Les papallones. Uns dels insectes més bonics que podem trobar a la natura. Són simples i delicades, i sempre estan volant d'un lloc a un altre. Descobrint un món nou. Naixent com una eruga, passant per una metamorfosi i morint com una preciosa voliaina.

A vegades, molta gent, relaciona les papallones amb gent que han perdut. És una manera maca de recordar. Però el més important és que volen lliures, sense que els importi res del que passa. Només se centren a buscar flors on reposar i alimentar-se, intentant no enganxar-se en res. Per continuar volant, vivint noves aventures i abatent un vol únic, sempre com si fos el primer. Deixant enrere totes les flors menys importants que potser, no han aportat energia ni coses bones que recordar. Centrant-se en unes de noves, creant nous records i ganes de seguir volant.

Les papallones, uns éssers invertebrats.

A estones, potser ens podem arribar a sentir com una d’elles. Sent persones fortes i valentes, sense haver d’aguantar cap capa, sense donar-li importància al que els altres pensen i diuen sobre nosaltres.



Éssers vius. Humans. Éssers vertebrats. Totalment diferents als éssers invertebrats, les papallones. Potser, i només potser, amb una petita semblança en un sol aspecte. En algun moment de la vida, hem volat lliures, per les flors que més ens han agradat, per les que nosaltres mateixos hem triat.

Ara, vivim rere una pantalla de coure. Deixant que tothom escolleixi per nosaltres, deixant de volar lliures per les flors més boniques. Ara, vivim en captivitat. Com una papallona en una gàbia. Sense forces per volar. Sense ganes de volar. Sense energia.



Som papallones de coure.



Aquestes papallones de coure que es queixen per pràcticament tot. Que no tenen paciència ni saben de convivència.

Aquestes papallones de coure, que passen més hores davant d’un objecte que d’un amic.

Les mateixes, que estan deixant que es perdin costums i moments que s’havien de recordar per sempre.



Existim camuflats entre xips, ferro, alumini i coure. En comptes d’existir camuflats entre flors de colors i olors. No ens coneixem entre nosaltres, ni deixem que ens coneguin tal com som. Ara, no sabem de qui ens en podem refiar. És tot tan fals. Com poder arribar a veure algun dia una papallona de coure.

No tenim ni idea del perquè de les coses, però igualment ens queixem. Opinem, sense que ens ho demanin, per si es fan les coses així o de l’altra forma. Sense parar atenció al que veritablement estem dient. No ens importa si a algú li dol, ho deixem anar tal com ens ve. No tenim filtres. I mica en mica, es van trencant les ales d’aquestes papallones de coure.

Però, i què passarà amb aquests petits insectes ferits? Algú els ajudarà a tornar a volar?



No ho sé. Si tenen sort i troben una fulla on recolzar–se i recuperar-se, a poc a poc podran tornar a abatre el vol. Però si no troben ajuda, aquestes papallones acabaran morint, acabaran desapareixent.

Com la majoria de nosaltres fem, morim i desapareixem. No deixem marca del nostre pas pel món. Per un món, que mai ha estat perfecte. Però que a vegades s’ha fet veure, quan tots sabíem que no era del tot cert. Marcar la nostra passada no vol dir guanyar un premi nobel, descobrir alguna cosa increïble o arribar a Júpiter. Sinó veure en la persona que vols i t'estàs convertint. Ser un mateix i viure les teves pròpies experiències. No enganyar-te a tu mateix dient coses que no són certes i fer creure a la gent que el que dius és veritat.

Ara, a través d’aquestes pantalles de coure, no es pot conèixer realment a la persona que es vol conèixer. Pot tenir un perfil fals o simplement mentir amb tot el que penja.

Aquestes màquines es poden vendre com una ajuda i estan revolucionant el món, cap a un lloc millor, cap a un planeta millor. Però el que veritablement estan fent és una cosa totalment diferent. Estem deixant de ser persones i estem començant a ser robots. Enganxats al coure, hipnotitzats per l’alumini, envaïts pel ferro i controlats pels xips.



En un aeroport, de cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenen el mòbil a la mà.



Ara, les papallones de coure no volen, no busquen aventures, i no gaudeixen dels moments. Simplement prefereixen que els trobin aquestes aventures. S'estimen més veure records a través d’una pantalla de coure que a través dels seus propis ulls. Uns ulls, de vidre.