Quan vaig arribar a la ciutat estava completament perduda. Jo era una xica de 17 anys, que havia anat allí fugint d’uns traficants d’art del seu poble que l’havien posat en la llista negra per haver-los descobert el negoci que amagaven sota l’aspecte de bons veïns.
La nit que vaig fugir era l’últim dia de l’estiu, dia de la foguera i els sopars. Després dels sopars, dins del poble regnava cert caos festiu. Aprofitant aquell moment de confusió aní al cotxe de l’oncle amb la bossa que havia preparat amb tots els meus somnis trencats. Pugí al vehicle i l’oncle començà a conduir. Viatjàrem en un silenci només interromput pels meus sanglots causats per la marxa. Abans d’arribar a la ciutat paràrem en una gasolinera per a reposar gasoil. Mon tio va baixar del cotxe. Jo mirava els camions aparcats per la finestra quan ell va picar al vidre del cotxe. Em va fer senyes perquè eixira del vehicle, i al eixir vaig veure que portava en les mans unes tisores i unes caixes de productes per al cabell.
-Això és perquè no et reconega ningú del poble si en algun moment es veieren - Va començar a caminar cap a la caseta dels serveis que hi havia al costat de la gasolinera- Vinga, que hem de fer-te un canvi d’imatge radical.
Vaig seure a la tassa del vàter mentre que Guillem trastejava amb els productes. En aquell lavabo brut d’una gasolinera de la carretera nacional, el meu oncle favorit em tallà la llarga melena que conservava com un tresor i just després de tallar-me'l curt com un xic, me’l tintà de negre. No vaig voler mirar el procés, així que em vaig quedar amb els ulls tancats. Quan acabà amb els cabells, alcí la vista per a mirar el meu reflex en l’espill, el qual em va tornar la imatge d’una jove desconeguda. En l’espill hi havia una xica que pareixia major, amb els ulls rojos de plorar i amb la mirada trista. El terra del cubicle estava cobert de flocs del meu monyo. En aquell moment vaig ser concient del que estava passant realment. La meua infància s’havia acabat definitivament, i a partir d’eixe moment, hauria de seguir jo sola. Comencí a plorar desconsoladament, l’oncle em va abraçar plorant ell també.
Després de la parada en la gasolinera vam seguir el nostre viatge en un absolut silenci. Arribàrem a la ciutat de matinada, i allí em vaig registrar en la pensió que trobàrem oberta com a Llúcia Gràcia. La pensió estava prop del centre, però en un barri humil, de manera que no em costara molts diners. Quan vaig acabar de registrar-me, m’acomiadí del tio amb els ulls plens de llàgrimes. Ens abraçàrem fortament, pujà al cotxe i se n’anà. A l’anar-se’n vaig pensar que seria l’última vegada en ma vida que el voria.
La pensió no era molt gran, estava en front d'un bar que va resultar ser el típic bar que hi ha en tots els llocs. La primera nit no vaig poder dormir. Estava molt nerviosa. La segona nit ja vaig ser capaç de dormir un poc, i al tercer dia em vaig veure capaç d’eixir a passejar per la ciutat. A la setmana d’arribar vaig veure a la televisió la notícia de la meua desaparició. En la notícia posaren una fotografia meua junt a la descripció física. Vaig agrair instantàniament que el Guillem m’haguera tallat el cabell.
Els dies van anar passar, i l’única cosa que feia era menjar i mirar la ciutat des de la finestra de la meua habitació mentre fumava lentament amb un gest melancòlic. Hi havia dies que eixia a passejar pel parc, i m'asseia en els bancs a veure passar les famílies que jugaven al parc tots junts. Aquells dies van ser molt tristos, vaig estar molt soles.
Al mes d’arribar a la ciutat vaig aconseguir faena al bar d’enfront on vivia cosa que va suposar un trencament en la meua rutina. Treballar en el bar em va ajudar moltíssim. Així podia oblidar-me de les meues desgràcies per unes hores. Els clients eren sempre els mateixos: les àvies pel matí a l’hora del cafenet, a mig dia els treballadors i per les vesprades els avis del barri a jugar al dominó. Tenia dos companys, Jaume i Carolina, que m’ajudaren moltíssim. Carolina és l’ama del bar i em va contractar de seguida al explicar-li que no tenia diners i que estava disposta a passar hores al local. L’altre company, Jaume, és una persona meravellosa que em va acollir de seguida. Entre els dos es va crear de seguida un ambient boníssim, era com si ens coneguérem de tota la vida.
