En Reid tenia molts malsons. Tots els teníem, però els seus eren molt més freqüents. Ell creia que jo no me n'adonava, però cada nit es despertava suat i tremolant, així i tot, mai cridava ni feia cap soroll per no despertar-me. El que ell no sabia és que jo no dormia gens, no hi ha una raó real per no dormir. Simplement no ho feia. Quan en Reid es despertava a la matinada gairebé plorant jo em sentia bé, em sentia més fort i més important. Suposo que quan algú és millor que tu en tot, t'alegra que sigui pitjor que tu, encara que sigui en una sola cosa. Em sembla un pensament horrible per a un nen de deu anys, però l'entenc i encara ara em passa.
Encara que li tingués rancúnia, en Reid i jo érem amics, uns amics estranys, però no deixàvem de ser-ho. Ens ajudàvem mútuament quan els més grans ens molestaven, i ens escapàvem junts a l'East End quan podíem. Ell era un nen neguitós i estava sempre enfadat amb tothom, però a mi em suportava prou bé.
-Jean!- em va dir un dia, quan érem a la biblioteca llegint. Quan hi anàvem ell es dedicava a dormir i destrossar els llibres més oblidats dels prestatges.- Ens escapem?
-Però que dius!- vaig dir desenganxant el nas d’ “El Pastor”.- el pare Orville és aquí mateix!
En Reid el va assenyalar amb un somriure. Estava adormit al seu balancí prop de la llar de foc i no semblava que s’hagués de despertar en breu.
Jo només vaig assentir i els dos ens vam esmunyir de puntetes per la porta. Els altres nens ens miraven sorpresos o amb males cares però ens importava ben poc.
Vam sortir de la catedral, l'adrenalina em corria per les venes. Tot i que no era la primera vegada que ens escapàvem, em sentia igual de nerviós com si no ho hagués fet mai. Els carrers i carrerons passaven de pressa, jo només seguia a en Reid que semblava conèixer pam a pam la ciutat sencera.
No estàvem passant per la ruta normal que utilitzàvem per arribar a les cases d'apostes clandestines ni al port, on organitzaven torneigs de lluita il·legals. De fet, els carrers cada vegada semblaven més blancs, nets i grans, iguals que l'avinguda de la Catedral, iguals que el carrer dels meus pares. On érem?
Les meves preguntes van ser respostes quan en Reid es va aturar en sec darrere una tanca que donava a un parc preciós, ple d'arbres i flors de colors.
-Què fem aquí?- vaig preguntar estranyat. No era una destinació a la qual estigués acostumat.
-Calla.- va dir ell sense mirar-me.- Mira això.
El seu dit assenyalava una nena de la nostra edat. Era blanca com la neu, els seus cabells eren d'un negre brillant i els ulls grans li brillaven amb guspires verdes. Era realment bonica, amb les faccions gràcils i aristòcrates, però amb un somriure que il·luminava tota la ciutat.
-Ostres, és una deessa?- vaig preguntar a en Reid.
-Sembla que sí.- va respondre ell.
La vam estar contemplant una bona estona. Reia quieta al costat d'una noia més gran semblant a ella (però no tan maca) i una dona que devia ser la seva cuidadora. Parlava amb gestos de l'alta societat que em recordaven molt a quan vivia a casa, però estranyament no em van portar mals records, era refrescant veure'ls en ella.
Havia recollit una flor del terra i se l'havia posat darrere l'orella, entre els cabells. Estava preciosa. Suposo que és un pensament estrany per a uns nens. Tothom creu que els infants no senten l'amor com el sentim els adults. Jo crec que és completament el contrari. Els nens petits veuen l'amor d'una manera molt més pura i real. Ella va ser el meu primer amor i, tot i que soc molt jove, crec que serà l'únic.
Vam estar llargs minuts contemplant-la sense fer res. Jo no m'atrevia gairebé ni a respirar. Sentia que, si ho feia, trencaria completament l'ambient en el qual ens havíem endinsat.
La nena, aprofitant que les altres dues havien començat a parlar, va començar a caminar pel parc recollint més flors i cantussejant en veu baixa. No tenia una veu molt maca, però no entonava prou bé, res no podia ser dolent si venia d'ella.
De cop la vaig perdre de vista. Enfadat per perdre la connexió amb ella, vaig buscar-la ràpidament pel parc.
