Dos anys abans...
Diari de Tina
25 de juny
Ara mateix sóc feliç. He acabat segon, he acabat l’institut, és Sant Joan, comença l’estiu... Sóc feliç. Hui, bo, ahir, perquè ja són les dos, vam anar tota la colla a sopar a ca Amparo. També van vindre Jordi i Josep. La veritat és que Andreu es va encarregar del sopar, i no va quedar molt allà, però me'l vaig menjar igual, perquè necessitava una bona base per a la nit.
Després de sopar vam passar per ma casa les xiques i jo, per l’alcohol que havíem deixat en el cobert. Quan vam eixir estaven en la porta esperant-nos els xicons amb les motos per a anar a (nom del poble del costat) de festa. Jo vaig pujar amb Albert, Hugo amb Jordi, Andreu amb Amparo, Irene i Sandra en una i Josep en la de l’avi, que funciona quan vol i no puja de 10 km hora. Quan vam arribar, la festa ja havia començat. En entrar, Albert em va agafar de la cintura i vam estar ballant mentre em cantava a l’orella. Em vaig posar molt calenta, i només podia pensar en la seua mà en el meu maluc i el seu alè calent prop del coll. Al final em vaig girar cap a ell i el vaig besar. QUE M’HE BESAT AMB ALBERT BORRÀS! No m’ho puc creure encara. Al meu grup no l’he vist en tota la nit. Supose que Hugo i Jordi se n’han anat junts, Sandra i Josep també, i el més segur que Amparo i Andreu també. Però no sé amb qui se n’haurà anat Irene. Des que ho va deixar amb Sofia no havia estat amb ningú, i d’això fa un any quasi.
Però, QUE HE BESAT ALBERT! No puc assimilar-ho. Feia temps que m’agradava, i Jordi m’havia dit que Hugo li havia dit que Albert li havia dit que jo també li agradava des de l’estiu passat.
Com m’agradaria que poguérem ser alguna cosa més que amics.
27 de juny
Fa dies que no escric, i és que no he tingut temps a escriure. L’endemà de sant Joan vaig anar a la piscina amb Sandra, Amparo i Irene, i vam estar xarrant mentre preníem el solet. Sandra i Amparo sí que es van enrotllar amb qui jo pensava, però la que em va sorprendre va ser Irene, que va acabar en ca Sofia una altra vegada. No s’han oblidat encara. Bé, quan jo vaig dir que m’havia enrotllat amb Albert, es van alegrar moltíssim per mi. Quant que les vull.
Doncs, després d’anar a la piscina, em vaig trobar Albert en el carreró de ma casa, i quan el vaig veure no vaig saber què fer, però ell em va somriure i em va pegar una besada a la galta. Em va convidar a un cigarret i xarrarem fins que Laura va eixir a buscar-me. Quan isque, i em veié amb Albert, feu cara de pilla i digué molt innocentment: “Tina, l’àvia vol que entres ja a dinar” i va tornar a entrar mentre ens mirava i reia. Ai, Laura, quant que la vull, és la meua cosineta preferida. Eixa mateixa vesprada quedí amb Albert per a anar a banyar-nos a la caseta que té son pare en la serra, els dos soles, així que no prestí molta atenció a l’hora de dinar del que em deien.
En la caseta ens vam tornar a enrotllar i vam estar tota la vesprada banyant-nos. Xarrarem de quan érem xicotets i anàvem a l’escoleta de Ma Dolors, a qui Albert i Hugo li feien la vida impossible. A mitjan vesprada van arribar els altres a banyar-se, i curiosament no van fer molts comentaris respecte al fet d’estar els dos assoles. Que estrany, normalment són menys discrets amb aquest tipus de coses. El que deia, soparem allí i després ens n’anàrem a dormir a casa.
