29 de febrer de 1943. Probablement, la data més important de la meva vida, que la va canviar, de cop i volta, i es va perdre dins un abisme interminable de dolor i misèria.

A l’alba, vaig aixecar-me més prest del que acostumava, ja que era un dels dies que la veuria a ella: la meva estimada.

Han passat tres primaveres, tres estius, tres tardors i dos hiverns des de la primera vegada que la vaig mirar. Una dona increïble, en tot el sentit que la paraula pugui tenir. Aquesta és una de les coses que mai ningú em podrà rebatre, ja que el mataria com si m’hagués robat l’aire.

Com un clàssic poeta, no només l’estimava. Ella era l’objecte de la meva afecció i el meu desig, només ella seria capaç de condemnar-me a una presó infinita si em privés del seu semblant, de la seva veu o del seu mirar tan especial. Si tan sols sabés la meitat dels sentiments que fa quasi tres anys que he guardat com un tresor sense cadenat, que hauria pogut obrir sempre que hagués mirat en l’ànima meva, que es trobava dins un cos d’enamorat…

Però ella era inaccessible, era la dama de blanc amb un collaret de metall estrany i un cor que mai m’estimaria com jo a ella.

Només em quedaven uns poemes mal escrits i mai llegits per cap persona coneguda. Només per ell, clar ha d’estar, que m’aconsellava amb els ulls tancats. El meu amic, el meu mestre de vida, que pareixia la meva eterna companyia.

—

Com trencar un silenci que no saps mai si et pot beneficiar o causar malestar? I com qualsevol de les vegades que feia un pregunta, per molt de complicada que fos, ell contestava després d’uns segons: “Si tens clar el teu objectiu t’hi has d’aferrar a ell i no deixar-lo mai. Només fa falta el vent de tardor per excedir la poca quantitat que hi havia de fulles d’amor. Tu l’estimes, però ella no ho sap. I si ella t’aprecia i tu ni tan sols t’ho pots imaginar? Les paraules estan fetes per ser dites, no guardades per tota la vida dins una capsa de fusta amagada en la memòria d’una ànima jove.”

Jo, com sempre que m’explicava el seu punt de vista, l’acceptava i l’entenia, però aquesta vegada em faria més por que mai declarar els meus sentiments a la noia de la vila.

Na Marcelina, filla d’un general poderós de l’exèrcit espanyol, era una dama bella, intel·ligent, fina i distingida. Com podria jo, un poeta sense seny, ni treball, ni riquesa, ser capaç de dir-li a ella que li prego nit i dia? A més de ser una completa bogeria, perquè sé que el seu pare em mataria, no podria viure amb el seu rebuig i la seva indiferència davant els sentiments que havia sembrat durant primaveres de somnis i alegries.

—

Malgrat les restriccions de la societat i del destí, entre nosaltres hi ha contacte. Ens veiem una vegada al cap de 25 dies, en una sala completament blanca, il·luminada per una finestra i altra llum rara, on se situaven dues cadires de fusta i una petita taula.

Entra a les 15:35 amb els seus cabells daurats recollits, un vestit blanc, uns tacons negres, una expressió amable i un aspecte característic, un collaret gros i de metall. Em saluda amb un somriure, que em deixa sense aire als pulmons, que atura la sang que hauria d’arribar al meu cor. Em demana com estic, com van els meus estudis, quina emoció predomina avui en la meva vida… Ai, Marcelina! Com m’hagués agradat dir-li com l’estimava de molt aquell dia! Tots els dies que em visitava, ella feia preguntes i jo no contestava, només la mirava boig d’amor i perdut en la seva veu d’ocell que piula. Fins avui. Avui era el dia, quan trencaria el silenci i faria testimoni d’unes emocions meravelloses, plenes d’esperances i confiança.

Vaig iniciar, a poc a poc, a parlar de mi, com mai ho havia fet abans amb ella: li vaig comentar sobre els meus estudis d’història i filosofia, sense oblidar de mencionar la meva passió per la poesia; li vaig dir els meus acudits inventats que pels nirvis varen sortir amb el cap girat, però que de totes maneres la van fer riure durant un bon quart; naturalment, del meu bon amic i confident també li vaig parlar, entre moltes altres coses trivials i mundanals. Al final de la conversa, ja eren les 16:45. Ella se n’havia d’anar, però, just abans que sortís per la porta, li vaig donar un poema, anomenat: “L’objectiu final”.

Deia el següent:

—

Mai oblidaré aquell moment, quan els seus ulls blaus em varen mirar amb sorpresa i sentia el seu sospirar vora la meva orella dreta. Però el que mai m’hauria imaginat, que esperava, fins i tot, que fos una mentida, és que na Marcelina començaria a plorar i a cridar.

