Jo no notava res. Només odi. Em mirava aquells ulls inexpressius com si fossin tot allò que no trobava. Com si aquelles pupil·les grises em diguessin tot el que no havia dit aquell cadàver en vida. Com podia dir tot allò la mirada d’una persona morta?

Perquè jo l’havia matat.

Era la meva feina, el meu privilegi. Ser l’única persona de la terra amb el poder d’acabar amb algú en un sospir m’havia condemnat a l’eterna fama. Ningú sabia, però, que també m’havia condemnat a l’etern desig de ser algú altre. No m’agradava matar persones. Pel motiu que fos, si s’ho mereixien o no, si eren malvades o innocents, jo no volia ser propietària del seu últim batec, no em pertanyia.

Em quedava amb l'últim sospir de tot aquell a qui matava, però també em quedava els seus últims pensaments, tota la veritat que no havien dit, o tot allò que recordaven abans de morir. El seu primer amor, la seva infantesa, éssers estimats, animals, fins i tot. N’hi havia alguns que deien veritats que no necessitava ni volia saber. Delictes, mentides passades, traïcions, morts que havien quedat en l’oblit, identitats falses.

Mai vaig fer sortir a la llum cap d’aquests pensaments. Si bé el Governant podia utilitzar la meva facilitat per matar, mai podria utilitzar les meves paraules si no sabia que existien. Em vaig limitar a parlar del meu poder per matar, no per llegir la ment d’aquells a qui matava. Si no ho sabien, no en podien treure un benefici, i jo ja em sentia massa utilitzada.



Ser bruixa en aquell moment era com ser un malalt. Érem repudiades, odiades per la societat, però semblava que tenir el poder d’acabar amb la vida d’algú tan ràpid era una bona raó com per no matar-me. Ara, en comptes de ser odiada per tot el poble, també m’odiaven les bruixes, les de la meva espècie. A mi no em condemnaven a mort, a mi no em volien matar, a mi no em buscaven ni posaven preu al meu cap. Jo no m’havia d’amagar sota disfresses estranyes per no ser vista.

El meu nom oficial era La Bruixa Blanca, tot i que al poble, en boca de la gent, jo era la Mortal. Era un nom més curt, al cap i a la fi. Tenia massa noms, i cap d’ells em feia sentir algú que valgués la pena anomenar. A ulls dels meus amics, si podia considerar-los amics més que persones que no em tenien massa respecte o por, era la Lou. Era jo. Ni la Bruixa Blanca ni la Mortal.

Vaig sortir de la cambra on executaven, on jo executava, tot aquell qui es dignés a contradir el Governant. Vaig deixar el cos sense vida a terra, i en passar pel llindar de la porta vaig notar les mirades atemorides dels guàrdies de seguretat, com si anés a revoltar-me i a matar-los a tots en un moment. Com si tingués la necessitat de fer-ho.



Un gust amarg al fons de la llengua em recordava l’escena de feia un moment i vaig intentar treure-me-la del cap anant a veure la Ruby, una d’aquelles amigues, em penso que l’única.



-Lou! - em va cridar ella.



Vaig acostar-m’hi fins a trobar-la i vam sortir del palau caminant. Mai em preguntava sobre les morts perquè sabia com m’afectaven, i jo li agraïa en silenci.



-Què hi ha de nou?- vaig preguntar. Ella sabia sempre tot el que passava al poble.



-Ha arribat un caçador de bruixes. Diuen que et busca.



Em vaig quedar sangglaçada.



-A mi?

-Sí. Diuen que pensa que cap bruixa hauria de tenir el dret a viure, fins i tot aquelles que maten per una bona causa.- em va contestar.



-Bé, entenc la seva filosofia. A mi no m’agrada matar, de totes maneres,- vaig dir jo, ara menys tensa- però és estrany que vinguin a buscar-me, no havia passat mai.

Sentir una espurna d’esperança em va espantar.

-Sí, però no t’amoïnis gaire, ni tan sols l’he vist encara, potser només és un rumor.



-És igual, si em venen a buscar que vinguin, ja enfrontaré el problema quan arribi, ara només vull treure’m aquesta amargor de la boca. Anem al Bellerose, si us plau.



Vam dirigir-nos al bar de sempre, per ser ateses pel cambrer de sempre, i beure el mateix de sempre.

Assegudes a la barra, esperàvem les begudes mentre parlàvem. Estava escoltant no tan atentament el que em deia la Ruby quan vaig desviar la poca atenció que em quedava a la porta del local. Un noi acabava d’entrar. No em sonava, per això vaig dedicar uns segons més a veure qui era.

Em va cridar l’atenció la cicatriu que li creuava l’ull; tot i així, no tenia aspecte de ser gaire agressiu. Tenia una figura imponent, era fort i alt, i es notava que si havia de fer-ho, guanyaria a qualsevol en una baralla. Anava vestit amb roba fosca, i portava una espasa que serviria com a avís per tot aquell qui es dignés a desafiar-lo. Se’m va fer estrany ja que, tot i que podia imaginar-lo utilitzant-la, no em feia la sensació que ho fes sovint.

Vam creuar mirades i no vaig veure cap àpex d’agressivitat o res que calgués témer als seus ulls. Va començar a caminar i no vam apartar les mirades l’un de l’altre mentre ho feia.



De sobte, vaig sentir la Ruby parlar i vaig tornar els ulls a ella. Va seguir la meva mirada i va quedar bocabadada en veure el noi mentre s’acostava a la barra. Entenia la seva reacció.



Va seure no massa lluny de nosaltres i la Ruby i jo vam seguir callades mentre ens entregaven la beguda. Totes dues estàvem pendents de sentir si deia alguna cosa que ens fes saber qui era. Vam tenir sort.



-Un whisky - eren les 12 del migdia.

El barista li va donar la beguda i, amb tota la confiança que li brindava un cos igualment fort que el del noi, va preguntar:

-No m’ets familiar. Què t’ha portat aquí?

-Busco algú.- va contestar i va fer un glop que va deixar el got buit. No hi havia res alarmant al seu to de veu, cap signe d’enuig o amb la intenció de fer por, ho va dir com qui diria que ve a visitar algú.

-A qui? Conec tot el poble i tot el poble em coneix a mi, potser puc ajudar-te.- li va dir el barista.

-Vinc a buscar La Bruixa Blanca.- li va contestar.



Ell era el caçador del qual parlava la Ruby.



Merda.