Això m'ho explicava la meva àvia, la Fiona. Una nena que, en el seu moment, va ser valenta, creativa i lliure. Una nena que tenia el cor més gran que hagués pogut existir mai, però que durant un temps el va haver d'amagar i convertir-lo en una pedra per poder sobreviure.

No va poder oblidar i, de fet, continua recordant el dia que va agafar el seu primer avió. Tots algun cop a la vida passem per aquesta situació o una de molt semblant. La de pujar en una mena d'ocell metàl·lic amb unes ales molt grans i resistents. La sensació de pensar a caure és molt forta i a vegades inevitable.

El que va patir durant aquell vol, no s'ho pot arribar a imaginar ningú. No només pel pànic a les alçades i la pressió atmosfèrica, sinó pel que va haver de superar ella sola més tard.

En baixar de l'aerobús, tot el seu voltant estava ple de flora preciosa, plena de colors i olors, però ella ho observava tot amb una vista apagada i adversa, recordant el perquè de viure, si tot d'una deixes de volar i desapareixes per sempre.

Sempre les seves paraules han estat acompanyades d'una mirada trista. Una mirada que expressava el desig de desconnectar d'aquella història.

Quan jo era petita, m'encantava que l'àvia m'expliqués les seves rondalles, en les que gaudia respirant aire net i abatent vols com ningú havia fet.

El dia que va morir l'avi, a la Fiona, el cor se li va tancar i va deixar de volar. Va estar absent uns quants mesos com les papallones quan estan immerses en la seva metamorfosi.

El temps és l'únic que cura aquest dolor. L'únic que tanca ferides i t'ajuda. L'únic que sap què és el dol.

Un dia, mentre m'ensenyava la recepta dels seus canelons, de sobte, la vaig tornar a veure volar. No sé què va fer que tornés a moure les ales? Potser, desprendre’s d’un sentiment que duia dins durant més de mitja vida.

L'àvia em va dir que havia escrit un diari i que en ell havia escrit com se sentia.

Vaig preferir no preguntar res, perquè sabia que l'àvia encara no estava preparada per explicar-ho obertament. La primera fase ja l'havia completada: tornar a creure en ella mateixa per continuar veient i olorant tots els colors i les olors, per gaudir de totes les flors, per assaborir la mel, per escoltar el cant dels ocells...

Aquest procés és llarg i dur.

Passades totes les etapes del dol, l'àvia va tornar a ser la mateixa papallona que havia estat durant la seva infantesa, la mateixa que havia estat quan va conèixer l'avi. Una papallona única amb colors vius i amb ganes de volar. Va viure fins a l'últim moment sent lliure, sense importar-li el que la gent digués o pensés d'ella.

Me l'he estimada tant i tant que a vegades em pregunto: "Com es pot viure sense estimar i sense colors?"

Quan vam tornar a casa seva per recollir les últimes coses, no vaig poder entrar a la seva habitació. Estava destrossada i no tenia ganes de res. Quan vam sortir la mare em va portar un llibre que tenia una carta entre les pàgines. Anava al meu nom. Era la lletra de l'àvia, en cursiva, estirada i neta. La lletra de les receptes.

Em vaig posar a plorar només llegir la primera frase de la carta, que deia: " Clara, bonica, estigues tranquil·la. Estic bé. Ara sí que soc una papallona!"

Ella no havia estat una àvia qualsevol. M’havia ensenyat a volar, a gaudir i a viure una vida plena de colors. Una àvia que quan va marxar volant i em va deixar per sempre, va saber com fer-ho, per tornar a fer-me sentir feliç, per tornar a fer-me veure els colors d'aquest món, per continuar ajudant-me a ser una papallona plena de colors i olors, i no de coure.

Aquesta mateixa àvia m’havia transmès la meva passió per l'escriptura. M'explicava que la manera que tenia ella d'expressar els seus sentiments era escrivint. El seu somni era que amb les seves petites històries la gent la pogués entendre, i pogués transmetre la felicitat, la tristesa i fins i tot l'angoixa que ella havia arribat a sentir. Tot el que havia viscut.

Jo volia ser com ella, forta i a la vegada delicada. Una dona que havia patit de tot, però que després ho explicava d'una manera tan dolça i afectuosa, que no ho semblava.

Volia complir el somni que ella, per les circumstàncies que la vida li havia proposat, no havia pogut complir. Ella desitjava que les seves rondalles arribessin a tothom.

La carta em va donar la força necessària per començar a complir el somni de la meva àvia. Per honrar-la. Per agrair-li tots aquests anys de dedicació, tant professionalment com personalment. Perquè els bons records amb ella no desapareguin mai.

Recordo perfectament totes les converses amb ella, sobretot la que em va explicar sobre un diari que tenia. El diari que havia d'ensenyar al món. El seu diari.