En Con, fent-li senyes imprecises a n'en Tommy perquè li passes l'ordinador que hi havia sobre l'estora, digué:
-Si vos fixau, les venes que passen per damunt de les espatlles cap als braços es noten molt.
Era un detall en el qual només ell es podia adonar de la seva existència. Aquestes venes que havia assenyalat en Con s'havien convertit en conductores d'una substància lila, però en canvi a la resta del cos no es presentava cap signe sospitós.
-Sí, haurien d'estar totes les venes d'aquest color, però no és el cas de na Lydia - en Con era l'expert en aquell moment -. No sé per què, però ni amb la malaltia estesa per tot el cos ha mort. Crec que si no m'equivoc i el que dic és la veritat, ens enfrontam a un Hemocide1 més violent, més virulent i més evolucionat comparat amb la darrera vegada.
Torna-m'hi, torna-hi: la senyoreta veritat! Aquesta sempre apareix a tots els temes dels quals un pot parlar: que si és vera perquè jo ho he vist, que si és vera perquè és el que diuen... Però qui ens ha dit que el que diuen, el que hem pogut veure… és cert? I si el que ens mostren, el que ens volen fer creure no és més que una mentida disfressada de veritat? I si ens n'han dites tantes que ja no sabem ni reconèixer el que és cert i el que és fals?
No. Per això, nosaltres sempre serem aquí per descobrir la veritat per molt abstracta que sigui, perquè les mentides, amb el temps, sempre cauen pel seu propi pes.
-La meva hipòtesi és que l'Hemocide1 ha tornat, però més evolucionat, després d'haver estat dormint durant 11 anys.
-Però si els diaris no han dit res sobre la tornada d'aquesta malaltia - entrant na Red a la conversa -. I si les autoritats saben el que passa, però no ho han volgut dir per alguna raó. Però per què no avisar a la humanitat del fet que s'aproxima una altra catàstrofe? Potser ho tenen controlat? O és que estan conspirant?
No ho sabríem fins dies després, quan a l'informatiu comunicaren com a ÚLTIMA HORA i posant-li un cert èmfasi, la mort d'un jove de 20 anys trobat al perímetre del bosc de Tutx.
I a mesura que passaven les setmanes, les morts ressaltaven al nostre dia a dia. Els cadàvers s'acumulaven mentre milers de manifestants amb cartells que denunciaven la situació recorrien carrers i passejos. La població sospitava, no podia ser mai que un sol assassí matés a tanta gent. Ni uns quants tampoc, sobretot amb una metodologia tan idèntica.
-Ja sumen 100 morts en 3 setmanes - va posar en relleu, en negreta i en cursiva, na Red, nerviosa -. Massa gent en tan poc temps. Controlat no ho tenen, es nota. És una conspiració.
-Però no tenim gaires proves i la majoria de gent només es creurà al govern. Qui es fiaria d'uns al·lots de 17 anys? - raonà en Con.
- Idò aquí és quan el pla B entra en acció! - canviant na Red a emocionada.
-Hi ha pla B? - jo encara no m'havia adonat que existia un segon pla.
-Sí! Clar que hi ha pla B! Jo ja m'esperava que ocorregués això, així que vaig planificar-lo. Mai me n'he fiat de les autoritats. - això darrer ho va dir molesta i donant-se, potser, massa importància.
En Tommy anava a obrir la boca, però en sentir-la, per ser justos, va callar tot d'una perquè sabia que li vessava la raó.
Jo mai hagués pensat amb la possibilitat que com actuàvem no ens serviria de res o seria insuficient per convèncer a tothom. Clar, el que ens deien eren simples mentides, banals. Que si assassins en sèrie, que si atacs a mà armada... Però què punyetes! Sí el que diuen no són més que especulacions! Si no hi ha res de segur, per a què ho insinuen? Tot plegat, massa burd.
Vam creuar les mirades repartint-mos els somriures. Mai ens rendiríem si les coses es compliquessin.
Això creiem.
