- Idò ara què feim?



La pregunta amb veu d'en Con va ressonar per tota l'habitació. En aquest punt del camí, dins aquest laberint que s'havia creuat en les nostres vides, aparentment no tenia sortida i nosaltres sense fil. No havia servit de res que en Tommy es fes passar per periodista. Bé, ara teníem la certesa que ningú era conscient del que estava ocorrent, només policies i govern, potser.



- Natalie, crec que arribats aquí, ja no podem fer-hi res. També el cas d'en Roger s'ha tancat, ha estat condemnat a 5 anys de presó per matar-la. - va començar na Red.



- No, no. Tornam enrere, des del principi. Se'ns ha d'haver escapat qualque cosa - ara? Amb lo a prop i a toc que ho teníem? Idò acabaríem amb el que havíem començat. -. Amem, les morts, quina va ser la primera?



- Ja està! No t'amoïnis. - li sabia molt de greu, però volia el millor per a jo.



- Però no va ser ell, no són assassins en sèrie!



- Idò que vols fer? - demanà en Tommy fent al·lusió a l'anterior pregunta d'en Con, però usant unes altres paraules, referint-se a jo i que acabava d'arribar just quan en Con havia fet, pràcticament, la mateixa pregunta - La baula que teníem s'ha escapat.



Tots vam emmudir deixant un buit abissal, sec, fosc; la mateixa sensació que em deixaren els trets. El forat més profund que hagi sentit i experimentat mai, com un fons sense fons. La buidor absoluta. Encara record aquella olor ofegadora que envoltava el cos del meu pare. Només vaig sentir els trets, això és el que em van parèixer, a la fi, els records s'embullen entre ells després de posar-los en dubte en un context tan traumàtic. Quan el vaig veure ja era massa tard per fer-hi res, però una de les seves darreres frases va ser:



- Moriré per la pròpia maldat dels tons violetes. - mentre convulsionava.



- Papà, ara no xerris, tranquil.



Els policies em van dir que segurament ho va dir perquè començava a tenir deliris per la pèrdua de sang, el prengueren per boig, ignorant-lo. Hi vaig estar molt de temps pensant en aquelles darreres paraules. A ell li encantava xerrar en clau, però mai vaig arribar a aclarir a què es referia, què volia dir. Fins aquell dia.



- I què feim? - tornant a la conversa. - Jo vull, com tu, continuar amb el cas. Però com? - potser la seva pregunta tenia una resposta molt senzilla i nosaltres no la trobàvem, com la teoria de La navalla d'Ockham, on la resposta més senzilla és la correcta.



L'acord va ser mutu: esperaríem unes setmanes i si aportàvem coses noves al cas, continuaríem amb la investigació.



Vaig decidir que prendre l'aire no em vendria malament així que vaig sortir a l'horabaixa, tenint tota la intenció de tornar no més tard de pondre's el Sol. En Robin em faria companyia, a ell també li agrada passejar a l'aire lliure i ensumar com un boig cada vorera per on passa.



- Tu trobes que hem de seguir amb el cas? - vaig preguntar-li creuant un pas de vianants molt transitat per aquella hora.



Els seus grisos ulls canins van mirar-me, la seva boca emetia el panteix comú de tot ca, traient la llengua en repeticions sincronitzades com si fes una ganyota. Va ser despistat durant un moment quan un altre ca, però aquest amb un corbatí rosa al coll, boca tancada i de raça desconeguda, però segur que amb cert pedigrí, sense que això fos important, passava, amb la seva propietària d'iguales maneres, creuant-mos de forma semi transversal d'esquerra a dreta. Després d'aquest tall, el Border Collie no va tenir problemes per tornar a mirar-me i contestar-me amb un missatge indesxifrable.



- Guau!



- Ja, m'ho imaginava. - vaig dir-li amb rialles.



