Els crits i esbufecs ressonaven pel pati. Estàvem entrenant, lluitàvem amb dagues de fusta i cap classe de protecció. Teníem ja gairebé setze anys, però jo no havia canviat gens.
A mi em tocava lluitar amb un de la meva mateixa edat, Alain Roussel es deia. No tenia grans dots per la lluita. Crec que realment no volia ser chasseur, no li importava gens. Només l'havien cridat perquè els seus pares donaven grans sumes de diners a la catedral. "Però els seus pares es preocupen per ell", va dir la veueta del meu cervell. Feia mal la veritat, igualment vaig intentar no pensar-hi més. Què importava si els meus pares no m'havien vingut a visitar més de tres vegades des que era allà?
-L'esquena recta Jean Luc!- va cridar l'instructor amb mala llet.- No et distreguis!
Vaig bufar, però li vaig fer cas. Havia de ser bo, al final, al cap de poc teníem un esdeveniment important.
Em vaig concentrar en l'Alain. Estava massa nerviós i no es protegia bé. Per acabar d'una vegada vaig escometre amb la daga cap al seu pit. No va ni reaccionar, era massa ràpid per a ell.
-Molt bé, Alain eliminat!
El noi va sortir de la zona de combat i jo vaig poder respirar i analitzar com anaven els altres combats. Estàvem practicant pel que s'esdevindria, i una de les millors estratègies era conèixer les dels altres.
Els més grans aprofitaven ser més corpulents i atacaven amb molt de cos, però no n'hi havia gaires que anessin amb cap. Fins i tot llavors, ja sabia del cert que mai podria aconseguir res si no anava amb cap.
En Reid ja havia acabat, òbviament, i estava parlant amb l'arquebisbe. Semblava una conversa animada- En Reid semblava molt interessat en el que li deia l'arquebisbe. En això havia canviat. Ja no era el nen que creava problemes per allà on passava. Ara era més disciplinat i correcte. Jo no sabia del cert per quina raó havia canviat, però en tenia una bona sospita.
Vaig apartar-ne la mirada, no podia continuar veient com en Reid ensabonava a l'arquebisbe més estona.
-Jean LuciLeonarda la pista! Segona ronda.
L'instructor havia parlat, i tot i que no em venia gens de gust entrenar més en aquell moment, vaig fer el que em deien.
EnLeonardem va eliminar. Així de senzill es podia resumir. Suposo que podria haver posat l'excusa de què no estava prou centrat. Però no era veritat.
La mirada d'indiferència de l'arquebisbe em va fer mal. No era decepció ni desil·lusió. Era indiferència. Com si qualsevol que no fos en Reid li semblés completament igual.
Evidentment en Reid va guanyar el torneig d'entrenament. No cal dir que l'arquebisbe s'havia quedat fins a l'últim combat per veure'l guanyar.
-Ei Jean!- va dir en Reid.- Anem a la biblioteca després?
-Com vulguis, no tinc res a fer.- Era mentida, havia quedat amb una noia, laDanielleque era prou bonica, però res comparat amb laCélie. Però encara que em tragués de polleguera que en Reid fos tan estimat pels adults, volia passar temps amb ell.
Així doncs, ens vam passar una bona estona a la biblioteca de la catedral.
-Reid. No ens podem escapar a la ciutat? Vull tornar al casino de l'altre dia.- vaig xiuxiuejar-li quan ja estava massa avorrit.
-No puc Jean, haig d'anar a dormir d'hora avui. Tinc un entrenament especial demà a les 5 del matí.
És clar que no podia. Havia d'entrenar amb l'instructor a soles.
-Però Reid, fa molt temps que no sortim.
-Ja ho sé, però no vull perdre l'oportunitat de serchasseurtan jove.
-Fins fa no res ni tan sols volies serchasseur!- vaig exclamar cansat.
Ara estava aixecant massa la veu, el pareOrvilleem va mirar malament des del seu balancí.
En Reid em va mirar i va sospirar com si volgués buscar paciència d'on no n'hi havia.
