“EL DANY REBUT EN NÉIXER NO ES CURA, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor”.



Això m’ho va dir en Joan Tur. Es veu que és una oració a Gertrudis i que cada cop que la dius, salves mil ànimes del purgatori.



-Funciona? - Li vaig preguntar.



-No ho sé.- Em va dir. - El que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.







Era un dia d’estiu, si no recorde mal, era l’inici de l’Agost, el meu més favorit, i aquella vesprada em trobava sola a casa. Estava aborrida, tombada almeu llit jugant a llançar una pilota cap al sostre de la meua habitació i agafar-la quan baixava.Tots els meus amics i amigues tenien alguna cosa interressant que fer aquella vesprada, mentre jo no tenia ningún pla més entretingut, que jugar a soles amb una piloteta del meu gos.



Arianna em va avisar, passaria el dia sencer a casa del seu nuvi, com sempre; la burra es queixa de que mai està amb ell i resulta que lleven totes les vacances junts. A part de que jo no estava convidada a aquell pla, tampoc volia anar perquè Arianna, quan està amb el seu novi, és insoportable; sembla que es transforma en una altra, comença a fer ximpleries per cridar la seua atenció i de veritat que em possa nerviosa.



Elisa també em va dir que aniria a la casa de camp dels seus avis a nadar i banyar-se un poc. Em va invitar i em va oferir anar, però jo no vaig voler perquè suponia que el seu cosí Marc estaria allí. A ell li ho vaig deixar tot bén clar, el xic no m’agradava i li hovaig dir fa temps, però ell es pensa que és el millor de tots i segueix darrere de mi, intentat que siguem parella. Per això no em feia ninguna gana anar a la piscina per a veure’l.



Pel matí vaig estar parlant per telèfon amb Sergi, però no el veia molt animat per fer res, cosa que me va semblar totalment normal, ja que està molt preocupat i desanimat per la malaltia de la seua mare. La pobra dona porta ja 5 setmanes a l’hospital, no saben que li passa, però cada cosa que menja, li senta de mala gana. Estan fent-li probes sense parar per aconseguir curar-la, i Sergi sempre que pot va a l’hospital a fer-li companyia. Jo soc una persona molt positiva i intente animar-lo sempre que el veig, però no té solució. Fins que sa mare no estiga bé, ell no tornarà a ser el xic alegre i feliç que era abans.



També vaig recordar que Dani hi era de viatge a Itàlia tota aquella setmana, vaig obrir ràpid l’Instagram i vaig buscar el seu usuari. Exactament, el meu amic, junt als seus pares i el seu oncle, que era com un germà per a ell, estaven passant una increïble estona al Coliseu Romà. A Dani li encanta viatjar, i descobrir la cultura d’aquell païs, era el seu objectiu d’aquet estiu, així que estic orgullosa que l’haja aconseguit.



Per últim, vaig pensar en que estaria fent Sònia, no hi havia parlat amb ella des del dissabte quan vam eixir de festa. Jo em vaig anar de la festa més prompte que ella, i per a acomiadar-me, em vaig apropar a ella, però no tenia molt bona cara, crec que va beure massa alcohol aquella nit. Als seus pares no lis faria gens gràcia veure com arribava la seua filla a casa fent esses pel carrer i amb olor a beguda i potser inclús a cigar. Ràpidamente li vaig escriure un missatge pel WhatsApp, i al veure que no em contestava al moment com feia sempre, vaig comprovar que el missatge no li arribava, tenia el telèfon apagat. Segurament estava castigada fins a saber quan.



Ja no sabia que fer, vaig deixar de llançar la pilota, i mentre pensava en amics i amigues amb les que poder fer algun pla aquella vesprada, anava tancant els ulls i adormint-me a poc a poc, quan de sobte, vaig escoltar un soroll molt fort pel carrer que em va sonar molt familiar. Era el soroll d’una moto, una moto que jo coneixia massa bé.



Seguidament em vaig incorporar al llit i vaig pensar molt ràpidament qui podia ser i perquè em recordaba tant a algú el soroll d’aquella moto. Vaig córrer al meu escriptori i vaig treure d’un caixó el calendari de l’any. Vaig comprobar que era 3 d’Agost. M’estava tornant boja. Aquella moto era la de Joan, però no podia ser, Joan només venia al meu poble a passar les dues últimes setmanes d’Agost. Era impossible que fora ell, però per asegurar-me, vaig traure el cap per la finestra de la meua habitació, que per sort donava al carrer. Ja no hi havia ningú, la moto ja havia passat.



