i que mai seria comprès o estimat; que amava a una dona que superava en trenta anys la meva edat original i que duia un collaret estrany de metall quan es deia estetoscopi; que uns soldats de blanc m'empresonaven quan eren infermers de l’hospital; que havia de trencar un silenci en el qual jo em vaig ficar per la meva pròpia voluntat… Per tots els sants! En quin embolic m’he ficat? Ara ho entenc, tot té sentit. Estic en una presó, però no una exterior on pugui escapar, estic en una presó interior, la de dins del meu propi cap. Jo mateix em provoc la mort i em don la vida, soc la meva font de tristesa real i felicitat imaginària. Tot és com vull que sigui, però és molt menys del que pareix.
—
Na Marcelina se’n va anar, per sempre, després d’haver escoltat la meva confessió final. Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure com també la darrera vegada que vaig tenir una tornada a la realitat.
Ara només em quedava tornar, tornar als meus orígens, tornar on va començar el meu malson. Quan vaig ser-hi per fi allà, el vaig veure, com sempre, assegut en un banc de fusta vell, entre les muntanyes del nord, davant un llac d’aigua cristal·lina. Però en aquell moment, ell era qui portava els meus desitjos i poemes, ell, que no m’abandonava, duia els meus pensaments, era la meva consciència.
Per fi t’he entès, li vaig dir amb una intranquil·litat que mai havia tingut abans. “No m’has entès a mi, Joan, t’has entès a tu mateix. Ara ja saps on vols estar?” No ho he de decidir, li vaig contestar. Només hi ha un lloc, aquest, cap altre. Seguiré el meu destí i quedaré aquí, per sempre. “Per molt que et vulguis enganyar, com ho has fet fins ara, per molt que intentis ignorar la realitat, com has fet fins ara, no faràs més que tancar tu mateix la porta de la teva pròpia cel·la. Val la pena viure d’aquesta manera?” Si val la pena o no, ja que més era. Quina era la realitat i quina la mentida d’una vida somiada? Ja no importava. Res importava.
“La mort representa el final o el començ d’una nova vida”. Aquesta fou la primera frase que ell em va dir. Recordant això i amb la ment tranquil·la jo, Joan Martí Salvat, vaig morir en vida.