-Doncs ara sí que ho vull Jean. L'arquebisbe m'ha fet veure que Déu requereix la meva vida, haig d'acabar amb els monstres per portar la pau al nostre poble.
-Estàs parlant com si fossis l'heroi d'una història! No ets un heroi Reid, ets un noi normal i corrent. I no em puc creure que hagi deixat a laDanielleplantada per tu!
Em vaig aixecar furiós i vaig córrer cap a la porta. En Reid ni tan sols va pensarenseguir-me, només va negar amb el cap.
Jo tenia raó, li havien pujat els fums al cap i s'estava comportant com un idiota tossut. Se'm van començar a humitejar els ulls. No volia plorar, els homes no ploren. Però la impotència de la situació em superava.
Vaig córrer cap a l'habitació. Tot i que la compartia amb en Reid, sabia que no hi entraria fins al cap d'una bona estona. Podria estar sol.
En arribar, vaig agafar el coixí incòmode sense gairebé farcit i el vaig fer servir per ofegar un crit. Vaig cridar tot el que vaig poder, descarregant l'energia per la boca.
No sé quanta estona vaig estar cridant, potser minuts, potser hores. Però sí que sé que quan vaig acabar no em vaig sentir millor.
-Senyor, dona forces als homes que et serveixen i ajuda'ls a posar fi a la plaga de bruixes que van en contra de la teva voluntat. Accepta si us plau la crema d'aquest monstre com a prova que et servim i et servim bé.
A la catedral ningú no deia res. Tots estàvem expectants, amb els ulls clavats a la bruixa de la pira que s'intentava deslligar i ens maleïa a tots. L'arquebisbe tenia la torxa a la mà, però es va esperar uns segons a deixar-la anar perquè el foc cremés la fusta.
La pira va començar a cremar.
-Merdes! Que la deessa us maleeixi a tots! Assassins!- cridava la bruixa sent engolida pel foc.
Jo somreia, l'arquebisbe havia fet bé en deixar que l'execució fos pública. Així demostrava el poder delschasseurs. Els altres aspirants i jo estàvem drets a un cantó. Molta gent ens mirava de tant en tant i jo no podia estar més orgullós.
Al cap i a la fi, nosaltres havíem ajudat a capturar-la.
Els ulls se'm van escapar cap a on seia laCélie. Mirava amb por a la bruixa que cremava. Però fins i tot amb la boca oberta i els ulls esbatanats era preciosa.
Una galleda d'aigua freda em va caure a sobre quan ella es va girar cap a nosaltres, però per mirar a en Reid. Ell li va somriure, i com si això li donés forces, laCélieva oblidar la por i li va canviar l'expressió de la cara. Li va somriure de tornada abans de posar els ulls altra vegada a la bruixa que ja no cridava, el fum l'havia envoltada tota.
Després de la missa en Reid i jo parlàvem amb els nostres companys quan laCélie, acompanyada de la seva germanaFilippaes va acostar a nosaltres.
-Reid!- va saludar.
Ell, es va girar, i sense excusar-se de la conversa que estàvem tenint va començar a parlar amb laCélie.
Em va fer molta ràbia. Per què laCélieno m'havia cridat a mi i a ell sí? Era perquè ell era el preferit de l'arquebisbe? Per què ell era el millor dels aprenents? Segur que sí.
Vaig intentar escoltar la seva conversa.
-...ala festa?- va preguntar laCélie.
Quina festa?
-No ho sé. L'arquebisbe potser no ens deixa. El torneig és d'aquí poc, haig d'entrenar.
-Quina pena.- laCéliesomreia dolçament.- Però pregunta-li per si de cas. Si no hauré de buscar algú altre que m'hi acompanyi.
Acompanyar a on? A la festa? Quina festa? M'estava tornant boig.
-Oh,Jean Luc. També ets aquí?- va dir laCélie.
Em vaig girar com un coet.
-Si.- estava nerviós.