Vaig agafar el meu telèfon altra vegada i vaig buscar el seu contacte. “Joanet”, sí, ell és el meu Joanet, el millor amic que es pot tindre. Li vaig cridar, i al principi li estava costant un poc contestar, vaig supondre que, encara que ell conduïa molt ràpid amb la moto, no havia arribat on dimonis era que anava. Jo vaig baixar a la cuina a agafar un gelat per a brenar, i justament al sentar-me al sofà i agafar el comandament a distància de la televisió per encendre-la, em va sonar el telèfon. Escoltava la meua cançó favorita sonant, el meu só de telèfon, però no el trobava. Mentre sonava “Baby” de Justin Bieber, vaig començar a mirar baix dels coixins, de les taules, als armaris, i quan el vaig trobar l’expressió de la meua cara va canviar per complet, no m’estava cridant Joan, era ma mare. Vaig començar a parlar amb ella.



-Hola, filleta! Què estàs fent?



-Hola, mama. Estic a casa menjant-me un gelat.



-Ahhh molt bé. Menja amb compte i no taques el sofà que després em costa molt llavar-lo.



-Sí, mama, traquila.



-Val, bé, i no has eixit un ratet a passetjar amb ningú?



-No, mama. Aquesta vesprada estàn tots molt ocupats. Però he escoltat passar per davant de casa la moto de Joan, pot ser que estiga ja açí?



-Joan? Joanet? No sé res, la seua mare no m’ha dit res de que vingueren al poble abans aquest any.



-És molt extrany, ara parlaré amb ell per telèfon a veure per on para.



-Sí filla, molt bé. Ja ens veiem per la nit bonica.



-Clar mama, fins després!



La meua mare estava al poble veí fent la compra, i també mirant roba i eixes coses que lis agrada fer a les mares. A mi no m’apetia anar-me'n amb ella perquè feia molta calor, però jo estava tranquil·la perquè ma mare no estava soles, anava amb el seu nou nuvi i la meua germana xicoteta.



Quan vaig acabar de parlar amb ella, vaig llançar el telèfon a l’altre sofà enutjada perquè Joan no em cridava. Van passar uns minuts i va tornar a sonar la cançó de “Baby”. Vaig agafar el telèfon i al mirar la pantalla... JOANET!, vaig contestar la cridada rapidíssim.



-Hola Joanet!



-Bona vesprada Pauleta! Per què m’has cridat?



-Com que per què t’he cridat? He escoltat el soroll de la teua moto passar per davant de ma casa, hi ets açí al poble i no m’has avisat o què?



-Què estas dient Paula? Si saps ben bé que jo sempre vaig les dues últimes setmanes del més al poble.



-Ja, clar, ho sé de sobra, però et jure que el soroll que he escoltat era el de la teua moto.



-No sé Paula, jo estic a Barcelona encara, no he pogut ser jo amb la meua moto, entens?



-Clar, clar...



-Bé doncs, ja anem parlant, val bonica?



-Sí, per supost. Adeu Joanet.



-Ens veiem Pauleta.



Després d’aquella conversa, que pensava que anava a animar-me, em vaig possar més trista, no podia esperar més a veure a Joan i passar temps amb ell. Agafar la moto i anar a la platja a veure la posta de sol, veure unes pel·lícules emocionants junts fins no parar de plorar, però també fer ximpleries fins no poder riure més, anar a passejar el meu gos mentre ens contem les nostres vides, o simplemet estar al seu costat sense dir res, mirant les estreles al cel per la nit.



Ara tenim 17 anys, però el conec des que teniem 8 i la nostra relació sempre ha sigut la millor, fem enveja a tots els demés adolescents del poble, perquè tots voldrien llevar-se tan bé com ho fem nosaltres.



M’havia menjat ja el gelat i ara estava fent-li carícies al cap al meu gosset. Pluto és molt tranquilet i molt bó, però és especial perquè és un gos molt llest. Conèix a tot el món que entra a la nostra casa i sempre està mirant el carrer per la finestra, a veure que passa. De sobte quan estava tranquil, tombat damunt de mi, es va alçar corrent i va anar a mirar per la finestra, i va començar a lladrar. Pluto només lladra quan nota que hi ha algú a prop que ell coneix. Em vaig acostar a la finestra i jo no veia a ningú, pero de sobte, vaig començar a escoltar altra vegada el soroll de la moto del meu Joanet. Aquella moto va passar per davant de la nostra casa, a molta velocitat, i vaig dubtar si era ell, perquè aquella persona de la moto no portaba el casc rosa tant caraterístic de Joan. Em vaig quedar una estona mirant per la finestra el carrer, amb Pluto als meus braços.



Seguidament, vaig escoltar que algú tocava el timbre de la nostra casa.