Aquella persona entre tantes altres no era el típic vellet que ja no pot entreveure les formes del seu voltant, ni el nin a qui els seus pares esperen a la porta de sortida després d’un llarg viatge. Només era una simple dona jove, amb la pell endurida, que arribava de molt lluny per trobar-se a si mateixa.

La dona va sortir sense pressa de l'avió, amb la seva bossa de mà i es va dirigir a la sortida. En el moment que va sortir, un clamor de veus de benvinguda i de felicitat va inundar el seu cap. Va somriure amb tristesa i va continuar fins a sortir de l’aeroport el Prat. Alçà el braç per demanar un taxi i en el moment en què s’hi va asseure, va demanar amb un lleuger accent mexicà:

—Si us plau, a algun hotel a prop de la Sagrada Família. El que vostè vulgui.

El taxi es va posar en marxa i ella es va recolzar suaument en el seient. No havia volgut reservar una habitació des de ca seva, per no deixar a l’ordinador l’evidència d’allò que havia cercat. La seva estratègia vital era aliar-se amb el destí i deixar-li que dugués les regnes.

Mitja hora més tard, el taxi va arribar al modern monument i va aturar-se a prop d’un hotel mig amagat entre la vida de Barcelona. La dona va pagar a un conductor ben estranyat i va sortir. Caminà sense pressa fins a l’entrada de l’edifici i es va dirigir al recepcionista:

—Bona tarda, senyor. Una habitació modesta per a una persona, per favor?

El recepcionista, vestit de blanc i daurat, va teclejar un moment a l’ordinador i respongué:

—N’hi ha una , sí. Encara que les vistes no són molt bones i l'habitació en si és bastant freda… Però podem pujar unes flassades extres i un radiador.

“Perfecte”, va pensar i somrigué. Uns minuts més tard, ja estava tot disposat en la freda habitació. La dona va tancar la porta i va sospirar amb decisió. Tragué l’ordinador portàtil de la bossa de mà, el va encendre i va cercar en el mapa virtual un lloc molt concret. Seguidament, va tancar l’ordinador i va sortir per la porta.

La dona va travessar el carrer i la distància que separava l’hotel de la Catedral. Es va quedar al davant, en l’endemig d’un corrent de persones que continuaven amb la seva rutina i passaven pel seu costat, mentre que un banc de llums brunzien amb rapidesa. Va sortir dels seus pensaments i es va dirigir a la taquilla per demanar una entrada. Quan va pagar, va entrar en la construcció, i les seves passes la varen conduir a una sala petita. El seu cor va il·luminar la seva consciència, ja que coneixia aquella sala, però no sabia el perquè ni com ni quan. Es va adonar que la breu visita havia acabat quan una sèrie de llumets li varen colpir al rostre. Va sortir de la catedral i va esbufegar. “La vida no era justa”, va pensar. Però després es digué que no tot a la vida era just, i per tant es va ficar a l’hotel i es va dir a si mateixa que el seu viatge no seria en va. I amb aquests pensaments, ja a l'entrada de la nit, es va adormir i va caure en un somni confús i regirat. Encara que sempre era el mateix somni, o més ben dit, el mateix malson. Sempre començava bé, amb qualsevol ximpleria, però sempre acabava amb un xiulet molt fort que travessava el seu cap de costat a costat, i finalment, amb un silenci que la submergia als retalls dels llençols.

L’endemà següent, però, es va despertar amb il·lusió, una il·lusió que començava amb l’esperança de trobar la resposta. Es va aixecar, vestir i va baixar a berenar en la cafeteria vora l’hotel, per després dirigir-se a un racó de la ciutat molt concret que potser acabaria amb les seves inquietuds. Quan va arribar, va aixecar la vista a la casa de dos pisos, més antiga que nova, que lluïa orgullosa en el bell mig d’un carrer. Va pitjar el timbre, i després d’uns minuts, un home mig adormit li va obrir la porta demanant entre dents per què la gent no s’acostumava a dormir fins a les vuit.

—Perdoni, hi és el senyor Marquès?— li digué la dona.

L’home va arrufar la cella.

—I vostè, de què el coneix?

—És un…—va dubtar un segon— amic de família i he de parlar amb ell— digué ella.

El que pareixia un majordom, va pensar la dona, ara li clavava una mirada feta de gel. Però es va posar a un costat i la va deixar passar, tancant la porta rere ell. Ràpidament li va dir:

—El senyor no sol estar de bon humor els matins, després no em digui que no l’he avisada amb temps.

La dona va passar pel seu costat sense escoltar-lo, com un somni mateix, ja que havia sentit una música que coneixia molt bé. Provenia d’una ràdio, llavors es va dirigir cap allà, cap a una saleta petita, sense molta decoració. Una saleta on seia un ancià amb barba platejada que prenia l’esmorzar escoltant la Novena Simfonia de Beethoven, absort en els seus pensaments. La dona es va escurar el coll lleugerament, però l’home no es va girar cap a ella. Així que s’hi va acostar i li tocà l’espatlla amb la mà. L’ancià va botar de l’ensurt i començà a dir:

—Però què carai passa?! Crec, Ramon, que he deixat molt clar que…—la seva veu va desaparèixer en veure el rostre de la dona.

Lentament, les seves mirades fugiren al passat, acompanyades de rialles, vespres al sol, un piano, converses al voltant d’una taula de pi… I tan lentament com s’havien submergit, bussejant en la mirada de cadascun, varen sortir a la superfície.

—Maria? Què fas aquí?— va demanar molt sorprès l’home.

Na Maria, en sentir la pregunta, va sentir com incomptables dubtes començaren a ballar al seu cor. I va començar amb el primer.

—¿Por qué, abuelo? ¿Por qué? —digué ella entre llàgrimes.