30 de juny
Fa dos dies me’n vaig anar amb les meues amigues a banyar-nos al riu, com fem cada any, i ens vam trobar una cadena que Sandra va perdre l’any passat. El millor d’aquesta cadena és que té una imatge d’ella amb cinc anys amb el monyo ple de pirris. Com ens vam riure de la cadeneta amb la fotografia. Quan vam tornar al poble me’n vaig anar a casa, i quan m’acabava de dutxar em va cridar Albert per dir-me que si volia que soparem junts a sa casa, que no hi havia ningú més que ell i la seua germana, però ella se n’anava amb les amigues. Vaig anar-hi. Per a sopar menjarem una pizza del supermercat que quasi se’ns crema perquè estàvem tota l’estona mirant-nos i besant-nos.
Ahir vaig tenir sopar familiar, que van vindre tots els cosins de l’àvia. M’ho vaig passar de meravella. La tia Fina va posar música de quan era jove i els adults van començar a ballar. El tio Guillem em va agafar per l’esquena i em va portar a ballar amb ell. Això va ser el més graciós de tot. Jo no sé ballar, i el tio Guillem menys, i allí ens tenies als dos, fingint que sabíem portar el ritme.
7 de juliol
No sé per on començar, açò és molt estrany. A l’endemàdel sopar, aní amb Albert per la nit a fumar canuts al parc de les Creus i des d’on estàvem podíem veure qui venia o qui anava. En férem un, i ens vam enrotllar després, però de cop i volta vam sentir un soroll eixir de la porta de darrere del cementeri. Ens vam amagar entre les ombres i vam veure eixir carregat de caixes de suro blanc al tio Guillem. El tio estava carregant les caixes en un camió frigorífic. Va ser una situació molt estranya, no sabia que el tio treballés per a la Marquesa, però si ho feia no seria més normal que ho fera de dia? Això no va ser el més estrany de tot. Després de carregar les caixes i tancar el camió, van aparéixer la Marquesa, el Retor i el pare d’Albert. Van estar xarrant en veu fluixeta, però sí que vam veure que s’intercanviaven coses. Després d'això, cada un se'n va anar pel seu costat. Estic un poc ratllada, què feien a les dotze de la nit en el cementeri?
10 de juliol
Ahir vaig quedar amb Albert i em va dir que no havia passat res en el cementeri. I després em va dir que era perquè anava col·locada, que passarien per allí i que la resta ho va fer la meua imaginació i el THC. Sí clar; a mi em pareix que no. I puc demostrar-ho.
El dia després del parc de les Creus el tio Guillem no es va alçar en tot el dia, perquè deia que estava molt cansat. Per què estava tan cansat si la nit anterior s’havia gitat prompte? I n’hi ha encara més. En la seua tauleta de nit vaig veure unes claus d’un cotxe que no són les d’ell. Quina cosa més curiosa, veritat?
He decidit que ho investigaré i demostraré que tinc raó, i que en aquest poble passa alguna cosa que no sabem.
29 de juliol
L’estiu em porta de cap! He anat cada setmana a la piscina i a la platja, i ja han començat les festes dels pobles, no he parat aquestes setmanes. En les festes del Carme anàrem tota la colla a (poble del costat) de festa. Això va ser una bogeria. Despertàrem en casa de Sofia, la nóvia d’Irene, tots amb les samarretes fluorescents DJ de la nit anterior i amb el terra ple de confeti rosa. D’aquella nit recorde que vam arribar a la barra i que ens vam posar un cubata. La resta ho tinc borrós. Només em venen flashbacks del que va passar. Pel que em van dir Jordi i Josep, em passí la nit llençant caramels que portava dintre del bolso cridant “la fada caramel·litzada, que provoca càries a manta”. M’ho crec, perquè tinc el bolso ple de caramels. A tot açò, no sé com han acabat en les meues mans unes ulleres de sol que tenen escrit en el vidre “toi hot, mama”.
M’acabe d’adonar. Porte un mes amb Albert. FA UN MES QUE ESTIC AMB EL XIC MÉS GUAPO DEL POBLE! Encara no som res seriós, però no fa falta córrer, que encara som molt joves. Ai, però jo ja m’he imaginat les nostres noces... Espere que ningú llija aquest diari, perquè al·lucinarà amb mi.