-Hola!
La seva veu ens va sobresaltar a mi i a en Reid que ens vam girar bruscament sense entendre res. Els seus ulls ens miraven amb curiositat.
-Qui sou? Us conec?-ens va preguntar com qui res.
Tant en Reid com jo vam trigar a reaccionar.
-Jo soc en Jean Luc Toussaint.- vaig dir intentant semblar madur i donant-li la mà tal com els meus professors m'havien ensenyat a saludar a les dones.- Ell és en Reid.
L'esmentat només va inclinar el cap, com si no anés amb ell la conversa, com si no portés mitja hora observant-la.
-Quins noms més macos, jo soc la Célie Tremblay. Encantada.- va fer una petita reverència agafant-se les faldilles, tota una dama.
Jo li vaig tornar la reverència tan bé com vaig poder. En Reid no. En Reid no sabia res d'etiqueta ni alta societat, però no semblava que a la Célie li importes gens.
-Voleu jugar amb mi?- va preguntar amb el seu somriure brillant.- Així no haureu d'estar aquí parats durant mitja hora més.
Vaig ruboritzar-me, ella ens havia sentit des del principi, perquè no n'havia dit res.
-Entesos.- va dir només en Reid, sec com una mala cosa.
-Fantàstic!- va somriure la Célie altra vegada.
Vam passar tota la tarda amb la Célie fins que ja va haver de marxar. Estava segur d'haver conegut un àngel. No vaig poder deixar de pensar en ella durant el camí de tornada a la catedral. En canvi, en Reid semblava tan tancat com abans. Jo no entenia res, ell m'havia portat a veure-la, ell l'havia vist primer i, així i tot, s'havia comportat malament amb ella. Però ell era així, sempre estava enfadat excepte quan es barallava. Aleshores estava concentrat en guanyar.
No li vaig preguntar res, a més en Reid estava dins del seu propi món quan caminàvem i no m’hagués constestat. Vam arribar a la catedral massa tard, molt més tard del que havíem planejat. Ens van castigar amb una pallissa, però havia valgut la pena. Almenys això pensava.
Dies després mentre feiem exercicis rutinaris, com córrer o aixecar pesos amb tots els altres nens de la catedral, l'arquebisbe va entrar al pati. Tots vam posar l'alerta i ens vam esforçar encara més, no volíem pas que l'arquebisbe pensés que érem uns fluixos.
Ell només va parlar amb el pare Dumont tot mirant cap a on érem nosaltres de tant en tant. La conversa va durar molt poc, però l'arquebisbe semblava molt seriós. Finalment, el pare Dumont ens va convocar en un semicercle per dir-nos alguna cosa.
-Nois, sa excel·lència l'arquebisbe us ha vingut a anunciar un reclutament.
Tothom es va esvalotar, un reclutament era un fet molt important. Significava que l'arquebisbe triaria alguns de nosaltres per convertir-los en aprenents de chasseurs. Jo també em vaig emocionar, al cap i a la fi era el que jo volia des que vaig arribar, convertir-me en chasseur.
L'arquebisbe ens mirava sense cap expressió. Va treure un tros de paper de la túnica i es va posar a cridar noms.
-Sebastien Chevalier, Leonard Diggory, Alain Roussel -no demostrava cap mena d'expressió i jo no feia més que posar-me nervios quan els nois esmentats feien cara de satisfets- Elliote Fournier, Jean Luc Toussaint- gairebé salto al sentir el meu nom. No podia ser més feliç, seria un aprenent de chasseur! Era increïble!- Eugene Diggory i Reid Diggory.
La meva felicitat es va esvair en sentir el nom del meu amic. No és que no em semblés increïble que també l'haguessin triat. El problema era que volia tenir alguna cosa de la qual enorgullir-me’n només jo. Tot el que jo aconseguia també ho aconseguia ell, però amb més èxit.
El pitjor va ser el mig somriure de l'arquebisbe en dir el seu nom. Ni tan sols es va preocupar d'amagar-lo. Era el seu preferit i es veia d'una hora lluny. De mi, no en sabia ni el nom.
-Tots els que he anomenat començareu amb mi l'entrenament demà mateix. Al pati dels aprenents a les sis del matí. Si no hi sou, perdreu la vostra plaça.
|
