Vaig creuar el llindar de la cambra del Governant i tota la fortalesa que havia construït amb els anys va quedar rere aquella porta. El batec salvatge delcor em ressonava a les orelles i em feia màrtir. Alguna cosa no anava bé.

Feia tres dies que no veia el caçador. L’havia estat veient sovint perquè la curiositat sempre és més forta que la por i per fi havia trobat algú que entenia el meu patiment i que també patia; un igual. Era arriscat i tots dos ho sabíem igual de bé, però encara no sabíem si estaríem disposats a acceptar unes conseqüències que no coneixíem. La nit era fosca i ens abraçava amb prou llum com per veure’ns els rostres i n’hi havia prou. Els ulls ens brillaven més sota la llum de la lluna i ens reconeixíem a les pupil·les de l’altre sense parlar, i n’hi havia prou. Trobàvem una llar en l’escalfor de l’altre i allò bastava per omplir un buit que havíem albergat tots dos des de sempre.

Ara, el Governant em donava l’esquena, i la finestra davant la qual estava dret deixava entrar una claror que remarcava la seva silueta i la feia més imponent encara, si podia ser. Era una claror freda, com un auguri de mal destí. Sabia que alguna cosa no anava bé, era més que un pressentiment. Va girar-se cap a mi i de sobte aquella cambra tan immensa es feia petita amb la seva presència. La meva expressió era dura i impertorbable, com la que sempre adoptava quan parlava amb ell. La seva no s’allunyava de la meva, però el seu to de veu sí:

• - Que saps, per què t’he cridat? - va dir en un to de veu prou despreocupat com per ser alarmant en un home com ell.
  
  - No, senyor.- vaig contestar ferma.
  
  - Quina casualitat que no hem tornat a veure el caçador de bruixes aquests dies pel poble, oi?- ara era la burla la que tenyia les seves paraules. El meu cor bategava més fort.

Silenci.

• - Que ja te n’has encarregat tu, de matar-lo?- va demanar. Tots dos sabíem igual de bé quina era la resposta. La meva sang era freda, però la seva era gèlida.
  
  - No, no ho he fet.- vaig contestar amb un fil de veu.
  
  - És clar que no.- va dir ell i llavors ja no hi havia cap altra emoció a la seva veu que no fos la ràbia. - Et penses que t’estima? Et penses que tu ho fas? Creus que pots estimar, monstre? Això és el que ets i el que seràs sempre!- si m’hi fixava, podia veure flames als seus ulls. Aquelles flames cremaven igual que les seves paraules. Em cremaven i em feien mal i em mataven per dins, però més em matava que ho sabia tant perfectament com jo.

Me'l mirava amb ulls de ràbia i que volien fer mal, però si em movia jo seria la propera mort. No vaig canviar la meva postura ni el meu gest, però volia fer-ho, em moria per fer-ho. El silenci que emplenava l’aire d’aquella sala m’asfixiava però, realment, no volia que es trenqués, sabia que les paraules no serien bones. Tenia raó.

• - Si no l’has matat encara, ara ho faràs.

Vaig notar com la sang em deixava de córrer i el cor parava de bategar. Aquelles paraules van ser com una bufetada i em van marcar. Era la meva feina. Era error meu haver-ho oblidat i jo mateixa havia de pagar-ne les conseqüències, però perdre algú estimat no era un càstig només per a mi, significava que algú més havia de deixar de respirar i si aquella persona era ell, llavors el càstig no era càstig, i la tortura era una paraula amb poc significat pel que sentiria si no hi era.

Llavors la meva postura sí que es va fer feble i la meva expressió era dèbil. Si li pregava que no em fes matar-lo, li estaria concedint un plaer que no li pertanyia. Una llàgrima, però, es va sentir prou valenta com per recórrer la meva cara, i llavors jo vaig veure la meva fortalesa rajar i marxar i abandonar-me, deixant-me sola davant un destí que ja no podia canviar.

L’estimava?

Una punxada de dolor al pit em va contestar que sí, sí que l’estimava, amb tot el cor i tota l’ànima.

Jo seguia perplexa i amb el món en pausa, però la resta seguia en moviment, vaig adonar-me’n quan dos guardes van agafar-me pels braços i van quasi arrossegar-me fins a la sala on jo mateixa havia executat milers de morts. La fusta de la porta que havia obert tantes vegades se’m feia estranya i desconeguda, com si ella no em volgués conèixer a mi o com si fos jo la persona que anava a ser executada. La van obrir uns altres guardes que no havia vist arribar i els que em tenien aferrada em van llançar dins la cambra.

• - Deu minuts.- van dir i van tancar la porta amb un soroll estrident.

El terra era fred i més dur que mai. La pedra semblava a punt de trencar-se i obrir un forat que se m’empassés. Jo desitjava que fos així, però la realitat era massa crua com per posar-se a imaginar; massa real.

La imatge que em presentava la sala era devastadora: el caçador, el meu caçador, el que no m’havia caçat i havia decidit acceptar-me, al terra, sobre aquella pedra horrorosa. Se’l veia feble, fora de sí, massa ferit com per aixecar la mirada. La cicatriu que li creuava l’ull des del primer moment que el vaig veure ja no era l’única que li tacava la cara; ara l’acompanyaven moltes més, no només a la cara, tenia el cos recobert de ferides que em feien sentir dolor només de mirar-les. La sang embrutia la seva roba i ja no era ell, però el vaig veure millor que mai.