3 d’agost
L’altre dia vaig veure passar una altra vegada la furgona de la Marquesa, i dins anaven la Marquesa, el retor i el tio Guillem. Els vaig veure eixir d’un camí que jo vaig explorar quan era xicoteta i allí no hi ha res. Només un mas mig derruït. Al dia següent de veure’ls eixir d’aquell camí polsós, vaig veure al pare d’Albert i al retor parlant de manera sospitosa darrere de la casa abadia.
Açò fa mala olor...
4 d’agost
Avui he estat pegant-li voltes al tanatori, però no he trobat una manera d’entrar. Hi entraré. Ja ho he decidit.
11 d’agost
Ahir va morir la Tia Pepita. Demà es farà el vetlatori en el tanatori, no puc desaprofitar aquesta oportunitat.
12 d’agost
Ahir va ser el vetlatori. Quan vaig entrar, vaig fer les salutacions de rigor i quan van deixar de prestar-me atenció, em fiquí cap a la sala de les oficines i la sala dels morts. Primer em vaig ficar a la sala de morts. Sé que sona sense trellat, però havia d’esbrinar què és el que passa. En la sala d’embalsemament trobí una cosa que no esperava trobar-me. En unes caixes de suro blanc hi havien collars de diamants i figuretes de ceràmica molt antiga, en un armari uns quadres tapats amb llençols i en una altra caixa, màscares tribals antigues. Després em fiquí a les oficines. Vaig tenir moltíssima sort, no hi havia ningú. En el despatx de la Marquesa. Allí hi havia un document damunt la taula que estava signat per un tal John Edward. Parlava d’una venda i d’un lloc d’entrega. No vaig entendre molt més, estava en anglés. Tot açò és molt estrany.
Li he contat a Albert tot el que he vist i no m’ha cregut. Diu que deixe d’inventar-me històries fantàstiques, que madure, que ja no som xiquets. Què es pensa? El que he vist es real, i ell sap que dic la veritat. El que passa és que te por a que descobreisca alguna cosa de son pare.
15 d’agost
He sabut que John Edward és un col·leccionista estadounidenc molt ric, açò cada vegada és més confús.
18 d’agost
Tinc por, ahir vaig entrar a la meua habitació i vaig notar alguna cosa estranya. Mirí per tots els llocs fins que vaig trobar aquest diari en l’escriptori amb una noteta entre les pagines. Posava: VINE AQUESTA NIT AL COBERT!!! NO DIGUES RES A NINGÚ. Vaig anar a l’hora que em deien i allí estava el tio Guillem. Quasi caic de cul al veure’l allí dins, en la foscor. Em va dir que callara, i a les hores em va dir: “Tina, sé que has estat investigant pel poble. Sé que m’has vist eixir del tanatori” Jo comencí a negar-ho, però em va interrompre: “No em mentisques, he llegit el diari. Te n’has d’anar. Ací hi ha molts diners ficats i hi ha persones sense escrúpols que no dubtaran asilenciar-te.” En aquell moment em vaig possar a plorar, no creia el que em deia. El tio Guillem m’estava dient que estava en perill, i que havia d’anar-me’n del poble. Em va abraçar i em va dir que ell m’ajudaria; que era millor, perquè si no viuria al poble sabent que anava a ser una diana amb potes.
24 d’agost
S’ha acabat, acceptaré l’ajuda del tio. Porte tota la setmana sentint que em segueixen. Estic molt espantada. M’he acomiadat de tot el món de manera dissimulada. No puc evitar plorar. Açò està sent molt difícil. Trobaré a faltar a la mare i al pare, als meus germans, als cosins, als avis, a Laura, als meus amics, i també al tio Guillem. No li he dit res a Albert sobre la meua fugida. Tinc la terrible sospita que ell també està clavat dins del negoci. El dia de la foguera el tio em portarà a la ciutat i em deixarà amb els diners suficients per a sobreviure fins que trobe una feina. Tinc por del que puga passar. Trobaré a faltar aquest poble.
