“La mort representa el final o el començ d’una nova vida”. Aquesta fou la primera frase que ell em va dir.
Li vaig demanar tantes coses, i mentre més m’explicava, més volia saber. Era un no aturar de preguntes trivials, però a la vegada importants. Moltes vegades, li demanava si el molestava amb tot el que volia saber i ell només em responia: “El saber és allò que és important, allò que t’ajuda a trobar els teus interessos més profunds. Per així, al final del camí haver pogut trobar la teva individualitat.”Ell tenia les millors frases, dites, refranys i llegendes. No havia anat a l’escola primària, ni a l’institut, molt menys a la universitat. No sabia dir-me fórmules matemàtiques ni distingir els temps verbals, els complements d’una oració li semblaven poc originals i solia dir que ja no sabien què més inventar. “La gent es complica massa. És per això que les aus volen més alt”.La societat diu que no podem viure com volem perquè tenim unes lleis i normes de convivència per seguir. Però a la vegada volen que siguem crítics i tinguem ambicions i opinions pròpies, sempre que aquestes siguin adequades. Llavors no soc lliure. Si he de dir allò que tu penses que està bé escoltar, no soc lliure.
El pitjor és que tampoc puc dir que no soc lliure, ja que si ho faig em diran desagraït. Davant aquesta paradoxa social, només puc quedar-me en silenci. El silenci, una de les eines més poderoses i perilloses, que després d’un cert temps es converteix en l’angoixa d’allò que podia haver estat si s’hagués dit en el moment adequat.

—

Una vida normal, basada en les modes, actituds i secrets de la societat.
Jo amb els meus vint anys d’experiència, format com a poeta, puc afirmar que res és com vols que sigui i molt menys és el que pareix. Mai m’han agradat els estàndards de les persones vers la felicitat: “has d’estudiar i treure’t un títol”; “has de casar-te i tenir fills, jugar amb ells i ajudar-los”; “has d’aconseguir una feina que pugui donar-te satisfacció i comoditat”… Sempre la mateixa perifrasi verbal “Haver de”. Per què no dir “Si és el que vols fer i et fa feliç, fes-ho.”?
Tothom pensa que la felicitat ve per les persones, pels objectes, pels pensaments dels altres, pels prejudicis, inclús pels diners, que no són més que arbres mal tallats i matemàtiques amb un valor inexistent.
Jo soc feliç, però a la meva manera. No he acabat encara d’estudiar, no vull casar-me, però això no significa que no estimi; no vull tenir fills, però crec en la “bona” educació; no vull tenir una feina d’èxit, però en necessit una que em faci lliure i la tinc: soc poeta.
Davant aquesta situació repetitiva diària soc feliç. Tan feliç com el concepte mateix em permeti ser-ho.

—

“Què és la felicitat?” El vaig demanar un dia d’estiu. Ell tan acostumat a les meves preguntes, després dels quinze minuts de silenci que hi solia haver abans de tenir qualque conversació profunda, em va dir: “Tècnicament, és un sentiment durador, provocat per les situacions que mesclen diferents estats d’ànim. Ara, si soc sincer, podria dir que no ho sé. Pot ser l’acceptació de la teva realitat, o no ser res més que un procés biològic. L’únic que et puc afirmar amb seguretat és que com més la cerquis, més lluny estaràs de trobar-la.” Tenia sentit. Tot el que deia. Però mai saps que complicat és veure la veritat fins que ja és massa tard.
Lliçons com aquestes eren donades per filòsofs, persones especialitzades en els àmbits del saber. Així i tot, allà hi era: assegut en un banc de fusta vell, entre les muntanyes del nord, davant un llac d’aigua cristal·lina, jo, els meus desitjos i poemes, i ell, que no m’abandonava. Era el savi dels savis. El meu amic, company i confident. El meu mestre de vida.
Tenia tan bones idees, només feia falta prestar-li una mica d’atenció i ser prou receptiu per poder entendre allò que et volia dir. No sabia molt vocabulari, però sabia explicar-te els conceptes; solia parlar en murmuris, quan jo l’únic que necessitava era que cridàs més fort que mai.
Per aquest motiu, vaig dir basta. Basta de silenci. Basta de por. Basta de coneixements i preocupacions que romanen ocultes i assabentades sota terra per tota l’eternitat. Volia lluitar, conèixer, reformar, inventar i, el més important, ser. Ser sense judicis. Ser sense haver de complir les aspiracions que altres no han pogut aconseguir per ells mateixos. Ser jo de cap a peus, d’endins cap a fora. I ser jo sense silenci.

—

“Quantes vegades has volgut dir una cosa i t’ha aturat la por, la vergonya o l’angoixa?” Més de les que puc contar, possiblement, vaig pensar. “Ara ho has tornat a fer. Per què no dius les coses? Et diré una idea i pot ser que et paregui desbaratada, però quan moris duràs tots els teus pensaments amb tu i els carregaràs per tota l’eternitat. Depèn de tu pensar si realment val la pena sofrir per sempre a causa d'una cosa que podries haver evitat. Les persones que ara et jutgen, critiquen o no els agrada allò que vols expressar, no aniran amb tu sempre. Solen representar moments o tal vegada mil·lèsimes de segons d’un món etern, del teu món. I no podràs escapar d’ells ni evitar que ho facin. Només et queda acceptar-ho, superar-ho i oblidar-ho.”

“No serà fàcil, però juntsho aconseguirem. Serem feliços, tindrem la nostra desitjada llibertat i, fins i tot, el nostre propi espai. Un lloc on els poemes seran abundants, tornarà el vers encara més fort que abans. Seguirem les passes dels antics poetes i crearem el nostre locus amoenus.”

Aquella mateixa nit, vaig començar a donar-hi voltes i més voltes, tantes que em vaig marejar. Què podia fer? Per una banda, estava el poder. Els polítics mai ho acceptarien. Em considerarien un perill, una amenaça, de la qual es desfaran al mínim cop de veu. Però, per l’altra part, el trobàvem a ell: l’ésser humà més capaç de la història, amb una determinació inigualable, que em demanava ajuda. Em demanava que alcés la veu i m’expresses amb tota la meva força, mentre donava a conèixer els meus poemes.
Essent conscient que tot podia sortir malament si agafa la segona idea, vaig escollir, de manera racional, la millor opció. Des d’aquell dia, 18 de febrer del 1943, vaig decidir que canviaria.

Els vint anys plens d’inseguretats, opinions oprimides i secrets que havia mantingut davant aquesta insuportable societat acabarien. Ell I jo lluitaríem per millors oportunitats, una societat acceptable, on la felicitat faria de protagonista i seria el principal objectiu a aconseguir. Però una felicitat vertadera, no una basada en béns materials ni en falses expectatives. En un sistema social així, seria lliure. Estava més que decidits, ho faria. Trencaria, per primera vegada en la meva vida, el silenci.

Aquesta vegada ja sabia per on començar