Crec que tothom ha passat per aquesta situació. Una situació en la que l'únic que es vol és una capa de coure que t’envolti i t'aïlli de tot, dels colors, de les aventures, de la felicitat, de la tristesa... A vegades desitges poder tornar a estar dintre del capoll on et senties protegit, calent, acollit i separat de tot l'exterior. Un lloc en el que et senties segur i sense pors, on no calia preocupar-se per res més, excepte de créixer i formar-se per poder volar, viure aventures, conèixer la felicitat... Però el món real no és així, no sempre és tan meravellós. Molts cops hi ha tristesa, no tot són colors alegres, també hi ha colors densos, tristos i apagats que apareixen en els pitjors moments i fan una capa de boira que et desvien del teu vol, que fan que no trobis la sortida i que no sàpigues on estàs. Et provoquen angoixa, por, tristesa… És complicat sortir d’aquest altocúmul. Jo hi he estat molts anys sense saber del cert qui soc realment.
Jo era molt petita, però recordo escenes i moments ben clars. Era una nena lliure, sense preocupacions, que vivia en una gran família molt humil, en un petit poble als afores de l’actual Bordeus, França. Vivíem en una gran masia feta d’una pedra fresca a l’estiu i acollidora a l’hivern. Cada matí, jo tenia una petita tasca, just quan el gall cantava, em despertava, em vestia i anava a buscar els ous al galliner, perquè cada component de la família en pogués tastar un al dia. Potser, no érem els més privilegiats de la zona, però no vivíem malament ni passàvem gana. Jo estava molt unida a la meva germana, l’Amàlia. Ens portàvem només un any, però ens assemblàvem molt, ella era la gran. Hi havia gent que a vegades ens havia confós, però a nosaltres mai ens va molestar, al contrari, a mi m’agradava que ens canviessin els noms perquè l’admirava. No érem només nosaltres dues, érem més germans, no sé quants exactament, no ho recordo. Hi estàvem tranquils allà, en aquell poblet. Els diumenges anàvem a missa i durant la setmana treballàvem a la masia cuidant els animals i restaurant les zones malmeses de la casa. Tot això va desaparèixer el dia que el pare va tornar tot nerviós del mercat, dient una cosa que no vaig entendre fins mesos més tard. Van anar passant els dies i vam oblidar l'angoixa del pare. Tots menys ell, que en cada besllum se’l veia més i més aprensiu. Ens van ordenar ficar totes les nostres pertinences en una bossa per si passava alguna cosa i vam deixar d’anar a missa els diumenges i d’allunyar-nos-en gaire de casa. Per matar el temps vaig començar a imaginar històries, que més tard, les vaig passar a paper. Des de ben petita que m’ha agradat imaginar i inventar aventures per a personatges ficticis, però ara, la història és sobre mi, sobre la meva vida. Recordo el maig del 1940, quan un ocell molt gran i rígid va sobrevolar el cel d’una forma molt peculiar. Vaig veure els meus pares més preocupats del que havien estat mai. Jo tenia uns 10 anys quan tot va succeir. Aquell aeroplà va tornar dos dies més, i el següent cop, va deixar anar una mena de pilota negra que en caure va fer tremolar tot el terra i el soroll va ser el més esgarrifós que he escoltat mai. Va caure a unes cases a prop del mercat. El foc es va proclamar ràpid i tota aquella zona va desaparèixer en pocs minuts. Ho recordo tot bastant borrós i confús. A l’instant una altra bomba va caure més a prop nostre i el foc es va començar a aproximar d’una forma increïble. Vam agafar les nostres coses i vam marxar corrents d’allà. No sabíem on anar, però, havíem de marxar de casa, de la nostra llar. Vam aconseguir arribar a un petit poble que encara no havia estat bombardejat, pel que havia escoltat, pels alemanys.
