Alta, prima i forta era el que Michael Ford, amb la seva bata de científic i ulleres d'intel·lectual, utilitzava per descriure a una criatura que, encara sense nom, considerava un descobriment inusual.



No va poder demostrar-ho.



FA UNS ANYS

La major part de la població va ser eliminada per una epidèmia mortal. Milers de famílies moriren a la batalla que temps després disminuiria de la mateixa manera amb què aparegué.



No vull ser melancòlica, tan sols vull contar la veritat, més certa que aqueixes mentides que em persegueixen des d'enrere.



ACTUALMENT

-Saps que no ho hauries de fer - va dir na Red amb insistència -... Et vaig dir que descansessis.



Ja feia dies que m'ho deia, però jo no li feia cas; volia saber com en Roger havia assassinat a la seva dona mentre atenia drogoaddictes, alcohòlics i gent com jo que es perd pel laberint de la vida. Ho feia des de temps enrere, quan...



-Natalie... Està en mans de la policia i investigadors. La veritat sortirà a la llum! I tot indica que va ser ell.



-Però el tracte entre ells era amable i afectuós, hagué d'ocórrer un incident estrany com perquè en Roger es convertís amb un presumpte assassí. - jo continuava insistint, no ho veia tan clar. La veritat, a vegades, és disfressada i substituïda per una mentida.



Amb l'esquena encorbada i mirada amenaçant, na Red observava com passaven els meus dits per damunt les tecles de l'ordinador i escrivia « NO ÉS UN ASSASSÍ » a la pàgina web de Destrossem les vides dels assassins. Aquesta s'havia convertit en una gran xarxa d'afectats i perjudicats directes de víctimes assassinades que escrivien insults o paraules fora de context-te per acabar amb el revolt dels comentaris d'aquells ingenus que continuaven defensant-los. Però sí que era vera que havia molt poca defensa cap en Roger; senyor de cinquanta anys, casat, treballador d'un CordMat i que feia cinc dies matà a la seva dona, na Lydia. La raó era molt simple: les proves no indicaven la seva innocència. Tot assenyalava que a les deu del vespre havia arribat a casa seva i, tenent una discussió amb la seva dona, inexplicablement, va agafar un ganivet i li clavà 17 vegades. El curiós és que l'arma blanca no s'ha trobat per enlloc, però les proves forenses que s'aplicaren durant l'autòpsia així ho indiquen.



-Com algú et reconegui l'hauràs cagada... - na Red és la típica persona que sempre que actues d'imprevist valora la situació de diferents maneres, cosa que per una part ajuda i per una altra no.



-No et preocupis - ho deia més per jo que per ella -, amb el meu nom d'usuari ningú aconseguiria descobrir que na Natalie En-Cobbi està defensant a un suposat assassí. Encara més, potser na Lydia no va ser assassinada i va agafar l'epidèmia de fa uns 11...



No vaig acabar la frase i la cara de na Red es va apagar. I mira que la seva pell ja és blanca de per si. Ho vaig dir sense pensar, sense recordar que als 6 anys els seus pares moriren a la gran batalla de l'Hemocide1, aquell virus que es carregava la sang com un verí. Per fortuna no ocasionava uns símptomes molt durs, tan sols era la sang, que de color vermell es transformava en un morat molt obscur, convertint-se amb taques que s'estenien pel teu cos com si envers sang et recorregués tinta. I si veies les fotos dels afectats... precisament, la sang et deixava de recórrer el cos. Molta gent no s'ho va creure i pensava que era màgia o coses per l'estil. Òbviament, tothom sabia que alguna cosa ocorria perquè d'aproximadament vuit mil milions de persones que habitaven la terra en quedaren quatre mil milions. La xifra va ser catastròfica, el món va entrar en un estat de crisi que mai s'havia plantejat i tot per un simple virus que ni sabent els seus orígens desaparegué fugaçment.



-Red, jo...



Però no em va deixar acabar la frase quan em va contestar tranquil·la.



-No et preocupis - esquivà la mirada -. Han sortit fotos de na Lydia per la premsa?

-Crec que sí, però era tan brutal l'aspecte que han optat per eliminar-les. Però si vols comprovar-ho tu matei...



Amb un gir de 180 ° na Red va fer mitja volta i va agafar l'ordinador de damunt la taula d'estudi. He de comentar que també quan té l'oportunitat fa les coses de seguida pensant amb les conseqüències i els resultats.



Amb 3 minuts ja em tenia entretinguda mostrant-me les fotos del cadàver més brutalment atacat que havia vist mai. Desconec la manera com les va trobar; jo vaig estar cercant-les durant hores i l'únic que sortia era que el contingut no era disponible en aquell moment. Ni en aquell ni en cap altre... Sempre igual, eh. Quant necessit una cosa, aquesta mai està disponible.



-Natalie?

-Però no es veuen la cara i els braços... - vaig dir decebuda i dissimulant al mateix temps.



-Ho han fet per protegir la seva intimitat o per respecte a la família. Però si vols, li puc demanar a en Tommy que ens ajudi.



Thomas Schültz era un amic que vàrem fer fa uns anys quan vàrem començar la secundària i també és una de les 4 persones que conformen el grup d'amics. Així que som: na Red, en Tommy, en...



-Connor! Podries venir a Escales per passar la tarda a casa meva, és que tenim un gran tema a debatre. Per cert! També hi ha na Natalie! - aquesta darrera frase la va dir amb més èmfasi, com si fos la més important.



Segons na Red, en Connor i jo feim bona parella, però això és un altre tema a tractar.



