Òbricel portal i entre. Eixa estranya sensació de passar d'un món a un altre, fa que se'mposela pell de gallina. El meu aquelarre estava esperant-me a l'altre costat, o això era el que jo pensava.





El primer que veig, són les cases cremades, els cossos de bruixes inertes en el sòl, la fètida olor de la mort es respira en l'aire. I el plor d'unnadó ressonaen les meues orelles.





Vaig ràpid cap a la meua casa entre llàgrimes, devastada per tota la destrucció. He de comprovar siLouestà viva i si el seu fill també.Saltecossos que em són molt familiars, peròdeixeeixe pensament de costat i emconcentreenLouipregueperquèestigaviva.





Emquedede pedra, la porta està oberta. Han entrat.





-Lou?Louestàs ací?



El plor del nadóes fa cada vegada més fort iseguiscel soroll per a veure on es troba. El primer que veig és a un home en el sòl, envoltat per un toll de sang.Recórrecl'habitació amb els ulls i la veig.





Està morta.





Té una daga amb un brillant safir blau incrustat en el pit.M'acatxedavant ella entre llàgrimes d'ira i crits de sofriment.M'arrauliscal seu costat, com solíem fer de xicotetes, segueix tíbia. El pensament que si haguera arribat abans podria haver-la salvat, em destrossa.



Un nou plor denadóem fa tornar a la realitat.M'apartedeLou.Seguiscel plor fins a trobar-lo en el seu bressol. És un xiquet, el meu nebot. Veig que la semblança entre mare i fill és increïble.



L’abracecom si fora el meu fill, o tal vegada la meua germana. El sentiment de buit queda completament tapat quan elnadós'agarra al meu dit i deixa de plorar.



En eixe momentm'adoneque soc la seua única família.Loumai va esmentar el pare i ara ella està morta. Només em té a mi.



De sobte,una paraula em ve al capdavant:Àjax. Eixe serà el seu nom.





Liagafeen braços il’allunyedel dolor que tenim ara, els dos en comú: La mort deLou.



Jureprotegir-lo amb la meua vida, i venjaré la mort deLou,sigacomsiga.Àjaxnecessita quedar-se en un lloc segur…Dryden?



He de portar-lo amb ell, tal vegada pot acollir-lo.











Deixearrere el meu llogaret icreueel portal ambÀjaxde volta a Londres. L'horrible sensació d'haver-hi arribat tard em turmenta. Podria haver-les salvat.





Unes hores més tard, emtrobeasseguda en una luxosa butaca de la casa deDryden, amb el meu nebot dormint als meus braços.Drydensembla preocupat i no deixa de donar voltes per la sala, amb un aire pensatiu.





De sobte, es queda quiet i gira sobre si mateix per a mirar-nos.





-Sybil, això pot ser perillós. Però t'ajudaré en tot el quepuga- Diu, decidit. Ve cap a nosaltres i sesentaal meu costat, mirant aÀjaxamb tendresa.





-Puc agafar-lo?- Pregunta.





-Clar.- Dic, passant-li al xiquet.



Les nostres mirades es van creuar i les nostres mans es van tocar durant un breu instanti en va ferenrojolar lleugerament.





-Em recorda a mi- Diu, mirant aÀjax. - Els meus pares van morir en un incendi, sent jo nounat. El meu oncle es va encarregar de criar-me i em va tractar com al seu propi fill.- Té un notable to de tristesa en la seua veu.





-Ho sent molt.





Veig com una llàgrima li cau per la galta. Impulsivament,acostela meua mà i lanetegeamb el polze. Noapartela mà, no vull. Sé el que es sent en perdre a un ser estimat a una edat primerenca.





Drydenacosta la seua cara a la meua, suaument, amb mig somriure en la cara. El cor em comença a bategar més ràpid i les galtes em cremen. No obstant això, nom'aparte.



S'inclina cap a mi. Està tan a prop que puc sentir el seualé. De sobte, escoltem la porta principal. Un servent puja corrent, avisant-nos que han entrat. Ens mirem entre nosaltres. Sabem que calmantindrealbebéfora de perill, no podem permetre que liocórregares.





-Segueix-me.- ordenaDryden.





Assentisci faig el que em diu. Em porta per diversos corredors fins que aconseguim eixir a l'exterior.



-Sé on podem deixar aÀjax. Però he d'anar sola. Promet-me que no et passarà res.- Dic.





-T'ho promet..





M'embolica als seus braços. La seua mà m'acaricia el pèl amb delicadesa.





Em desprenc de l'abraçada i litireuna última mirada, per si de cas no tornem a veure'ns.





Arribea una casa als afores de Londres,truquea la porta i, de manera instantània, m'obriAladia. El seu somriure s'esborra quan veu que sostinc aÀjax.



-Passa, ràpid.-



Li faig cas i al mig segon ja emtrobedins, explicant-li la situació.