Aquella nit, no vaig dormir tranquil·la. Aquell ocell m’apareixia als somnis també. A l’albada ens van despertar unes alarmes molt fortes, que avisaven que venien a conquerir un altre cop. El poble, que fins aquell moment havia estat segur, ara ho havia deixat de ser. Una multitud de gent anava d’un lloc a l'altre sense rumb, mentre s’escoltava de fons el soroll de les tropes militars arribant. I de sobte, un altre cop aquell soroll tan esgarrifós que dies abans havia escoltat per pimer cop. Recordo espantar-me tant que vaig anar directa cap als pares, les seves cares eren de terror i desesperació, jo preguntava què passava, què ens passaria, i ells no contestaven, es limitaven agafar un munt de coses el més ràpid possible.
Els militars van arribar abans que poguéssim marxar. Ens van dividir en nois i noies, i ens van pujar a trens amb molta gent. Aquell va ser l’últim cop que vaig veure el meu pare i els meus germans. El tren ens va portar a un descampat on encara recordo com en un obrir i tancar d’ulls ja no tenia la meva mare al costat, se l’havien emportada, només quedàvem la meva germana i jo. Al final de tot aquell rebombori la vaig veure, vaig córrer el més ràpid possible per poder abraçar-la per últim cop. Encara recordo l'última frase que em va dir durant l'abraçada: No deixis que res et trenqui les ales, vola sempre com una papallona lliure. Vaig saber que a partir d’aquell moment, amb 10 anys, només tenia l’Amàlia, la meva germana. De la mateixa manera que vaig saber que no tornaria a veure la mare mai més.
Ens van fer pujar en un avió, direcció desconeguda, on vaig saber del cert que m’havia quedat sense família, que estava turmentada i morta d’una por, que no desapareixeria mai.
Van separar a totes les nenes de les dones grans i ens van portar en un avió. Un avió que ens va treure i allunyar de la guerra, però va ser la guerra qui ens va treure i ens va allunyar de la nostra família i de la nostra vida. Aquell avió em va salvar d’una mort segura en un terrorífic escenari, però, fins i tot això, em va fer créixer l’angoixa i la por de no saber què passaria després. Va ser el meu primer i últim vol. Quan vam aterrar, tothom estava meravellat amb el que veia, ens havíem salvat de la guerra, no havíem mort, però a nosaltres ens havien tret la vida d’una altra forma. Estava trista i observava el que m’envoltava amb una mirada adversa i apagada.
Amb els anys, vam intentar tornar agafar un vol per a trobar la nostra família, però no vam poder, ni l’Amàlia ni jo, perquè una angoixa i por ens ho impedia. Vaig decidir quedar-me al lloc on l’avió havia aterrat. El lloc on l’Amàlia i jo havíem baixat òrfenes. Vam estar esperant per si ens buscaven, per si la família es retrobava.
M’agradaria saber què va ser de la seva vida. El pare va morir ara farà uns 30 anys, em va arribar una carta que deia que s’havia posat molt malalt i que el seu cos ja no havia pogut aguantar la malaltia. Però dels meus germans no n’he sabut res més, des del dia que ens van separar. Si hagués superat la meva por a volar en un ocell metàl·lic, hauria recorregut món per trobar-los, però no he pogut.
Fa poc ha arribat una altra mort a la meva vida, la mort del meu company de vida, del meu marit. Aquesta pèrdua l’he superada tal com la vaig superar ara farà uns 60 anys, amb les persones que més estimo, amb la meva família. La meva neta, la Clara, ha sigut un pilar fonamental per a mi per a superar-ho. L’escriptura també m’ha ajudat molt, he viscut el dol d’una altra forma. M’ha ajudat escriure i explicar sobre la meva vida com si fos una rondalla plena d’aventures, ensenyant-li així aquesta passió per les lletres a la meva neta. Espero que no deixi mai d'escriure aquestes meravelloses històries sobre papallones, com he vist i m’ha demostrat que ho feia.
M’agrada que cada autor hi posi el seu segell, com ha decidit fer la Clara, anomenant a les papallones, papallones de coure.