-Que bé.- va somriure. Algú des de la multitud la va cridar.-Oh, haig de marxar ja.
Nosaltres vam fer una petita reverència formal. I ella va riure i va marxar deixant-nos a tots dos bocabadats. Jo estava massa atordit per pensar en què pràcticament ni s'havia adonat que jo era allà.
Havia arribat el dia del Torneig. TotCasarineestava asseguda a les grades improvisades als voltants del que seria l'arena de combat.
Tots els aspirants érem en una petita sala sota les graderies. Estava molt nerviós, em mossegava les ungles intentant deixar la ment en blanc. No podia de cap manera perdre el torneig. Però al meu voltant hi havia homes molt més grans que jo, més forts i amb més habilitat.
"Però poden haver-hi tres vencedors" va dir la veueta del meu cap.
Igualment, no creia poder ser cap d'aquests tres. Només feia falta veure com entrenaven els altres, no estaven gens nerviosos, reien i practicaven amb les dagues.
-Jean Luc!- va dir enSebastien, un dels aprenents que havia entrat amb mi.- Què tal, preparat?
-Si, segur que guanyo.- vaig dir amb un somriure sorneguer, com si tingués clar que era el millor.
-Potser sí! Jo segur que no, només m'he presentat per què els meus pares m'ho han exigit.
-Ja.- vaig dir sense fer massa cas del que deia. Mirava a en Reid, que diligentment encara entrenava moviments amb la daga.
EnSebastiencontinuava parlant, sobre alguna noia que havia conegut i que l'aniria a veure al torneig. Jo no vaig prestar gens d'atenció. No m'interessava el que deia, només volia acabar ja amb el torneig.
La veu de l'arquebisbe es va estendre per tota l'arena, havien aconseguit alguna manera d'amplificar el so de la veu de tal manera que l'escoltés tothom.
-Benvinguts al Torneig de traspàs!- va cridar.- Fa poc, vam perdre a treschasseursimportants per la comunitat i pel Senyor. Ara, els aprenents competiran per quedar-se les sevesbalisardesi els seus llocs al cos dechasseurs. Que entrin els que competiran per servir-lo a Ell!
Era el nostre senyal. En fila índia vam travessar les portes per sortir cap a l'arena. El sol brillava, un inconvenient, no m'hi podria veure del tot bé.
L'arquebisbe ens mirava des de dalt la tarima. Davant seu les tresbalisardesromanien en un pedestal, perquè tothom les pogués veure. Al seu costat hi havia una pissarra, indicava els combats que hauríem de fer i contra qui.
La primera ronda era per parelles, per fer-ho més ràpid i que la gent no es cansés de veure combats avorrits. D'aquesta manera podien treure's de sobre a la gent incompetent.
Em tocava amb algú que no havia vist mai, però competia contra l'Alain. Sort, era molt dolent, i per més bo que fos el seu company no podrien guanyar-nos. Em vaig dirigir cap al quadrant que em tocava, el vuit, perquè pogués començar tot.
Un cop tots estàvem a lloc, l'arquebisbe va donar per iniciats els combats, i l'orquestra va començar a tocar.
Tothom ens mirava, era estrany, em sentia una mica atrapat. Però no em podia posar a pensar en com em sentia. M'havia de concentrar en el combat. El meu company era corpulent, ens vam mirar, decidint silenciosament qui atacaria a qui.
El combat no va durar més de deu minuts. En poc temps ja havíem arrasat amb ells.
No vaig tenir temps de processar el cansament o el que havia fet, perquè ja havien escrit els següents combats. Ara si, d'un contra un.
El meu oponent no era massa gran, semblava tenir pocs anys més que jo, i no estava massa musculat, però no podia subestimar-lo, podria ser molt bo, així i tot.
Ens vam mirar durant uns segons. Per analitzar-nos suposo.
Però no va trigar gaire a atacar. Es va abalançar cap a mi, molt ràpidament, i per poc no el vaig poder esquivar. No em va tocar per sort. Quan tocaves amb la daga al coll o al cor de l'oponent significava la victòria.