Vam continuar el nostre passeig deixant enrere tota la multitud, no raonable, que rondava per les zones més transitades en altres hores. Als 20 metres el bosc de Tutx ja començava a aparèixer, majestuós tot sol ell, d'entre els edificis d'oficines, despatxos, pisos i tendes amb mostradors i sense.



Mentre hi passàvem per davant, veia nins d'uns 10 anys jugant a futbol i com els seus pares xerraven entretinguts, asseguts, aliens a tot, sobre l'herba humida. Ignorants, com tots, a qualsevol esdeveniment. Seguia passejant quan en unes passes més, alçant la mirada com a preàmbul del que vendria, em va envoltar una olor molt forta, amb presència, com si la pogués tallar en l'aire. La rememor constantment des de la primera vegada que la vaig ensumar.



En Robin també la va captar, pareixia molestar-lo i l'irritava, no deixava de girar el cap en contra del bosc com fugint-hi. Ningú no ho havia notat? Era fàcil adonar-se d'aquella presència, impregnava tot allò que l'envoltava d'una manera asfixiant i ofegadora.



Persistirem fent passes intentant suportar aquell perfum horrorós. Aquesta olor no era com una altra que hagués ensumat; en part era dolceta, però la putrefacció li guanyava amb diferència.



L'endemà, Shelly Montell va ser trobada, després de dos dies de la seva desaparició, morta al bosc de Tutx. Tristament, teníem una raó per tornar a obrir el cas que havíem començat per en Roger. Sí, el seu cas ja havia estat resolt, no ho sé, però i els altres? Tot era un cas conjunt.



Veient els esdeveniments vàrem quedar pel dimarts següent de forma urgent i ens posàrem al dia.



- I em podeu dir que heu estat fent, a part de quedar per estudiar biologia? - ens va demanar en Tommy que no entenia per què havíem estudiat tant quan l'examen no era fins al pròxim dilluns.



Em vaig posar vermella, jo no volia dir res.



- Bé, almenys nosaltres treim molt bones notes. - va dir en defensa na Red.



- I jo també! - va reclamar ell amb to d'ofès. - I tu que has fet?



En Con em va mirar de reüll.



- Idò jo també he estudiat biologia.



Una insòlita expressió va aparèixer a la cara d'en Tommy.



No sé el que va poder ocórrer durant els segons que vaig acotar el cap, només sé els de després que l'aixequés. Na Red no va aguantar, així que es va posar a riure i en Tommy ho va entendre moments després quan ens va mirar a en Con i a jo.



- No m'ho puc creure. I no deis res? - es va posar a riure ell també. Les seves rialles es varen mesclar amb les de na Red, complementant-se i formant-ne d'una sola de més grossa. - Així que quedau per estudiar i no...



- Vos he d'evocar que hem vengut a xerrar sobre uns altres temes? - se'm van escapar les paraules amb veu baixa.



- Sí, però el tema s'està posant molt interessant...



Jo ja no escoltava, de fet ja ni hi sentia, estava amb les meves coses; com en sortiríem d'aquesta conversa, què diria per distreure, com acabaria la nostra aventura... Just en aquell instant una olor tènue, però intensificant-se després, va arribar a ser tan forta que em va fer tornar a la conversa.



- Ho ensumau? - ho vaig demanar tan fort que fins i tot vaig espantar-me.



- Què és aquesta pudor? - en Con em va mirar tapant-se el nas amb la dessuadora que sempre portava.



- Sent l'olor, però jo la percep com a dolça. Natalie, t'has comprat un nou perfum? Fa bona oloreta, però t'has passat un poc, eh!- va somriure'm na Red. - D'on és? No el conec.



Ella era una experta amb els perfums, li demanaves una marca que fos bona i ella te la deia. O fins i tot amb els ulls tancats et sabria dir de quin perfum es tractava, però aquesta vegada no el va saber reconèixer.



- No... No m'he comprat un nou perfum.



- Però Red, tu estàs bé, aquí no fa bona olor. - en Tommy se la mirava.