-Perfecte, en Tommy ens pot ajudar per les fotos; no va dir un dia que el seu tio feia fotografies per a revistes? I en Connor analitzarà la posició del cos...



Sí, ho sé, pareixem més un equip d'investigació què un grup d'estudiants. Fins i tot diria que és això el que ens manté units; tot aquest ambient de misteri i amistat. Na Red és la més intel·lectual, la més ràpida en trobar qualsevol cosa per internet. En Tommy, el que pot aconseguir qualsevol ítem mitjançant una infiltració. En Con és l'expert en el cos humà i després hi soc jo, la que pot saber amb una simple expressió si algú menteix. Tota aquesta aventura va començar per aquell cas una mica peculiar. I des d'aquell, vàrem decidir dedicar-nos a la investigació. O vaig inculcar aquesta decisió.



Ho sé, amb tot això pot parèixer que tenim una gran experiència, però en realitat no són més que imaginacions teves. Ens agrada tornar a investigar casos resolts amb sentit comú. Però aquesta vegada és diferent. No és un cas resolt i ningú del grup pensa que en Roger assassinés a la seva dona.



En 10 minuts en Tommy ja tocava la porta principal amb els seus toc, toc habituals; secs, seguits i a la vegada identificatius. Amb un abric de plomes va aparèixer per la porta de l'habitació. Exhibia onejant els seus cabells rossos amb miques blanques que es fonien com el sol quan s'endinsa dins la mar, com si fos saladina.



-Com es nota que està nevant, eh? - vaig dir-li amb to de burla.



-Et creus graciosa? - em contestà incrèdul - Clar! Com tu no has hagut de venir caminant...



-No et queixis tant que no t'hem obligat a venir.



Na Red escoltava la nostra conversa movent el cap d'un costat a un altre com un pèndol perpetu. De mentre, en Tommy es va llevar l'abric i segué a l'estora.



Just en aquell moment es va poder sentir una melodia de tocs, característics del so que fa la fusta de nord sapi, provinents de la porta de l'entrada. Va baixar tot d'una na Red amb els seus cabells curts i vermellosos seguint-la, quasi pegant bots per les escales de caragol que tant lluïen a casa seva. Quan pujava la seguia un al·lot de cabells negres i ulls color mel, que es notava que tenia fred. Que curiós, mai hagués pensat conèixer una persona darrera uns ulls color avellana. De seguit em mirà i em va somriure. Ens va saludar a tots amb un « Bon dia » i va seure al costat d'en Tommy, que el mirava i se'n reia d'ell per la seva cara invernal.



-Tommy, no vares dir que el teu tio treballava de fotògraf per a revistes? - la incògnita ressaltava la cara de na Red.



-Sí, però justament és amb aquest familiar amb qui no hi tenc cap relació. - va dir mirant-la sense entendre la possible connexió.



La vaig mirar i amb els meus ulls ho vaig dir tot.



-I jo que pensava que ja ho havíeu arreglat. - va comentar en Con sorprès.



Des d'aquell dia que em vaig equivocar i sense voler el vaig anomenar Con tots vam començar a dir-li així. A ell li agradava, no tenia inconvenient.



-Però primer de tot - va dir amb serietat, cosa molt estranya en ell. La indolència, normalment, solcava el seu rostre -: estau disposats a investigar un assassinat no resolt?



Tots ens vàrem mirar. El silenci era tan dens i a la vegada tan fràgil que el so de la busca d'un rellotge podria haver-lo romput. Les nostres mirades es creuaven i s'analitzaven contínuament com si ens estiguéssim coneixent un altre cop per primera vegada. No és que fos angoixa el que sentíem o esperàvem sentir; almenys jo, que volia saber que havia ocorregut i no quedar amb un cas obert, com aquella vegada. Ara no jugàvem a ser detectius, ara volíem resoldre un cas on la injustícia guanyava. En Roger era el nostre amic, el coneixíem tan bé que sabíem que no podia assassinar mai a ningú!

En Con em mirava fixament, sabia el que jo opinava i jo també sabia el que opinava ell. Era com un tipus de telepatia, tan sols amb una sola mirada ja ho podíem saber tot l'un de l'altre. Curiós, cert?



- No vos mireu tant. - va dir na Red amb gelosia.



Ella va ser la que va rompre el silenci. Ells també s'observaven.



-Votació - va interrompre-la en Con amb rapidesa -. Qui vota resoldre el cas?

-Intentar resoldre. - vaig corregir-lo.



Tots els presents a l'habitació de na Red, a la casa número 38 de la urbanització Escales, van alçar el braç amb continuïtat.



-Mira Con, aquestes són les fotos de na Lydia. - com que na Red ja tenia l'ordinador sobre les seves cames l'únic que va haver de fer va ser obrir la pantalla i desbloquejar-la.



En haver-li mostrat les 4 fotos que teníem vam confirmar la desgràcia.



-Aquestes ferides no són de ganivet s'han fet amb un altre utensili i la raó per la qual no se li veuen els braços és per què se li han ennegrit. - se'ns va quedar mirant amb circumstàncies la cara pàl·lida de na Red, la cara immòbil d'en Tommy i la meva cara i creu.



Si era cert, si l'Hemocide1 havia tornat, podria produir-se, per segona vegada, un desastre descomunal.



Es va aixecar ignorant els impediments d'en Tommy i es va apropar a jo, va seure sobre el llit al meu costat i em va donar suport. En Tommy, per la seva part, ho va fer amb na Red mentre a ell, per molt que després no ho reconeixeria, li queien les llàgrimes. La seva padrina també morí a la batalla.



-Però no s'ha dit res de què morís per l'Hemocide1. - li vaig insistir.