Joan i jo cada vegada caminàvem més de pressa. No se'ns ocorria mirar a un altre costat que no fora la llum d'un fanal encès a l'entrada del poble. No parlàvem entre nosaltres, ja que només estàvem pendents dels sorolls estranys que s'escolten en la foscor de la nit. A la fi arribem al nostre poble. Pensàvem a anar direcció a la meua casa, i així ho vam fer. En el camí de l'entrada del poble al centre, on jo vivia, no vam veure a cap persona; cap habitant familiar del poble ni cap estranger que ens visitava a l'estiu. Ens estranyem molt, però quan vam veure a una dona d'aparença trista, apagada, completament vestida de negre, amb l'esquena encorbada i els cabells llargs de color gris, ens espantem bastant. Joan era un cagat, però no entenc perquè raó li va apetir acostar-se a ella.



-Anem Paula, li preguntarem que li passa, sembla preocupada.



-Joan deixa't de ximpleries, l'esquivem i seguim fins a arribar a casa que estic cansada.



-No, Paula, per favor. Em genera molta curiositat veure que li passa i comprovar si podem ajudar-la.



-Bo val, anem ràpid.



Joan tenia un cor molt pur. Sempre havia sigut així, sense cap maldat, i ajudar als altres és una cosa que li encanta fer, així que vam anar a veure que li passava a la pobra dona. Ens vam acostar a ella per la seua dreta i vam veure que tenia les mans arrugades i seques. Jo no m'atrevia a mirar-li a la cara però semblava espantada de veritat. De sobte, Joan li va veure la cara i no va dir res. Es va limitar a donar-se la volta cap a mi i em va dir amb els ulls oberts com a plats:

-Aquesta dona és Gertrudis Martín.



Jo no sabia a qui es referia, ni qui era aquella dona, ni perquè era allí, ni tampoc sabia perquè Joan la coneixia.



-Joan què estàs dient? Per què coneixes a aquesta dona tan rara?

-És Gertrudis.



-Ja ho sé Joan, això ja ho has dit, però qui és?

-Paula, ara ja no podem escapar, almenys jo.



-Joan et jure que no estic entenent res del que estàs dient, m'ho pots explicar i així podré pensar que fer amb aquesta pobra dona?

Mentre, la dona no deia absolutament res, només continuava mirant al sòl, amb la cara trista i submergida en els seus propis pensaments.



-Ho sent Paula, ara ja no podem fer res. El senyor de la furgoneta tenia raó. Era perillós ser al poble aquests dies.



De veritat que jo no estava entenent res del que el meu Joanet estava intentant dir-me. Estava molt cansada i no podia pensar, quan de sobte la dona va dir en veu baixa i amb la mirada una mica més alta que anteriorment:

-Deixa de somiar, deixa de somiar, cerca el tresor i el trobaràs.



En aqueix moment no sabia com reaccionar, però Joan, que arribava a un punt que semblava estar posseït, sabia perfectament com actuar i mantindre la calma davant aquella dona, així que va repetir la frase. Gran error. La dona va començar a riure's sense parar, com si fora la protagonista malvada d'una pel·lícula, llavors quan va poder respirar i parlar va soltar:

-Gràcies Joanet, ara ja hi són mil ànimes més a fora del purgatori.



Ara sí que tenia per i molts més dubtes; per què aqueixa dona sabia com es deia el meu amic? Perquè acabava de dir aquella frase sense sentit? Per què estava enmig del carrer sol pensant en les seues coses? No sé molt bé si semblava una bruixa, un fantasma o algun tipus de guardià de la mort, només sé que no tenia ni idea que havia de fer en aquell moment. El meu amic va anar acostant-se a ella, com si la coneguera de tota la vida, i jo cada vegada m'allunyava més d'ells. No podia creure'm el que estava passant, no donava crèdit. Joan ja ni em mirava només parlava amb la dona. Jo no vaig voler saber res més del que va passar allí aquella nit, així que em vaig anar corrent a casa, en principi a descansar, però realment a pensar i continuar qüestionant-me a mi mateixa que va passar amb el meu millor amic i Gertrudis.



Vaig arribar a casa, i la meua mare em va preguntar si al final m'havia entretingut aquella vesprada. Jo li vaig dir que sí, que m'havia anat a veure una pel·lícula a casa de Joan, però mai li vaig contar a la meua mare el que va passar de veritat aquella vesprada. Vaig pujar a la meua habitació i vaig començar a pensar i donar-li tornades a totes les frases i comportaments que va començar a realitzar Joan quan va veure a aquella dona.



Van passar les hores, els dies, les setmanes, els mesos, fins i tot els anys, i mai vaig tornar a veure més al meu millor amic. Vaig investigar, buscant informació en llibres de la biblioteca del poble, preguntant a veïns, recordant i analitzant la conversa amb l'home de la furgoneta, però sobretot, recordant les arrels familiars de Joan. Joan Tur Martín. Tot em quadrava. Aquella dona tan estranya, Gertrudis Martín era la seua àvia. Mai es va llevar bé amb la meua família aquella dona. No podia creure'm que el meu millor amic em mentira, la seua àvia no volia viure a Barcelona, només volia vindre al poble per espantar-me i mai més ser amiga del seu net. Han passat ja 5 anys des d'aquella vesprada del 3 d'agost, i encara continue esperant a la meua habitació tancada que Joanet vinga a buscar-me.