Córrer mai havia estat una feina tan fàcil. El cor em bategava desbocat i ressonava a les meves orelles en el silenci de la nit. La lluna em deixava veure el camí, però els arbres dificultaven massa la meva travessia. El bosc no és un bon lloc per a una persecució. M’estaven perseguint, oi? Espera, m’estaven perseguint, oi? Feia potser 50 metres que no sentia passes més enllà de les meves, però l’adrenalina era tanta que no podia parar de córrer.

Vaig parar uns segons per recuperar l’alè i escoltar més atentament. No vaig sentir res, però no m’atrevia a moure’m. Un silenci tens pintava l’aire i només era interromput pels meus sospirs assossegats. Quan començava a pensar que allò era massa bo per ser real, una fletxa va fregar els meus cabells i va quedar incrustada en un arbre de pinta tenebrosa. Si ja estava immòbil des d’un principi voluntàriament, ara el meu cos no em permetia moure’m. De cop i volta, els meus sentits eren ultrasensibles, a l'aguait de qualsevol canvi en l’entorn. No tenia una vista privilegiada però, en aquell moment, podia veure-ho tot. Bé, potser no tot, perquè no sabia d’on venia la veu que va dir:

• - Deixa’t veure, Bruixa Blanca!

No sabia què pensar, no sabia què fer, no sabia on era la veu, però sí que sabia de qui era i també que estava en perill. A les meves cames, però, ja els anava bé quedar-se quietes. Maleïdes.

Les passes del caçador de bruixes s’apropaven i jo continuava parada enmig del bosc, esperant que la pròxima fletxa no fos l'última. Anava vestit de negre, però la llum de la lluna va fer centellejar el metall del mànec de la seva espasa, guardada a la funda i llavors vaig adonar-me que estava més a prop del que pensava. De fet, tan a prop que no vaig tenir temps de reaccionar quan la fredor de la fulla d’un ganivet em va tocar el coll. Se’m va tallar la respiració i de sobte només veia els seus ulls. Ell va veure els meus. Va afluixar el ganivet i també ho va fer la seva mirada. Ara era menys agressiva, potser havia notat la meva por o el meu cos rígid d’estupefacció, no volia mostrar-me vulnerable però vaig agrair-li.



Va separar la fulla del ganivet però jo encara sentia la fredor del metall. Un silenci dens no ens deixava parlar, però crec que cap dels dos tenia res a dir. Tot i així, vaig obligar-me a trencar-lo, el silenci, no volia mostrar-me tan vulnerable.

• - Per què em busques?- vaig inquirir amb un to de veu més alt que el meu valor.
  
  - Perquè he fet una promesa. - va contestar i, als seus ulls, vaig veure el penediment en forma de pupil·la.
  
  - Però no vols fer-ho. - les paraules van sortir dels meus llavis abans que de la meva ment. Ell va fer que no amb el cap.
  
  - Però has de fer-ho. - vaig dir per verbalitzar el que sabia que pensava. Va fer que sí amb el cap.

El que va durar el silenci següent va trigar la meva ment a posar en balança la mort. Podia escapar. Les cames se m’havien relaxat i tenia la ment més clara, però les idees no tant. Sabia que podia sortir corrent i que no em seguiria, però també sabia que seria una tortura per a ell el sentiment de culpa que l’atravessaria si em deixés marxar sense complir la seva promesa, no sabia com, però l’entenia. El tenia a prop. Tan a prop per notar el seu alè a la cara com per poder contemplar amb plena claredat, almenys tota la que em permetia la llum d’una lluna salvatge com el bosc, totes les faccions i impureses de la seva cara. La cicatriu que m’havia cridat l’atenció el primer dia, al bar, se’m presentava tan a l’abast com la seva vulnerabilitat. Els seus ulls volien ser durs, volien amagar tota debilitat que els proporcionava aquella cicatriu que creuava l’ull esquerre. Sabia tan bé com jo que la debilitat hi era igualment, però a mi m’era igual. Tan igual com per aixecar la mà i apropar els dits a la seva cara. Vaig demanar-li permís amb els ulls i ell me’l va concedir de la mateixa manera. Tenia la pell aspra i tensa, però es va relaxar sota el meu tacte.

• - Mata’m. - se li va ampliar la mirada i se li va entreobrir la boca, molt lleument. No s’ho esperava. Jo tampoc, potser perquè sabia que no ho faria. L’esperança hi era, de totes maneres. La pell va tornar a tensar-se-li.
  
  - Mata’m si et fa sentir realitzat complir la teva promesa.

Silenci.



L’arbre rere meu m’impedia tirar enrere, però sabia massa bé que no compliria aquella promesa tan buida de compromís ara que la nit ens abraçava i ens miràvem com a iguals. Semblava que ho sabia tot d’ell. Sabia que a ell tampoc li agradava matar.

• - No vull matar-te. - va contestar massa baix perquè la seva veu ressonés a la foscor espessa d’aquell bosc, però prou alt com per fer-me saber que era veritat.
  
  - Ho sé. - vaig dir.
  
  - Tu tampoc vols que et mati.
  
  - Ho sé.

Silenci.



Érem iguals.