Aprofitant que durant la mil·lèsima de segon en la que jo m'havia apartat havia quedat d'esquena a mi, amb un moviment de canell ràpid vaig atacar, just al coll, eliminant-lo ràpidament. Al final no havia sigut tan difícil. Però encara quedaven molts combats.
Com que havia acabat de pressa encara hi havia molta gent lluitant i vaig poder observar-los a tots una mica. Mirar per quins costats atacaven, amb quanta força o amb quins moviments. Els ulls em van caure cap a en Reid, que em mirava. Ja havia acabat, el seu oponent era fora de l'arena.Em vaig fixar en el fet que no portava la jaqueta reglamentària, se l'hauria d'haver tret abans de lluitar. Ens vam entendre amb les mirades, tot i les nostres diferències, al final encara érem amics, i ho havíem sigut molt temps. Encara li tenia rancor per creure's l'heroi que ens salvaria a tots, però al final, era el meu millor amic.
Vaig assentir, com deixant per acabada la conversa silenciosa, i vaig dirigir la mirada cap a la graderia. Cap a la zona rica. Esperava veure a laCélie, però no hi era.
Decebut, vaig acotar el cap. Però en fer-ho vaig veure que ja havien assignat nous oponents.
La veritat és que no recordo massa bé cap dels combats que vaig fer,peròen vaig fer molts. Tard o d'hora havia de passar, evidentment em va tocar lluitar contra en Reid. Llavors sí que em vaig posar nerviós, no volia lluitar contra ell, era el meu amic.
Un cop al quadrant, ens vam mirar, es notava que ell tampoc estava còmode amb aquest emparellament. Vaig mirar l'arquebisbe, sabia que havia estat ell el que ens havia posat com a oponents. M'ho va confirmar quan el vaig veure somrient cruelment. Era culpa seva.
Però tampoc era el moment per a culpes, havia de concentrar-me.
Quan es va donar el senyal per començar el combat cap dels dos es va moure. Avaluàvem les possibilitats, cap dels dos volia atacar, però sabíem que ho hauríem de fer en algun moment o altre.
En Reid va atacar primer. Ràpidperòamb precisió es va llançar contra mi, em va intentar tocar amb la daga, però el vaig esquivar. Sense que pogués reaccionar vaig atacar jo també, però només li vaig tocar lleugerament el braç.Tanmateixel sol fet que jo l'hagués pogut tocar el va fer enfurismar, li veia als ulls.
Amb un moviment estrany em va desarmar, fent-me saltar la daga de les mans. Ara tenia por, en Reid anava amb tot, i jo no tenia res a fer.
Em feia molta ràbia, no volia acabar així, eliminat per en Reid, que ni tan sols feia un any que volia serchasseur. Jo ho volia des dels sis anys.
Òbviament, em va tocar amb la daga al pit, just on hi havia el cor.
El soroll de les grades va parar de cop. No sabia què havia passat, i la cara de satisfacció d'en Reid era el pitjor de tot. Com s'atrevia a estar satisfet? M'acabava d'eliminar a mi! El seu millor amic!
Tot es va tornar negre, però veia una espurna daurada molt llunyana. "Estira-la, agafa-la" em va dir la veueta del cap. Cegat de la ràbia li vaig fer cas, vaig allargar la mà per tocar l'espurna que s'havia transformat en una corda. Un esclat de llum daurada ho va il·luminar tot.
Caos. D'alguna manera hi havia hagut una explosió. En Reid era a terra amb mitja cara deformada, el terra era ple de sang, i jo no hi veia d'un ull.
Què estava passant? Havia de sortir d'allà, així que vaig estirar una altra corda i vaig arribar aquí.
-Ara estic cec d'un ull i he perdut la mobilitat d'un braç. Només sé que al cap d'uns dies vas aparèixer tu i m'ho vas explicar tot, ara soc un bruixot, ni tan sols he pogut processar-ho. No sé què passa. Però sé que per a mi la màgia. És ràbia.
|
