-Que és per a tu la màgia Jean Luc?- vaig preguntar mentre jugava distretament amb l'anell d'Angèlica.

-La màgia?- va preguntar ell en resposta.- És dificil d'explicar.

-Prova-ho.- vaig desafiar-lo.- Igualment hem d'esperar a que el vinguin a buscar.

En Jean Luc em va mirar amb una cara amarga.

-No t'agradarà gens la història.- em va dir. Jo només el vaig animar amb un somriure.



La gran bellesa de la Catedral de Sainte-Cécile meravellava la jove criada. Les finestres grans, amb vitralls d'escenes de la Bíblia la feien sentir més tranquil·la. En canvi, jo, que corria amunt i avall, no parava gens d'atenció a l'arquitectura.

-Monsieur Toussaint si us plau, estiguis quiet. Madame Toussaint no estarà contenta si no es porta bé.- va dir la criada exasperada per la meva energia incansable.- De seguida arribarà l'arquebisbe.- Però jo no li feia cas, tot buscant un gat llardós i guenyo que havia tingut la mala sort de passar per allà.

Una ombra va sortir disparada cap al carreró del costat, i jo, en pensar que era el gat i vigilant que la criada no em veiés, vaig córrer cap on havia desaparegut. El carreró estava ple d'escombraries, sobres de menjar i deixalles diverses. Un nen de la meva mateixa edat estava palplantat al mig del carreró com si esperés alguna cosa. Realment l'esperava perquè al cap de pocs segons uns nens més grans van aparèixer per l'altra banda.

-Què passa Diggory?- va exclamar un d'ells. No semblava molt agraciat, li faltaven dents i taques de ves a saber què li esquitxaven tota la cara.

-O hauríem de dir Perdut?- va riure l'altre. Aquest més ben format, però amb un aspecte igual de pobre que l'anterior.

Jo observava d'amagat el que, sens dubte, acabaria a cops. Estava segur que seria interessant, però tampoc volia que els nois grans em descobrissin i acabar perjudicat. Un pensament potser massa madur per a un nen tan petit, però jo no era un nen qualsevol.

El tal Diggory va passar-se la mà pel cap amb un gest d'indiferència.

-Que voleu rats?- va dir deixant veure les dents que li acabaven de caure.

-Saps molt bé el què volem.- va dir el menys agraciat.- Ens vas delatar, merde!

Dit això, es va abraonar sobre el nen per propinar-li un cop de puny.

Vaig estar a punt de tancar els ulls per no veure el cop quan el nen Diggory, amb gran habilitat es va desviar esquivant-lo i el ganàpia va caure a terra. Es va fer un bon cop al cap amb un cubell d'escombraries. No es va aixecar en tota la baralla. L'altre noi, enfadat i humiliat, va intentar pegar el nen. Però en Diggory esquivava cada cop, de tant en tant, fent-ne algun ell mateix.

Vaig pensar que aquell nen era la persona més increïble que havia existit mai, i observava embadalit com apallissava el noi que li duplicava l'edat.

Però de cop, el noi, aprofitant que en Diggory no mirava cap a ell, va agafar un pal de ferro d'entre les escombraries i el va intentar pegar.

-Vigila!- vaig cridar oblidant-me completament que estava amagat.

Per sort, el nen em va sentir, va reaccionar de pressa i va prendre el ferro al noi, per després fer-li un bon cop al costellam.

-No t'atreveixis a tornar a ficar-te amb mi!- va dir en Diggory amb la cara vermella per l'esforç. El noi, espantat i sense preocupar-se gens ni mica pel seu company va marxar corrents.

-Has estat increïble.- vaig exclamar a en Diggory emocionat. Ja havia sortit del meu amagatall i m'havia acostat al nen.

-Gràcies.- va dir en Diggory amb un posat de superioritat.- I gràcies també per avisar.

-Jean Luc Toussaint.- vaig fer allargant la mà perquè el nen me l'estrenyés tal com m'havien ensenyat.

