L’ancià es va quedar sense paraules, contemplant uns ulls foscos ofegats per les llàgrimes. Uns ulls que havia contemplat moltes vegades, abans del seu gran error. Abans que tot se n’anés cap avall. Sospirà i es va asseure a la butaca, indicant perquè ella fes el mateix a una cadira al seu costat. Maria es va asseure, eixugant-se la cara lentament. Varen estar uns minuts, així, en silenci, escoltant la melodia provinent de la petita ràdio.

—T’agradava molt, aquesta peça… —va començar suaument l’home. En veure que la jove no aixecava la mirada, va continuar:

—Era una de les teves preferides. Me’n record que la vares aprendre a tocar en aquell piano, el gran, i te’n sorties prou bé —va somriure.

La dona va aixecar la mirada i el seu padrí es va regirar a la butaca, incòmode, en veure la determinació que relluïa als seus ulls.

—Avi, no soc aquí per recordar moments feliços. Som aquí per trobar respostes. I que siguin veritat, no com aquelles mentides que m’he trobat en el camí per arribar fins aquí —va afegir.



L’ancià va tancar els ulls i es va recolzar en el seient. Finalment va parlar.



—Vols que et conti un conte?

Ella va obrir la boca, incrèdula, pel fet que ell es prendrès amb tanta tranquil·litat la visita. Havia viatjat kilòmetres per arribar fins aquella habitació, havia arriscat tantes coses, per què ara ell li contès una història?! Va sentir com la ràbia barbotejava per trobar la superfície, després de tants de dies retinguda.

—Un conte?! Creus que ara vull un conte?! El que vull són fets! He estat mitja vida tractant d’entendre per què la meva família em va abandonar als rails d’un tren! Vaig estar a punt de morir, saps? Atrapada com estava entre aquelles barres de metall, sense poder sortir-ne, atrapada en un cos petit i en una ment que no era capaç d’assolir què passava, per què sentia un xiulet fortíssim i per què ningú el feia callar — es va agafar els cabells entre les mans— I després vaig passar quinze anys dient que la meva família era la casa de acollida en la qual vivia, perquè no recordava res abans de l'accident. Però no era un accident, “verdad”? —Maria va llançar una mirada iracunda al seu avi.



L’ancià no la va contradir. Simplement, es va aixecar i va posar les mans a les espatlles de la seva neta, que s’havia aixecat i tornava a plorar.

—Aquella part sí que va ser un accident. Com vares arribar fins allà… No. —va mirar-la.— Però abans he de demanar: Com m’has trobat?

La jove va controlar la respiració durant uns moments fins que va poder parlar:

— Després de passar per dues cases d’acollida, una a Mallorca i una altra a València, vaig esperar fins a fer els divuit anys —va dir.— Vaig començar a treballar durant uns mesos fins a aconseguir uns calés per anar-me’n a Mèxic, supòs que ja saps que allà viu una amiga de la meva mare, a qui vaig trobar a través de xarxes socials. Li vaig cridar i la vaig convèncer que em deixés viure amb ella durant uns mesos perquè a València no tenia cap lloc on viure i ja em feien fora els de la casa de acollida. Va acceptar després que li expliques com havia acabat allà i vaig anar-hi —va fer una pausa.



—Però no varen ser només un parell de mesos, no? —va observar el seu padrí.



La jove va moure el cap de costat a costat i va arronsar les espatlles.

— A la dona li va començar a agradar la meva presència i al final gairebé em va pregar que em quedés amb ella —va somriure ella.— Era l’única família que vaig tenir en bastant temps. Fins que vaig trobar a través d’una revista cultural que un tal Joan Marquès Tur, expert en el famós Miquel Àngel, exposava a Barcelona. Em vaig posar en marxa de seguida, sense que na Míriam, l'amiga de la meva mare, ho sabés, perquè sabia que no entendria mai que anés a cercar la meva família perduda, la família que em va abandonar setze anys abans. Després d’arribar a Barcelona, vaig demanar qualsevol hotel, perquè a casa només havia comprat el bitllet d'avió, perquè na Miriam, quan cerqués pistes per trobar-me, només veiés que havia anat a Barcelona, però que no sabés en quina part. Després a l’hotel vaig provar de localitzar-te —va enrojolar-se una mica.— Ja saps, mirant webs per allà, pots trobar qualsevol cosa. Vaig trobar una direcció i vaig provar sort. I al final era veritat…

L’ancià la va mirar divertit. Tot seguit, va tornar a un posat seriós.

—Encara que no hauria de fer-ho, jo mai em vaig oblidar de tu… —va dir.— Però les circumstàncies varen ser les varen ser i no vàrem tenir més remei que acatar-les. Ara t’he explicaré la veritat… Sense contes —va somriure. Sospirà profundament. —Tu… Quan vares néixer, va ser el dia més feliç de tota la nostra petita família, Maria. Érem la teva padrina, la teva mare, el teu pare, el seu germà i jo. Vaig conèixer a la Fàtima, ta padrina, a Veneçuela, quan vaig anar per estudis. Ens vàrem enamorar i em vaig quedar allà a viure, durant un temps, encara que al final varen ser anys, com tu. Vàrem tenir al teu pare, Antonio i el seu germà petit, Mario. Uns anys més tard, el teu pare va trobar a la teva mare, Maria. Varen tenir unes quantes complicacions a l’hora de tenir fills, però al final et varen tenir a tu. En Mario no va trobar a ningú —va arrufar el nas.— Tots dos eren uns petards, encara que en Mario era pitjor que Tonio. Així i tot, va tenir una molt bona vi… —va tallar-se, amb el pànic traspuntant als seus ulls. Va mirar a na Maria, que havia arrufat la cella.



—Com que va tenir una bona vida? És mort?

—Sí— va respondre el seu padrí. Esperava amb tristesa la següent pregunta. I no va trigar a arribar.



—I els meus pares? En Tonio i na Maria?— va mirar-lo esperançada.



El seu padrí va callar uns segons. No s’atrevia a dir-li la veritat, una veritat que havia presenciat els seus pitjors malsons. Al final va confirmar les sospites de la jove:

—Són morts.