-El meu magnífic segon pla consisteix en: al matí del dimecres en Tommy s'infiltrarà dins la Unió Nacional de Notícies, de les seves sigles en anglès NNU, fent-se passar per un periodista i treure tota la informació que pugui.
-On vas!? - en Tommy, alterat, es va fer curt aixecant el braç, més llarg que mai - Ni de broma, jo no hi estic d'acord. - Va afegir frustrat.
- Caparrut com sempre, però si no saps com transcorrerà tot! I tampoc m'has deixat acabar - li va reivindicar -. Idò com anava dient, - El va assenyalar - en Tommy durà audifons, però no dels normals, sinó que durà uns una mica diferents - Posant cara de punyetera - per on ens escoltarem mútuament.
-I d'on traurem aquests audifons taaaaan especials? - vaig intervenir.
-Jo en tenc uns.
-Què?
-Com?
-Quan? - vàrem entrellaçar aquests pronoms interrogatius tots tres sorpresos i mesclant-los a la vegada.
-Els meus pares en compraren uns per a poder comunicar-me amb ells quan eren a l'hospital. Després, en morir, ja no els vaig necessitar, però igualment vaig guardar-los entre altres coses.
Ho va relatar amb nostàlgia. Els seus records, en aquell precís instant, segur que vagaven per la seva ment tornant-li a la memòria moments ara ja impossibles.
Vaig abraçar-la d’una manera molt solemne. En part, sabia com se sentia.
-Venga, no t'enfadis que estirem tot el temps en contacte amb tu!
-D'acord, però aquesta me la deus, eh!
-Gràcies! - li va dir entusiasmada.
Passaren els dos dies d'ansietat.
-PROVANT. PROVANT.
-Et sent! Red no cridis que em deixaràs sord!
-Així?
-Sí molt millor, gràcies - el nerviosisme començava a pul·lular entre les seves paraules -. Ja puc pujar?
-Sí, puja.
En Tommy ascendia del pati d'abaix de la casa de na Red, que ella mateixa l'havia fet baixar per provar els audifons especials.
-Si et demanen per a quina revista treballes tu diràs que...
-Per a Massatemps.
-Correcte. Et noms...
-Arthur Kabot.
-Quina edat tens?
-Tenc 29 anys.
-Tens la documentació?
-Sí.
El dia abans en Con i jo havíem falsificat un carnet d'aquests que tenen els periodistes que formen part de la NNU, així com també un DNI on constava que l'existència de n'Arthur Kabot era real. Ens va costar lo seu perquè no és tan fàcil falsejar res.
Fins i tot el vam maquillar donant-li una aparença més adulta. El pobre tenia a la cara unes arrugues que na Red i jo havíem intentat redefinir, per sort l'alçada no era un problema ja que en Tommy no era precisament baix. En Con s'ho passava pipa fent-li jutipiris i dient-li que així les al·lotes es fitxarien més amb la seva carismàtica serietat, tota una antítesis. Després de dues hores elegint la roba que es posaria, aconseguirem trobar la ideal entre les peces que la padrina de na Red ens va deixar del seu difunt home.
-He de reconèixer que pareixes un autèntic periodista. - va tornar a burlar-se en Con.
-Ja veuràs quan et toqui a tu fer el ridícul! - li va enflocar.
-Au Tommy, què és hora de què et dirigeixis a la NNU.
-Entesos, però no m'ha d'acompanyar en Con? - va demanar amb sarcasme i una certa ironia.
Na Red va mirar a n'en Con i a n'en Tommy assentint.
En Tommy va somriure amb segones.
-No et preocupis Con, t'ho passaràs bé!
-Que ni et passi pel cap pegar-li ni res per l'estil, eh! - vaig advertir-li - Perquè si no seràs tu el que en sortirà escaldat.
-No et preocupis, al teu estimat no li passarà res. - va proferir mentre feia amag de pegar-li i s'enreia.
-Con sabràs tornar, no? - vaig intentar dir mentre la vergonya començava a treure el cap.
-Sí, no et preocupis. - va comentar sense mirar-me a la cara.