Va ser quan em va venir a la memòria una cosa. Dies abans, passejant amb en Robin als afores del bosc de Tutx, vaig sentir la mateixa olor. I, també, dies després van trobar a na Shelly Montell morta al bosc. I si l'olor era el cos en estat de descomposició? Però el cos, en dos dies, no podia descompondrer-se tan ràpid. A més, na Red ensumava una olor dolça però a la vegada embafadora.



- Amb què penses? - em demanà en Con amb la veu esmorteïda.



Lis vaig contar el que em va passar.



- M'estàs dient que hi ha un mort per aquí? - na Red tenia la pell de gallina.



- Jo no dic que hi hagi un mort, tan sols cont el que em va ocórrer- vaig dir mantenint la calma. -, però per assegurar-nos podem anar a fer una volta per la zona.



En Tommy va negar amb el cap, estava cagat.



- Això és feina de la policia - va dir -. I si ens trobam a l'assassí?



- Però si no és un assassí! - vaig dir amb certesa.



- Tu no ho saps, ningú ho sap! I no ens podem arriscar, com si és un assassí o l'Hemocide1.



- Quan? - va aprofitar na Red al silenci.



- Avui al vespre, diria jo. - mentre em tremolava la veu intentava dissimular.



Observàvem a en Tommy, mal assegut al banc i amb la mirada fixa a l'horitzó, des d'on el Sol no ens il·luminava perquè niguls obscurs l'amagaven, mentre decidia venir.



Quedarem tots en què ens veuríem a les 21:00, però abans vaig passar per casa a sopar; la meva mare era una cuinera fantàstica. I mentre em demanava que «què tal el dia» jo li contestava que «molt bé» per damunt i sense voler despertar la seva curiositat de mare.



- He quedat amb els amics. - vaig mentir piadosament ometent gran part de la veritat.



- Ah! Molt bé, molt bé.



Soparem i després, abans de sortir per la porta, com feia de costum, vaig mirar la fotografia del meu pare tacada de morros, pujant-se les ulleres redones amb el dit i amb un somriure molt gros. La vaig besar com sempre, però aquesta vegada amb més efusivitat. Qui sabia el que podia passar aquella nit.



Ens vam reunir al lloc on havíem quedat i amb les nostres cares espantoses es feia patent que no ens trobàvem en uns dels nostres millors moments.



- Tu, Red, aniràs cap al centre comercial, és a dir, cap a la dreta. En Tommy cap a l'esquerra, cap als pisos i en Con cap avall, al polígon. Jo aniré cap a dalt, a la benzinera i l'autopista.



No va haver-hi queixes, cap opció era gaire millor que l'altra i ens vam conformar i acomiadar donant-mos una abraçada. Potser no ens tornàvem a veure. Caminant lentament i quan ja duia unes 40 passes, de forma conscient i premeditada, vaig donar la volta. No em consider una gallina, tampoc una poruga o covarda. És que realment vaig mentir, ja sabia que on ells anaven no trobarien res.



On va ser trobada la primera víctima? Al bosc de Tutx. I la darrera? Al bosc de Tutx. Podia ser una casualitat, però les casualitats no existeixen.



Ara és quan et demanes per què he mentit. Soc conscient que no s'ha de mentir, però sé que és exactament el que ens estan fent: mentir-nos amb ximpleries, però no sé què em podré trobar al bosc. Potser no em trobaré res i mentir hagi estat en va, no obstant això, podria ser molt pitjor i tampoc me la vull jugar exposant als meus més que amics. Em paresc al meu pare, creu la meva mare. Diu que ell sempre mirava pels interessos dels altres abans que els seus i que, fins i tot, prioritzava la vida d'una altra persona abans que la seva pròpia per pura generositat i sense egoismes.



M'entre m'hi endinsava, els arbres em van tapar el cel, de la vista de qualsevol i m'acompanyava un gèlid silenci mud, ceg, sord i analfabet de què ocultava. Necessitava un poc de renou, sonoritat, alguna acústica i m'era igual el que fos, m'ho demanava el cos, l'inconscient. Amb cada passa vetllava cada racó darrere arbre, roca i ombra. Res de res. La tensió pujava, els batecs del meu cor s'enfilaven, els meus ulls no pipellejaven, ben oberts mentre jo pensava i pensava. Quan pens soc perillosa.