El primer Nadal lluny de casa hauria sigut molt dur si no hagués sigut per ell. La Nit de Nadal estava tancant el bar quan Jaume s’apropà a mí. Venia a felicitar-me les festes i a convidar-me a passar la vetlada amb la seua família. Havia parlat amb els seus pares, i els havia dit que jo no tenia a ningú amb qui passar les festes, i ells li proposaren que em convidara a sopar. El drap que tenia a les mans se’m va caure al terra i em vaig llençar als seus braços per abraçar-lo. Seria la primera vegada que menjaria menjar cassolà i estaria en un ambient familiar des de la meua fugida. Aquell Nadal van ser meravellós, però no podia deixar de pensar en els meus pares. Com estarien? Em trobarien a faltar? Estaria sopant tota la familia junta? Estarien tristos? Els dubtes em van asstjar tot el sopar.
Després d’aquell Nadal em vaig acostumar a anar a casa dels pares de Jaume els dies familiars. A Poc a poc Jaume i jo vam començar a fer-nos més propers. Les setmanes anaven passant, i als dos sens feia difícil acomiadar-nos quan s’acabava la jornada. Començàrem a eixir junts, i els clients van començar a adonar-se del que passava entre els dos.
Un dia estavem treballant al bar i ell anava taral·lejant una cançó. Aquest gest em va fer somriure com una bova, i al llarg de la jornada em vaig sorprendre a mi mateixa mirant-lo fixament mentre que pensava “què guapo que és”. Em vaig passar tota la setmana admirant-lo secretament fins que un dia un dels clients em va cridar:
-Xiqueta! Torcat la bava, que regalla...- I em va clucar l’ullet.
Al final m’armí de valor i aní a parlar amb ell. Li vaig dir que l’estimava, i ell em va respondre amb una besada. Després d’aquell dia férem oficial la relació, i em vaig mudar a viure amb ell. Tornàvem a casa junts agafats de la mà, i en el pis de Jaume per primera vegada en molts mesos no em vaig sentir sola.
De tant en tant es veia algun cartell sobre la meua desaparició en la televisió i en el periodic, però ja no reparava ningú en ells. Al principi de veure’ls, se m’encongia el cor, més tard van deixar d’afectar-me tan visiblement. Els cabells continuava tallant-me'ls i pintant-me'ls cada mes o mes i mig, i ja m’havia acostumat al meu nou aspecte.
Va passar un any de la meua fugida, i tot i que em feia mal estar lluny dels pares i del poble, havia pogut fer-li front a la por i la tristor i havia refet la meua vida. Sempre que venia al bar un grup d’estudiants o d’adolescents m’assaltava un sentiment de melancolia terrible. Trobava a faltar la meua colla, i cada vegada que pensava en ells em qüestionava les meues decisions. Què hauria passat si no haguera investigat? Què haguera passat si l’oncle no m’hagues ajudat? De vegades despertava de matinada somniant en la Marquesa i en el retor coberts de joies i peces d’art mentre que Albert i son pare venien a per mi. No m’adormia fins que recordava que tenia a Jaume i que només el tio Guillem sabia on estava.
El segon Nadal que vaig passar fora de casa va ser un poc més fàcil que els anteriors. Aquell Nadal la família de Jaume se n’anava a Londres a veure a la filla menor que estava treballant allí, de manera que passàrem el Nadal com a la parella d’enamorats que érem. La Nit de Nadal anàrem a veure els llums de la ciutat i al dia següent dinarem en casa veient una pel·lícula al sofà. El Nadal va passar i la família de Jaume va tornar per a Reis, festa que passàrem junts. Ells han sigut una gran ajuda per a mi en aquest parèntesi de bogeria.
Un dia estava al bar servint el cafè a una de les àvies que venien sempre pel matí, quan va entrar algú al local. Quan vaig acabar amb aquella taula, vaig anar a netejar els gots mentre que Jaume atenia al nouvingut. Alcí la vista de les copes que estava escurant i el vaig veure. No havia passat molt de temps, però havia envellit una mica; tampoc portava la roba de seglar, de manera que em va costar reconèixer-lo uns instants. Davant de mi estava el retor del meu poble demanant un plat combinat al bar on jo treballava, a la ciutat on jo havia fugit d’ell i dels seus negocis. Vaig entrar corrent dins la cuina i vaig eixir al carreró de darrere, em vaig aseure en un escalonet perquè no podia creure el que estava passant. Comencí a tremolar i a plorar. No sé quant de temps va passar, però vaig sentir que Jaume s’acostava per darrere i m’abraçava, i al cap d’una estona parí de tremolar.