En Con i en Tommy sortiren de la casa, per la porta de fusta de nord sapi, dirigint-se a la NNU. Na Red es va posar un dels audifons a l'orella esquerra, però igualment jo també sentia el que xerraven els dos al·lots perque també estava connectat i sincronitzat a l'altaveu del meu ordinador. Ignor del que podien estar parlant perquè en aquell moment no estava centrada prestant-li atenció als seus desbarats; més ben dit, estava concentrada. Na Red va ficar les dades personals de n'Arthur Kabot dins el servidor de seguretat piratejant-lo. En tornar en Con d'acompanyar a n'en Tommy, el plà entrà en acció.
<div style=""text-align:" center;"="">***
Accedint per la porta principal de l’edifici corporatiu, saludà com si fos un més i l'identificaren amb normalitat.
Amb el meu plànol de l'edifici li indicava cap a on anar, encara que ell s'ubicava bastant bé.
-Tens Massatemps al final del passadís, a la dreta.
L'important de la infiltració no era agafar fitxers o coses per l'estil, sinó aconseguir informació oral. El diari que havíem elegit era el que més raons tenia sobre aquests esdeveniments.
En Tommy va entrar dins la sala i tothom se'l va quedar mirant.
-AH! Una cara nova! - va dir un home amb un traje molt elegant després de segons amb silenci.
No sabia què contestar.
-Tu deus ser el nou!
-Sí, sí! Soc jo; Arthur, encantat. - digué donant-se les mans.
-Molt de gust, sóc en Jerome.
Després d'haver-se presentat li van indicar el seu escriptori i li varen proposar un tour per la NNU, rebutjant-lo perquè volia començar a obrir l'ordinador i mirar de fer tasques.
-Molt bé Tommy, bona estratègia. - na Red, igual que tots, havia entès perquè es volia quedar a la sala.
Després d'estar criticant a famosos, els periodistes es van posar a xerrar sobre la quantitat de morts succeïdes durant les darreres setmanes. El que deien era per tenir en compte.
-Tu creus que té a veure amb la pandèmia? - va dir una al·lota rossa molt maquillada.
-Si no que serà? - en Jerome, amb xuleria i prepotència, va alçar ambdós braços i va fer una ganyota indicant que era obvi.
-Idò jo no ho crec - un senyor d'uns 60 va fer-li el contra -. Si fos la pandèmia ja estaríem tots contagiats.
-Ah, sí? Idò com explica el color fúcsia als cossos? - a en Jerome ja li començava a superar tot aquell secretisme com molt bé comprovaríem més endavant.
-Els policies diuen que és la pols que utilitzen per trobar empremtes. No crec que ens estiguin mentint amb una beneitura com aquesta. Jo no sé de quin color és la pols, però per què no creure'ls?
-Bé, idò supòs que sabrà explicar-me la raó per la qual durant tot el dia estan patrullant per la ciutat. O per què arriben els primers a l'escena? Li he de recordar que sempre hi arribàvem nosaltres? No serà què ens amaguen alguna cosa? No permetré que ens prenguin el pèl. És d'això del que tracta la nostra feina, no? Descobrir i informar amb veracitat contrastada. Què publicarem si no? Què anam de caguetes?
L'estància tornà a quedar en silenci. Vol dir que ells tampoc ho saben? La pregunta no deixava de rondar pel meu cap. Però si ells no ho saben, qui ho sap? Pot parèixer una pardalada però al final són els que entrevisten a gent i investiguen casos, com pot ser que no ho sàpiguen?
Sí, és veritat. Fa dies, quan surt de casa a les 7:00 per anar a l'institut, els veig passejant pel carrer i abans no ho feien. I si ho feien no era tan evident.
-No tenen ni idea! - en Con estava decebut - I s'han cregut lo de la pols? Jo cada dia estic més impressionat.
En Tommy es va aixecar i li va demanar a la rossa passada de pintures on era el bany.
-Sortint d'aquí, a l'esquerra, al final del passadís.
-Gràcies.
Va sortir sigil·losament i mirant ambdós costats va accelerar el pas dissimuladament fins arribar a la porta per on havia entrat i va fugir; ja no podia temptar més la sort.
