Na Maria va sentir com si el seu món se n'anàs cap avall, a poc a poc, a bocinets. Tots els seus somnis, les seves esperances i les seves il·lusions queien a dins d’un abisme que havia evitat saltar. Però ja no li importava. Així que va saltar.

El seu padrí va contemplar com la determinació i l'esperança de la jove s’esvaïen , com les seves espatlles s'encorbaven i com els seus llavis s'ajuntaven amb força per no plorar. Sabia que al final hauria de contar la veritat sencera, encara que això suposàs destrossar per complet la seva neta. Va agafar amb decisió un poc d’aire i va tractar de deixar-ho anar tot. Però abans la seva neta es va aixecar d’una revolada i va sortir de l’habitació.

Na Maria va creuar una altra vegada el carrer i va caminar de pressa en direcció a l’hotel. Gairebé no sentia els batecs desenfrenats del seu cor. Pareixia que havia estat una eternitat en aquella habitació, i no la mitja hora que hi havia estat en realitat. Quan va arribar a l’hotel, va pujar els escalons de dos en dos i es va tombar al llit després de tancar la porta. Va visualitzar l’expressió culpable del seu padrí. Creia que no era pas culpa seva. O almenys això esperava. Havia sortit corrent per no sentir una veritat que segurament li faria més mal encara. Però en el fons, molt al fons, sabia que hauria de conèixer-la. Però ara per ara, va tancar els ulls i va decidir oblidar-se de tot i dormir.

Com sempre, el seu somni va començar amb un malson, rompent el seu cap amb aquell xiulet fortíssim. El xiulet d’un tren que simplement no sap que hi ha una vida remugant davall del seu pas. I, com sempre, es va despertar amb el silenci.

Na Maria es va aixecar del llit, una vegada més, encara que aquesta vegada sense una il·lusió real. No sabia què fer. Anar-se’n una altra vegada a Mèxic sense respostes? O quedar-se a Barcelona? No sabia a quina banda decidir-se. El seu telèfon va interrompre el fil dels seus pensaments. Va mirar fixament la pantalla del mòbil, sabent que si no contestava, quedaria com una covard, ja que era el seu padrí.

—Digui? —va dir després de pitjar el botó de trucada.

Un sospir alleujat va acariciar-li l'oïda.

—Hola, Maria. Escolta, et vares deixar la teva bossa aquí, a ca meva. Vens a recollir-la o te la duc jo?

Na Maria va recórrer els ulls per l'habitació. Va maleir en veu baixa. Se l'havia deixada, amb tots els nervis i plorera.

—Si vols, quedam a una cafeteria i me la dus. —va respondre ella.

—És clar. Et pareix bé aquella que es troba a un carrer de ca meva? Aquella amb decoració dels anys vuitanta? —va dir.

Sí que sabia quina era, li va dir. Varen pactar arribar a les dotze per prendre un cafè i recuperar la bossa. I potser alguna cosa més.



Quan va arribar a la cafeteria, l’home ja l’estava esperant assegut a una butaca. Se li va acostar i es va asseure a la cadira respectiva, repenjant la mà. El seu padrí li va col·locar la bossa sobre aquella mà estirada i seguidament es varen quedar en silenci, una altra vegada, romput per la pregunta del cambrer:

—Voldrà res, senyoreta?— es va adreçar cap a na Maria.

—Un caputxino, per favor…— va respondre, una mica perduda.

El cambrer va abandonar la taula per complir amb l’encàrrec. Es varen quedar sense dir ni piu una altra vegada. L’ancià espolsà pols invisibles de la seva jaqueta i na Maria va mirar poc encuriosida un parell de coloms que picotejaven uns metres més enllà. La tensió es podia tallar amb un ganivet. I amb un ganivet de paraules es va trencar:

—Avi, vull saber com varen morir els meus pares. Estic preparada.

L’home es va quedar astorat. Realment estava preparada? Va aprofundir en les seves reaccions, un segon. La determinació havia tornat a florir , i molt enfons, un xic d’esperança també. Va sospirar i es va reclinar a la butaca. Com si fos d’un déjà-vu, va agafar un poc d’aire i, aquesta vegada, va deixar anar-ho tot.

—El teu pare sempre s’ha interessat per… tradicions i cultes. Històries sobre civilitzacions antigues i coses així — va afegir en veure l’expressió de la seva neta. —Des de sempre ho ha fet. Quan era petit, en lloc de demanar llibres sobre fantasia o ciència-ficció, demanava llibres sobre fets històrics i llegendes. Se’ls llegia com si d’allò depengués la seva vida. Òbviament, a batxiller va estudiar Història Antiga i es va treure la carrera a la universitat per ser historiador. Va començar a treballar en biblioteques i museus per arxivar les restes arqueològiques que es trobaven i documentar-ho. Ràpidament, els seus documents i anàlisis varen adquirir fama i va començar a treballar en camps d’investigació i a donar xerrades. Cada vegada, el món anava coneixent Antonio Marquès i cada vegada, com qualsevol persona amb una mica de mèrit, va aconseguir un bon grapat d’amics… I enemics.

—Enemics? —va demanar na Maria. —Al treball?

El seu padrí va assentir amb el cap.