Aladiaaccepta quedar-se ambÀjaxfins al meu retorn. Jo, aniré a ajudar aDryden, però heoméseixa part.





Iscamb rapidesa al carrer igirela cantonada. Un esquadró de guàrdies m'envolta, estic indefensa.





Intenteficar-me en el meu personatge de “LadySybilParker”, fingint confusió i sorpresa.





No funciona.





Emtrobedins d’un carro de presó.Crideidemaneajuda durant el trajecte, encara en el meu personatge, fins a esgotar la meua veu. És llavors quan el carro es para i sent uns crits molt familiars.





Els guàrdies m'agarren dels braços, amb força. Baixem per unes escales fins a arribar a un lloc subterrani i els crits de dolor es fan encara més forts.





Em tanquen dins d'una cel·la i caic de genolls. El temps quepasseací dins se'm fa interminable. Els crits no cessen i cada vegada se'm fan més recognoscibles.





Una porta enfront de mi s'obri i, a través dels barrots, veig a la persona a la qual menys vull veure en esta situació.





Dryden.





Comencea cridar el seu nom. Uns homes li estan portant cap a la meua cel·la. Com més s'acosta, més veig les atrocitats que li han fet.



La seua cara es contrau expressant sorpresa, però acaba en una expressió de dolor.





Quan entra en la meua cel·la, vaig gatejant fins ell.Repetiscel seu nom una vegada, i altra, fins a que la meua veu no pot més.



Ell es troba tombat en el sòl i respira agitadament.Poseel seu cap sobre la meua falda iintentetranquil·litzar-li acariciant el seu pèl.





No puc suportar veure l'estat en el qual es troba. Fa a penes unes setmanes m'alegraria de veure’l així, però alguna cosa entre nosaltres ha canviat.





Una estona després ell s'incorpora adolorit. Un guàrdia passa vigilant per la nostra cel·la, però en veure el nostre pèssim estat, es va.



Em fixe en què el punyal que porta lligat a la cintura, és el mateix que teniaLouclavat en el pit.



-Què ocorre?- PreguntaDryden, en veure la meua cara.



És la primera vegada queescoltela seua veu després del que li han fet.



-Eixe guàrdia porta la mateixa daga amb la qual van matar a la meua germana.- Em recorre un calfred de tan sols recordar-lo.-



-Són unes dagues especials, no necessiten saber el nom de la bruixaa qui es volmatar. Jo também'acabed'assabentar de la seua existència, només la porten els assassins més ben entrenats.-



Drydentambé sosté una daga, però esta té un robí roig, no un safir.



-Com t'hanpermésportar una daga?-



Drydenbaixa la mirada ràpidament, esta vegada es presenta un dolor diferent en els seus ulls, no és capaç de mirar-me a la cara.



- Per a matar-te.-



Emquedepetrificada amb les seuesparaules, i comença a explicar-m’ho.





-Mentreem torturaven, es van adonar que podria suportar el dolor. Però no el fet de perdre't. M'han donat dos hores per a matar-te, em consideren un traïdor.Preferiscmorir jo, així que pren, agafa l'arma i acaba amb mi.-



La meua veu sona sorprenentment tranquil·la.





-Dryden, si hi ha una mínima oportunitatde viure, encara que jo emme’n vajad'este món, nopensemalgastar-la. Si no em mates, ens mataran als dos.I no hi haurà ningú quecuided’Àjax.T'estime,Dryden. I no permetré quemorguesper mi.





Ell s'acosta, i per fi, em besa.





El temps se m'escapa de les mans, i desitjaria estar així, amb ell, per sempre. Però ja ha arribat l'hora d'anar-me’n.





-Dis-meel teu nom.- Demana, amb un feble to de veu suplicant.





-Viva.-



Este moment ja ha ocorregut, fa unes setmanes. El moment en què va veure la meua marca, el moment en el qual va saber qui era, el moment en el qual ens vamconéixer.





-Et vull, Viva.- DiuDryden, com si haguera estat esperant fins a saber el meu nom per a dir-m'ho.





Dues hores després ens porten a una sala, repleta d'altres assassins. Un d'ells s'acosta i li ofereix una daga, amb un safir blau.





-No lanecessite.- Respon.





Elmireiassentisc, per a indicar-li que esticllesta. El dubte es veu reflectit en els seus ulls. Les llàgrimes comencen a córrer per les nostres galtes. I llavors, ho fa. Em clava la seua daga.



Hauria jurat veure aLousonriure’mentre els assassins, amb un feix de llum envoltant-la, oferint-me la seua mà perquè poguérem anar-nos juntes, com sempre hem estat.





Drydens'acosta a mi i ens fem l'últim bes. Un bes d'alliberament. Un bes que posarà fi a la meua vida però salvarà la seua. Un bes d'amor etern.



L'encanteri del meu últim sospir.