Estimada família i amics, potser vos sembla massa sobtat, però duc un temps reflexionant sobre la meva vida i he arribat a la conclusió que no és la vida que vull. Sempre m'he sentit l'ovella negra del poble, mai no he encaixat aquí, ni he estat com la resta d'al·lots. Per això, he arribat a la conclusió que necessit un punt i a part.

He decidit marxar i deixar enrere el que soc i el que conec per trobar una nova versió de mi. Ara mateix no sé qui soc. No és un adeu definitiu, no sé ni com ni quant, però estic segur que ens tornarem a veure. Mentrestant, vos deman per favor que no em cerqueu.

Vos estim,

Martí



Record aquell dia com si fos ahir. La partida del meu cosí Martí va deixar un buit molt gran a la família. Jo tenia setze anys quan va marxar. La nostra relació era especial, única. Tot i haver-hi vuit anys de diferència entre ell i jo ens enteníem a la perfecció. De fet, em duia millor amb ell que amb la meva germana petita, encara que no érem ben bé cosins. Les nostres mares havien estat amigues des de petites, s'havien criat juntes, com si fossin germanes i en conseqüència nosaltres ens havíem criat com a cosins.



Sempre ens ho contàvem tot, de vegades em deia, en un dels molts horabaixes que anàvem a fer un cafè a la cafeteria "Sa Taverneta", que no se sentia com la resta de joves del poble. Mai no havia tengut al·lota oficial, ni es trobava còmode en el seu ambient d'amics. Tal vegada per això jo era el seu suport. Sempre havia sabut que era diferent, però aquest no era motiu per estimar-lo menys.



I sí, és veritat, en Martí era un al·lot peculiar, però en cap moment havia mostrat cap indici de fugir. Les darreres vegades que ens vàrem veure no vaig percebre que aquesta situació es pogués donar, no havia tengut cap malentès ni cap brega amb ningú de la família o dels seus amics. Tot era com sempre, però, el 8 de desembre de 2021 va fugir i ens va deixar a tots amb un buit a l'ànima. Què seria d'en Martinet?

Aquell horabaixa era a la meva habitació amb la meva companya Petra i estava escrivint una redacció per presentar-nos a un concurs de l'escola. En aquell moment, la meva mare va interrompre el nostre instant de concentració amb la pitjor de les notícies:



-Olívia!

-Què ha passat, mare?

-En Martí... Ha marxat

-Com, que ha marxat?

-M'acaba de cridar na Carme plorant, dient que el seu fill ha marxat. No sap a on, només ens ha deixat una carta de comiat.



Aquelles paraules encara ressonen al meu cap. Qui havia estat per a mi el meu guia, havia decidit abandonar-me.



Tot seguit li vaig demanar a na Petra que se n’anés, que seguiríem un altre dia, i amb la meva mare vàrem anar a veure na Carme. La vàrem trobar molt nerviosa, seguia en el mateix lloc on havia localitzat la carta, que ara estava banyada amb les seves llàgrimes. Els intents de cridar el seu fill no varen tenir èxit i es començava a desesperar. Amb un propòsit de tranquil·litzar-la, li vaig dir que faria tot el possible per trobar-lo. El primer que vaig fer va ser anar a la plaça on sempre romanien els seus amics, a ells la notícia els va sorprendre igual que a mi i els vaig demanar que si hi havia res de nou que m'ho fessin saber tot d'una. Quan vaig tornar a casa, la meva mare em va comentar que tampoc no havia sabut res. A la policia li digueren que no podien fer res: no era una desaparició, ell havia marxat per voluntat pròpia i ho havia deixat clar a una nota. Les nostres esperances s’evadiren de la mateixa forma que en Martí.



El temps, a partir d'aquell instant, semblava no avançar, tot i que la vida sí que ho feia. Record el primer Nadal sense ell d'una manera molt trista, era l'ànima de les festes, qui s'encarregava de mantenir viva la flama d'aquestes dates. Sense ell tot s'havia tornat fosc. I així va ser durant molt de temps, però ja havíem començat a acostumar-nos a la seva absència, al cap i a la fi, a la carta deia que algun dia tornaria i això ens mantenia amb esperança.



I quan la tranquil·litat s’apoderà de nosaltres i menys ens ho esperàvem, en Martí tornava a ser aquí. L’havíem recuperat, però... Ja no era aquell Martí que coneixíem, almanco no ho era físicament.