—I no només al treball… També al seu cercle social. Amics, alguns familiars… Tots havien de tenir enveja del gran historiador, saps?

Es va quedar un moment callat, absort en el passat, i la seva neta va obrir molt els ulls quan va continuar:

—Va haver-hi una època, just quan vares néixer , que es va interessar molt en el personatge de Galeno.

—Aquell famós metge grecoromà?— va demanar ella.

—El mateix. —va respondre ell. —Resulta que un any després del teu naixement, va viatjar a Stanford per unir-se a un equip d’investigadors, deixant-te amb la teva mare, padrina i el teu oncle —va afegir. —Uns arqueòlegs va trobar un llibre de salms, i el teu pare sospitava que baix capes d’un cert material, ¹es guardava una versió molt antiga del llibre Dels preparats i els poders dels remeis simples. Així que, una nit, treballava amb l’obra amb un aparell, i va descobrir que, efectivament, hi havia escrit aquell tractat de medicina. Va exportar els seus resultats arreu del món i ara, encara més que mai, va guanyar encara més enemics.

—I què hi tenc jo a veure en tot aquest assumpte?— va interrompre la jove.

El seu padrí va compondre un somriure trist.

—Després d’aquest descobriment, es va estendre un rumor que el teu pare havia descobert una altra cosa a aquell llibre, alguna cosa encara més important que un tractat de medicina. Antonio va tractar de negar aquests rumors, però alguns amics no tan amics varen publicar unes fotografies que mostraven com estava treballant incansablement. Així que tant de neguit no va servir per a res. Una nit, els teus pares et varen deixar dormint al teu bressol, a ca teva, tota sola. Un error. Se n'havien anat a sopar uns minuts a un restaurant a prop de la casa. I varen rebre una trucada. Una trucada que afirmava que els havien llevat el que més estimaven.Varen anar corrents a la teva habitació, però no hi eres. T’havien segrestat. El teu pare va deixar tots els treballs seus a un punt d’intercanvi, quan li varen dir el que havia de fer per recuperar-te. Però no havia servit de res. Ens varen dir que t’havien abandonat als raïls d’un tren i que havies mort. —se li va trencar la veu. Va respirar. —I els teus pares varen desaparèixer, deixant una nota que explicava, amb la lletra de la teva mare, que no podien amb la pena i que ja no podien viure. Mai més. La teva padrina i en Mario varen morir més tard, a un accident d'automòbil i jo vaig venir a Barcelona per trobar-me a mi mateix i fer front a la tragèdia. Havia perdut massa, i volia viure la vida de tots el que vaig estimar. La vida que ells no viuran mai —va començar a plorar.

Na Maria es va quedar glaçada. La resposta havia sortit per fi a la llum. I ara sabia que no eren només els seus somnis que s’havien romput.

Ara sabia que la seva família mai l’havia abandonat. Que la nota que havien trobat havia estat escrita pels segrestadors i no pels seus pares. Ara sabia que feren tot el possible per recuperar-la. Que no era pas culpa seva.

Després de tranquil·litzar el seu padrí, el va acompanyar a ca seva i després ella va tornar a l’hotel, passant per la Catedral. Els records que vivien en ella encara eren un misteri, però ja no tenia ànima per anar a cercar-los. Va arribar i va cridar a la Verònica, la seva mare adoptiva, que va respondre gairebé cridant al primer toc:

—Es pot saber on ets?! M’has deixat aquí, morta de preocupació, en veure que no hi eres i que te n'havies anat a Barcelona! Per fer què? I…

Na Maria va suportar tota l'onejada de preguntes i plorera i va demanar perdó. Li va explicar tota la història que li havia passat en aquells darrers dos dies.

—Torn a Mèxic, Verònica. Agafaré el primer avió del matí. Ja no hi ha res més…—va aturar-se un mil·lisegon, però ja no va dubtar— res que hagi de fer aquí. El meu padrí vol quedar, ja el visitaré un altre dia ara que sé a on viu.

Na Verònica va acceptar i varen penjar alhora. La jove va tardar no res a fer les maletes i va anunciar la seva partida al seu padrí i a l’hotel. Als de l’hotel els va parèixer bé, “Esperam que hi hagi tingut una bona estança”, li varen dir, però el seu padrí li va demanar que es quedés, cosa que ella va declinar, ja que havia comprat ja el bitllet. Així i tot, li va prometre visites al llarg de l’any i l’ancià va quedar més o menys satisfet.



Després de totes les activitats aclaparants de la tarda, es va estirar al llit i va començar a navegar per Internet. Botant de notícia en notícia, en va trobar una que l’obligà immediatament a aturar… La va llegir. La tornà a llegir. I una altra vegada. L’article exposava l’opinió d’un tal Antonio Marqués Franca sobre un tema de l'Antiga Grècia i tenia dada de feia un any. Va assolir la informació, uns moments, uns segons. Els seus pares, almenys el seu pare, era viu.

I allà, estirada al llit, na Maria va comprendre que, entre veritats amagades i somnis romputs, hi havia una cosa encara més important: destins maltesos i l’esperança recuperada per a un nou viatge.

¹Revealing Galen’s simples. (s. f.-b). Penn Libraries. https://www.library.upenn.edu/events/revealing-galens-simples (cita bibliogràfica)