Tres dies després de la nostra xerrada, amb motiu de les festes populars de Lloseta, na Carme organitzà un gran dinar a la plaça del poble on tothom estava convidat. Jo no havia pogut deixar de pensar en el que vaig sentir el moment en què na Tina em va anunciar que es casava. Durant els preparatius de la festa no havia pogut mirar-la a la cara i em vaig sentir molt incòmoda quan em confessà directament que d'aquí poc arribaria en Biel. Una hora després ens trobàvem assegudes a taula l’una vora l’altra amb tot el poble al voltant i en un moment donat, na Tina s’aixecà i digué el discurs que havíem estat preparant juntes:

“Estimat poble i amics, sé que a molts vos sembla una mica estranya la manera en què he tornat al poble després de dos anys. I sí, potser ho és, però estic aquí amb un motiu. Quan vaig partir no estava bé amb mi mateixa, no em sentia a gust i tenia la necessitat de trobar-me. En aquesta recerca, no només m’he trobat a mi, sinó que també un company de vida i sentia la necessitat de tornar a casa i compartir-ho amb vosaltres, que, al cap i a la fi, sou la meva família. Aquesta persona és en Biel i arriba demà. I abans de seguir amb aquesta festa, vull anunciar-vos que esteu tots convidats a les nostres noces. Gràcies i bon profit”.

La notícia va causar molta sorpresa a tot el poble. En acabar el discurs, tothom pareixia molt feliç per ella i les primeres felicitacions no tardaren a arribar. Però la realitat era una altra, només bastava veure les seves cares d’incredulitat. Na Carme es va quedar bocabadada. En un principi semblava desconcertada i sense saber com reaccionar, però a poc a poc va anar assimilant la informació i no trigà a acceptar la decisió de la seva filla, amb el desig que sempre havia tengut: que fos feliç.

L'endemà érem a casa de na Carme per celebrar el començament de la nova etapa i per començar els preparatius del gran moment, que seria el cap de setmana vinent. Aquell mateix matí, na Tina ens presentà en Biel, un home alt, de cabells i ulls obscurs i amb un somriure que agradava a tothom. Tal vegada per aquest motiu va caure tan bé a la família, però jo tenia la sensació que amagava qualque cosa darrera aquella falsa rialla. I aquestes preocupacions no tardaren a fer-se realitat.

Al llarg d’aquella setmana prèvia a l’esdeveniment, na Tina i jo vàrem estar més juntes que mai, havíem passat hores i hores a la Taverneta organitzant com col·locar els convidats, quines flors havíem de comanar, la música que sonaria i fins i tot com seria el seu vestit. Jo encara no l’havia vist, però tan sols d’imaginar-me-la vestida de blanc, el meu cor s’accelerava. I sí, és veritat que potser en totes aquestes decisions havíem deixat en Biel una mica al marge, i va ser aquest el motiu que inicià la discussió entre la parella. Ell em culpava a mi d’ocupar el seu lloc en els preparatius, mentre que na Tina em defensava argumentant que ningú coneixia el poble millor que jo i que després de tant de temps necessitava passar temps amb mi. Potser estava gelós, però això no justifica la manera en què em va tractar els dies posteriors.

Quedava poc per a les noces i jo ja ho tenia tot preparat. Estava molt emocionada, tot i seguir una mica confosa. Volia que les noces fossin perfectes, ja que ens havia costat molt preparar-les. Sense dubte, el que més em va costar va ser triar el vestit. Tenia pensat diversos dissenys, però no m’acabava de convèncer cap d’ells i un dia que vaig baixar a Palma el vaig trobar a una botiga d’un dissenyador català. Era perfecte. Dos dies abans, quan em vaig disposar a emprovar-me el vestit de nou, em va caure el món al damunt: el vestit no hi era on l’havia guardat i en el seu lloc hi havia una nota que encara em fa tremolar:

“Allunya’t de la meva Tina”

- B.

Davant d’aquesta situació, no vaig tenir més remei que posar-me un vestit que tenia al meu armari i que no havia duit mai.

Després d’aquella setmana tan intensa, el gran dia havia arribat. Tot estava a punt: l’església estava decorada amb flors, la casa de na Carme s’havia convertit en un restaurant de cinc estrelles i tot el poble s’havia vestit de festa. Na Tina i jo havíem quedat a ca meva per ajudar-la a vestir-se i pentinar-se i no sé per què, però estava molt nerviosa. Quan va arribar a mi només em quedava posar-me el vestit i abans d’ajudar-la a ella em vaig acabar de vestir. En aquell moment em llançà una mirada que em penetrà dins l’ànima, no era una mirada de “cosines”, anava més enllà. Fins aquell moment només podia imaginar-me com era el vestit, encara no l’havia vist i quan se’l va posar no vaig poder evitar que em sortís una llàgrima. Estava preciosa. Em va demanar ajuda per fermar-se la part del darrere i no sé ben bé per quina raó, quan li vaig pujar la cremallera, li vaig fer un petó a l’espatlla. Ella va aixecar el cap i a través del mirall les nostres mirades es varen creuar i va ser en aquell moment quan ho vaig sentir: estava enamorada de na Tina i potser ella de mi també.

Després d’allò va haver-hi un silenci que no acabava de ser incòmode. De sobte ella es va girar i ens vàrem quedar mirant-nos fixament, amb els llavis a tan sols un centímetre de distància, la qual desaparegué quan na Tina se’m va llançar.

Aquell petó va ser el més màgic de la meva vida, però havíem de decidir què fer amb aquella situació. Després de parlar, les dues ens vàrem confessar el que sentíem. Na Tina s’havia adonat de qui era realment en Biel i quin era el motiu pel qual se sentia estranya fa dos anys: estava enamorada de mi. La nostra decisió fou immediata, sense avisar a ningú vàrem agafar el cotxe cap a l’aeroport per agafar el primer vol que sortís. I així és com hem acabat a París, la ciutat de l’amor. Tal vegada és obra del destí, qui sap?