Davant la situació, em vaig apropar a ella, cosa que va augmentar en massa les seves llàgrimes. Tant que va cridar demanant ajuda, cridava pels soldats.

Tot va passar en un tancar d'ulls: primer, cinc homes alts, vestits amb uniforme militar blanc, varen entrar de sobte a la sala on érem la meva estimada i jo; em van tirar en terra i a ella se la van endur, entre plors, a una altra banda; i, com si no fos ja tot molt confús, el meu amic, la meva ombra, també hi era, i, tot i que no sabia ni com havia arribat, es trobava en un racó de l’habitació, on tots els soldats passaven vora seu com si no hi fos allà. Es va asseure a la cadira de fusta de na Marcelina mentre observava com a mi em fermaven amb cinturons gruixuts de cuir de cap a peus. El vaig mirar als ulls, esperant veure què diria, quin consell em donaria per sortir viu d’aquesta situació desfavorida, però no va dir gaire cosa, millor dit, no va dir res.

Era com un somni, no un malson perquè aquests acabaven. Era com un somni etern que només avançava i mai s’aturava. I quan just pensava que res podria fer que empitjorés la situació en la qual em trobava, va tornar a aparèixer l’estimada.

La impotència, el dolor i el sofriment que sentia no es podia comparar amb res que s’havia viscut abans ni que es viuria després. Estava desesperat: per no entendre, per no poder lluitar contra els meus opressors; per no poder escapar d’aquesta presó que em feia el cor quan veia la meva dama, Marcelina, adolorida i entristida. Jo era la causa, però per què? Si l’amor fos pecat aniria a l'infern de cap, sense cap dubte ni pensament meditat abans.

—

Durant unes hores vaig estar inconscient. Com ho sabia? La llum de la lluna, la foscor de la nit eren protagonistes del lloc on em trobava: la plaça central de Catalunya, lloc en el qual estic més que segur que no hi havia anat per voluntat pròpia. Amarrat de mans i boca, dos soldats em varen dur fins a la font gran de la plaça. Sense saber que m’aniria a passar, vaig lluitar amb totes les meves forces per desfer-me de les cadenes que em mantenien presoner. Vaig batallar en cos i ànima, vaig cridar més fort que mai mentre demanava misericòrdia i pietat a la meva estimada, la meva dama d’ulls blaus que amb un semblant seriós i amb tranquil·litat em va dir unes paraules que no oblidaria mai: “Que confessessis el teu amor va ser com un punyal clavat en el meu cor. Em sap greu, però l’he de treure.”

Les llàgrimes van començar a sortir de manera inevitable pels meus ulls. Ja res tindria sentit. Ella no m’estimava, però això no era el pitjor, el més dolent que a un home ple d’amor li pot passar és que la dona que tenia en tan alta estima el tiri per un penya-segat on abunda la mort, el dolor i la tristesa, i més encara sense sentir cap mena de ressentiment o culpabilitat.

El cap d’uns pocs minuts els homes em van posar cap a l’aigua clara i neta de la font, que reflectia la lluna i les estrelles que hi havia disperses entre aquella foscor. Vaig mirar, per darrera vegada, al meu voltant: la meva i sempre estimada Marcelina que em mirava impertorbable; els soldats que esperaven les seves ordres per posar a la meva existència un trist final; i, per acabar, el meu amic i company, el poeta sense educació que sempre havia estat i que em mirava als ulls esperant una pregunta, però en aquell moment, no li'n vaig poder fer cap. Sabia que l’abandonaria. Sabia que moriria aquella nit, millor dit ja havia mort per dins, ara només faltava morir exteriorment. Deixar de respirar, tancar els ulls i esperar de despertar en un món millor, com el que havia somiat a construir trencant el silenci d’un amor que, al cap i a la fi, no va ser correspost.

—

Mai vaig ser valent i quan per fi ho vaig ser, tot va sortir malament. Però, agafant un darrer sospir, amb veu forta, plena de ràbia i amb el cor bategant, vaig dir les que serien les meves darreres paraules cap a l’àngel blanc que mort em donaria aquella nit:

“Mai m’havia agradat el cel, mai m’havia agradat la terra fins que vaig veure els teus ulls blaus que il·luminaven qualsevol ésser que els mirava. Perdona’m per la meva gosadia, però el meu cor ja no podia. Era morir d’amor o morir de valentia. Com pots veure he decidit la primera. La Terra mai havia estat el meu planeta preferit fins que no vaig saber que tu series aquí.”

Havent dit això, vaig morir tranquil.