Eixe dia me’n vaig anar promte a casa, i no sopí quan Jaume tornà a casa. Vaig passar unes setmanes molt intranquil·la tement que vinguera algú a per mi. No va ser així, però un dia al telediari va sortir una noticia que va fer que em desmaiara.
Recorde com va passar tot. Els vells tenien la televisió posada, i Jaume va pujar la veu perquè ho sentiren bé. Jo estava agranant el local quan de sobte sent:
-Avui ha aparegut a la localitat d’A. el cadàver d’un dels veïns. Aquest home, anomenat Guillem Ferrer ha sigut trobat mort junt al vehicle que conduïa pels camins circumdants del poble. La policia no coneix encara el mòbil...
Ja no vaig sentir res més, desprès d’això vaig caure al terra. Despertí envoltada per tots els presents. No podia parlar de l’impacte que m’havia causat allò. El tio Guillem, l’home que m’havia rescatat de la mort segura havia sigut assassinat. Perquè tenia clar que l’havien matat. Em vaig tornar a desmaiar. Despertí una altra vegada, però aquesta vegada en l’hospital. Allí estava Jaume, dormint en una cadira. Estava en una habitació amb un gota a gota, no recordava el que havia passat. Cridí a Jaume, i ell es va despertar, i s’acosta a mi amb un estrany somriure en la cara.
-Que ha passat? -Li vaig preguntar.
-Llúcia, t’has desmaiat al bar, dues vegades, i hem cridat a l’ambulància. Els metges pensen que ha sigut per alguna emoció forta. - Canvià el gest- Però tu en eixe moment estaves agranant el terra, vull dir, que no és una cosa molt emocionant...
-No ho sé Jaume... Estic cansada, podem parlar demà? -Li vaig preguntar, i em va contestar que sí.
Al tornar a casa de l’hospital vaig fer seure a Jaume al sofà i em vaig decidir a contar-li tot el que passava, perquè havia arribat el moment d’explicar-li el perquè meua arribada, el perquè de tot.
-Per a començar has de saber que no em dic Llúcia, em dic Tina, i sóc la xica que va desaparéixer fa ja dos anys. -Vaig respirar fort- Vaig fugir del meu poble perquè descobrí una xarxade tràfic d’art que havien muntat allí. Conseguí fugir perquè mon tio Guillem em va treure d’allí i em va protegir dels seus socis. -Les mans i la veu em tremolaven. – Recordes quan em posí a tremolar al bar? Fou perquè va entrar una de les persones implicades, i em va espantar.
En aquest moment ja vaig ser incapaç de parlar. Aleshores Jaume s’apropà a mi i em preguntà si l’home que havien trobat mort era mon tio. Passàrem tota la nit xarrant, i al matí següent recolzada per Jaume aní a la comissaria a denunciar tot el que passava al meu poble.
El temps ha passat...
Quan vaig fugir del poble estava molt perduda. Estic tornant, i a cada revolt del camí sent més nàusees, i no crec que siguen per l’embaràs. Encara no assimile tot el que m’ha passat en aquest últim any. Denuncí a la Marquesa i a tota la seua banda, i al mes de fer-ho em vaig adonar que estava embarassada. Aleshores Jaume i jo decidírem que ens casaríem quan jo tornara al poble. La setmana passada vam enviar els targetons a tots els meus familiars i antics coneguts.
No puc creure que estic tornant al poble, a punt de casar-me i amb una criatura de camí. Estic molt nerviosa, perquè no se com trobaré el poble. Hi ha passat moltes coses en els últims anys: la meua desaparició, la mort del tio, la detenció de la Marquesa, del retor , d’Albert i de son pare, la meua tornada... Encara voldran acceptar-me com abans?
No he dit res en tot el viatge, i crec que quan veja aparèixer el campanar vomitaré en el terra del cotxe.
Ja hem arribat, estem passant per la plaça. Ara Jaume està aparcant darrere de l’ajuntament. Baixem del cotxe i ens agafem de la mà.
Jaume m’apreta carinyosament la mà i comencem a caminar cap a ma casa. La casa està envellida. La façana està per pintar, i les finestres semblen brutes. Per un moment pense que s’han mudat, però unes passes dins la casa em fan oblidar la meua hipòtesi. Ens obrin la porta, i de dins apareix una adolescent molt guapa amb ulleres morades.
-Laura? – Pregunte esperançada, la xica mou el cap afirmativament, aleshores em pose a plorar.- Laura , sóc jo, Tina...