-Reid Diggory.- va contestar xocant-me la mà oferta, exactament com ho feien els delinqüents de l'East End. Amb aquest sol gest, vaig decidir que en Reid i jo seriem amics per sempre.



Quan vaig tornar a la porta de la catedral parlant amb en Reid vaig veure que l'arquebisbe ja era allà, esperant-me. Però no em va importar, estava més ocupat escoltant les històries del meu nou amic.

L'arquebisbe, un home baix i un pel vell amb algunes clapes blanques al cabell va assentir conscient.

-Ho entenc perfectament. Digues-li a madame Toussaint que acceptem la seva generosa oferta i ens quedarem el nen.- Quedar-se el nen? No entenia res del que els adults estaven parlant. Què estava passant?

-Déu vos guard, excel·lència.- va dir la criada a l'arquebisbe fent una petita reverència.- Jo ja marxo.

La noia se'n va anar i l'arquebisbe es va fixar en mi que seguia sense entendre res. En observar-me va poder comprovar que estava sa, no era molt alt, però estava fibrat, i la meva pell de bronze brillava per la justa exposició al sol.

-Reid, entra ràpid cap a dins que tenim masses preparatius per a la desfilada de demà, tot ha d’estar immaculat.- va dir l’arquebisbe, sorprenent -me, ja que no m’esperava que un nen tan de carrer pogués estar sota la protecció de la gran Catedral.

En Reid només va remugar, però va avançar amb desgana cap a la catedral després de xutar una pedra de terra.

-Molt bé Jean Luc.- va dir l'arquebisbe, deixant-me escandalitzat. Mai ningú que no fos els meus pares se m'havia dirigit pel nom.- Ara et quedaràs aquí a la Catedral, viuràs i estudiaràs amb mi, en Reid i els altres nens.

-I això per què?- vaig dir, enfadat i confós.

-Perquè aquí podràs fer coses molt importants.- va dir l'arquebisbe amb una expressió indesxifrable.



-Ja arriben!

Les veus dels nens de la catedral ressonaven pels passadissos amples, i les seves passes apressades se solapaven amb els tambors de la desfilada. Jo, que anava davant dels altres nens, vaig ser el primer en sortir de l’edifici. No feia vent i el sol escalfava, cosa bona en un dia d’hivern com aquell. Tot i trobar edificis amb restes de neu, no tenia gens de fred, les meves galtes estaven rosades per l’emoció i la cara em feia mal de tant somriure.

El confeti queia dels edificis dels costats i tot just quan els altres nens van arribar on era, la comitiva va tombar la cantonada de l’avinguda. Tot d’homes vestits de blau amb posats solemnes caminaven a l'uníson. Els tambors dirigien la marxa, aquells només eren els chasseurs de més baix rang però ja semblaven déus.

L'espectacle de veritat però, va arribar de la mà del Comandant Moreau. Cavalcava sobre un cavall blanc majestuós, envoltat de tots els seus capitans. La gentada es va tornar boja i li llançava flors. Ell, seriós, mantenia l’expressió amb els ulls fixos a l’Arquebisbe que els esperava als peus de la Catedral.

Estava meravellat. És clar que havia vist altres chasseurs durant la meva curta vida, però mai un desplegament tan gran i impressionant.

-Chasseurs, germans, benvinguts altra vegada als peus de la casa de Déu.- va dir l’arquebisbe quan el Comandant va arribar a les escales.- Estic segur que El Senyor està orgullós de vosaltres per la vostra gran feina. Aquesta mateixa tarda començarem la crema dels monstres que heu portat amb vosaltres. Que això sigui una mostra del poder de Déu per a totes aquelles Bruixes que gosin desafiar-lo!

La multitud aplaudia i aclamava l’arquebisbe. Em vaig trobar aplaudint i cridant també, sense saber quan havia començat ni per què. Però tot l’assumpte em semblava del tot emocionant.

-Quan sigui gran em convertiré en el millor Chasseur.-vaig dir a en Reid que aplaudia al meu costat.

L’altre nen només em va assentir, amb una ganyota a la cara, com si li importés ben poc la lluita contre les Bruixes.