De manera forçada, no volia apartar la mirada d’ell, vaig mirar enrere i vaig saber que estàvem sols. Només aquell últim moment d’intimitat em va donar la força d’aixecar-me i acostar-me a ell. Vaig fer-ho i el meu plor era prou sorollós i ressonava entre les pedres de les quatre parets que ens fèien de gàbia. Quan vaig haver arribat al seu costat, vaig seure-hi per veure’l més de prop i perquè ell em veiés.

Els seus ulls. Els que m’havien mirat tantes vegades mai havien estat tan derrotats. M’havia acostat a ell amb el temor de trobar decepció a la seva mirada, però no és el que els meus ulls inundats de perdó van veure. Estava feble, dèbil, com mai havia volgut que el veiés i com l’havia vist tantes vegades per dins, però aquesta vegada ell també ho veia i ho acceptava. Acceptava el seu final, jo no.

Jo continuava plorant, i les meves llàgrimes li van mullar la mà quan la va posar a la galta i jo vaig recolzar-hi la cara.

• - T’he dit mai, que tens uns ulls que semblen estrelles?- M’ho havia dit mil vegades. Jo vaig assentir encara sobre la seva mà. -No ploris, Bruixa Blanca.- Sabia el meu nom, però sabia tan bé com jo que si l’utilitzava no seria capaç de fer res, si no ho era ja. Així mantenia una distància que se’m clavava com un ganivet al pit i la memòria.
  
  - Ho sento molt.- vaig dir-li perquè no podia dir-li res més. - Ho sento molt, de veritat.
  
  - No sentis res.- va dir mentre m’acaronava la cara i em netejava les llàgrimes. -No és culpa teva, sé que no vols fer-ho.- Jo no vaig parar de plorar.

Tan de bo hagués pogut quedar-me allà per sempre, amb la cara sobre les seves mans i l’ànima oberta i abraçada per ell. Tan de bo hagués pogut quedar-me amb ell, però el temps corria i se m’escapava d’entre els dits.

• - No ploris més, Bruixa Blanca, no ploris.- La seva veu era un xiuxiueig. -Gràcies, Lou.
  
  - Gràcies? No vull matar-te, vull que et quedis amb mi, no vull que marxis.

Tenia moltes més coses a dir, però no hi havia espai per paraules entre els seus llavis i els meus després que els uníssim

• - Gràcies, Lou,- va repetir- gràcies per ser tu qui em treu la vida ara, després d’haver-me fet sentir viu. Gràcies per deixar-me viure amb tu. És un honor morir a les teves mans.

El seu somriure va ser l’última cosa que vaig veure abans de tancar els ulls consumida pel plor. No tenia més opció i allò em perseguiria tota la vida; la culpa, la ràbia i la memòria.

Vaig sentir l’escalfor de la seva mà per última vegada i vaig començar a realitzar el ritual de la mort que havia seguit tantes vegades d’una manera tan trivial que em provocava calfreds. No vaig adonar-me’n, però llavors la seva mà era freda i pràcticament no tocava la meva pell. No volia obrir els ulls i veure’l als meus braços sense res als ulls i la mirada perduda. Pesava, sobre els meus braços, i ja no el podia sostenir. Jo ja no plorava, però és que no podia fer-ho perquè no sentia res. El buit que havien emplenat els dies amb ell tornava a la buidor absoluta i se m’escapava de la punta dels dits però no sabia on queia.

Ja no hi era.

Aquella olor que em provocava nàusees tornava a envoltar-me però ara la seva dolçor no se’m feia repulsiva si venia d’ell. La màgia que flotava encara sobre el seu cos era meva i em feia culpable. Era un recordatori del que era, un recordatori que em deia de manera crua que no podia escapar de qui era ni de com era, de la meva màgia, del fet de ser bruixa. Ara ja mai més seria la Bruixa Blanca si no ho deien els seus llavis, passava a ser la Mortal i allò em trencava per dins i em cremava les ferides que pensava que havia curat. Les paraules se n'anaven amb ell i jo em quedava el seu cos i l’etern record de l’escalfor que encara desprenia a la memòria. Un recordatori.

En aquell moment, vaig arribar a pensar-me lladre. Li havia tret de les mans la promesa que deia matar-me i li havia arravatat la vida, li havia arrencat com un nen egoista que arrenca una dent de lleó per demanar un desig i bufar els pètals per obligar-los a perdre’s en el vent i no trobar-se mai més. Això havia fet. L’havia obligat a marxar i no tornar, a no tornar a ser com per poder marxar per poder propi. Llavors vaig decidir que no ho tornaria a fer, a robar vides de qui no me les devia ni volia donar-les, jo no tornaria a ser l’arma de ningú que es veiés amb prou autoritat com per pensar a robar-les, no em tornarien a utilitzar.

El Caçador va ser la meva última mort i allò era el pitjor, decidir-ho va costar-me, costar-nos, la seva mort. Potser viure amb allò a la consciència seria prou càstig per a mi.

No vaig sentir la porta obrir-se ni les paraules del Governant perquè ja no importaven. L'enyorança era més gran que jo i ja no pensava, però si hi havia una cosa superior a tot, a tot en aquella sala i en aquell món, era la violència i la cremor amb la qual el seu últim pensament va recórrer cada racó del meu ésser. Aquella era l’última mort que causaria jo, però va ser l’inici de la meva. L’últim pensament del Caçador no em pertanyia però va decidir fer-lo meu:

“T’estimo”