Analitzant, els nostres orígens sempre han estat explicats de la mateixa forma; dinosaures, Homo sapiens, evolucionant fins a arribar a ser els humans moderns d'ara, molt resumidament. Aquest conte ha estat repetit reiteradament des de fa segles. Ens ho han calcat tant que la mentida no pareix ser certa. Però...



Vaig sentir uns murmuris llunyans que em posaren els pèls de punta.



-M'encanta que no sàpiguen per què la sang de cada cos té una tonalitat diferent... - molt fluixes i empeses pel vent, aquestes paraules arribaven a la meva oïda.



-Si sabessin que tot depèn de la fase en la qual es troba el verí... - s'afegí una altra veu un poc més greu però també subtil.



-És que si ho sabessin, ja no ens ho passaríem bé. - va interrompre queixant-se una veueta molt aguda.



-... Comprendrien que depenent del temps que ha passat d'ençà que el verí ataca la sang pot ser de diferents tons; podria ser morada, lila, fúcsia... - va acabar la frase la veu greu.



-Però ningú ho sap, no? - va demanar la veueta aguda.



-No, es veu que s'enganen entre ells. Fins i tot em fa pena matar-los. - va contestar-li amb falsa pena.



-Volen seguir ometent la realitat. - va concloure la primera veu.



-Qui és?! - vaig pronunciar amb força entre les soques que ofegaven el meu crit sense reverberació.



La foscor competia amb la mescla de colors entre blau i magenta que havien aparegut de sobte, pintant de llum l'obscuritat rere una criatura alta, prima, amb aparença de ser forta, esvelta i amb banyes molt llargues que pareixien arribar fins al cel.



-Hola, quant de temps! - va dir la criatura - Soc na Lou.



-Lou?!



-Sí, tu no em coneixes, però jo a tu sí i bé. Ets una persona força especial. Crec que si et cont un secretet, el sabràs guardar molt bé.



Una veu dolça, però amablement falsa, acompanyava a aquella figura desagradable. Amb els meus ulls, encara ben oberts, vaig poder apreciar-la massa bé: era un cos femení en descomposició on els ossos sobresortien de la pell que quedava. Unes dents brutes molt llimades cridaven l'atenció en un barram prim que conferia una cara en forma d'ou, però de manera repugnant. La seva alçada guanyava a la de qualsevol persona, amb les seves cames esquelètiques fent-la parèixer infinita. Amb les dues mans i agafant-me fort pels canells, clavant-me unes ungles llargues tal com si fossin ganivets, se'm va quedar mirant fixament amb una intensitat que va travessar-me la retina, l'iris i el cristal·lí i amb una profunditat fins ara desconeguda per la consciència humana, fent-me sentir empesa quan en realitat m'estirava.



No vaig saber com reaccionar. Paràlisi total davant aquell esdeveniment que em superava.



-Primer hi érem nosaltres.



-Qu... què?!



-Ja ho sabíeu. Vosaltres heu començat la guerra.



Va llançar crits guturals, idèntics al soroll de bales, com trets.



... però, pot ser, la nostra existència com a espècie a la Terra mai hauria d'haver-se donat. Que va ser inesperada, espontània, equívoca i que fórem una espècie imprevista, invasora per a ells però autòctona a la vegada. I aquesta era la legítima veritat, la veritat transformada en una abstracta mentida.



Aquells ulls violetes, morats, liles, fúcsies amb pes a la mirada, m'observaven d'una manera estranya; melancòlica i esperançada a la vegada.



Allà s'acabava tot?



No.



***



SORTINT PER LA PORTA.



-Mamà, m'estimes? - vaig cridar des de l'entrada a la meva mare.



-Molt, guapa! - va contestar ella. Amorosament.