Ens dirigim a la sala de ball i ens trobem a una multitud de gent envoltant a algú. Centenars de crits de terror inunden la sala. Tots dos ens mirem i vam córrer cap al que la gent està envoltant.

Dryden arriba a veure-ho abans que jo i la seua profunda mirada d'odi i tristesa inunden el seu rostre. Han matat a Lord Wellington.

De reüll aconseguisc veure a una dona que ix corrent. És l'assassina.

Mire a Dryden. He d'eixir d'ací.

Isc corrent darrere d'aquella dona i ell em seguix. A penes uns metres més endavant, m'agarra del colze i m'espenta cap a la paret. Està molt prop del meu, tant que el seu alé em frega la galta. En altres circumstàncies, se m'hauria parat el cor en tindre-li tan a prop, però la seua freda mirada d'odi i el punyal a la seua mà, em fan intentar escapar-me’n.

Li pegue una punyada en les costelles, ell bufa i em solta, donant-me l'oportunitat d'escapar. Però no em servix de res, perquè al segon següent, ja té el seu punyal en el meu coll.

-Per això mate bruixes, no sou de fiar i mateu a gent innocent.-

-Qui són els que ens esclavitzen i ens utilitzen pels nostres poders?- Dic alçant una cella.

-Però tu el vas matar.- dui mentre fa més pressió amb la daga.

-Estava amb tu, no el podria haver matat.

Vacil·la per uns segons.

-I qui ha pogut ser llavors?

-El teu oncle podria tindre enemics, no hauria de sorprendre't, crida l'atenció amb qualsevol cosa que fa, és el que ocorre si eres de classe alta.

-Cert. Farem un tracte, m'ajudaràs a descobrir qui ha sigut l'assassí del meu oncle i, a canvi, deixaré a la teua germana amb vida.

Se'm va congelar la sang en les venes, com sabia Dryden l'existència de Lou?

-Quina germana?- Vaig dir, ocultant el que de veritat estava sentint.

-Saps molt bé de quina germana estic parlant, no et dec cap explicació. Accepta.

-I com sé que no em trairàs? Per què no matar-nos després d'haver-te ajudat?





*****



M'alegrava per Lou, s'havia quedat embarassada fa poc, anava a ser tia: per fi. Vaig arreplegar les meues coses i em vaig acomiadar d'ella, estava molt nerviosa per arribar a Londres, la que seria la meua primera missió.

Quan vaig arribar al meu apartament, em van rebre un parell de serventes amb cara de pocs amics. Realment no volia estar ací, volia cuidar de Lou en els difícils mesos de l'embaràs.

No volia morir sola.

*****



-No ho faré, has de creure'm. Només vull venjar la mort del meu oncle.- Va dir ell, amb expressió seriosa-

-D'acord, t'ajudaré. Però si veig algun indici de traïció, et mataré.

Uns dies després, em trobava asseguda al costat de la persona que havia intentat matar-me. La seua actitud cap a mi, s'havia relaxat considerablement. Continuava sent fred, però no com si a penes uns dies estiguérem enfrontats.

Havíem trobat evidències de la bruixa que havia comés l'assassinat, però seguíem sense saber qui era. No obstant això, sabíem on vivia, en un apartament vulgar als afores de Londres. Probablement era una bruixa exiliada.

Teníem un pla. Aniria a la seua casa i aprendria el seu nom perquè Dryden poguera aconseguir la seua venjança. No seria tan fàcil. Una bruixa no li dona el seu nom a qualsevol, hauria de ser més intel·ligent que això. A més entregar-la d'eixa forma era una cosa que em feia sentir malalta.

No volia trair a una de les meues, però el fet de perdre a la meua germana, a l'única persona que tinc, és encara més dolorós. Dryden nota la meua preocupació. La seua mirada es va tornar càlida, vaig poder veure un centelleig d'empatia en els seus ulls.

-No et preocupes, jo m'encarregaré d'ella. Només aprén el seu nom.- diu com si el fet d'entregar-la fora una cosa normal.

No responc, aquella era la meua única opció. No podia permetre que li fera alguna cosa a Lou, que seguia embarassada.









A les poques hores ja era a la porta de la casa d'aquella bruixa. Estava exhausta després de pujar a peu tants pisos. Em va rebre una dona despentinada, amb un vestit brut i una granera a la mà. Em mirava fixament.

-Hola, soc Sybil Parker. Vaig estar el dia del ball, quan va morir Lord Wellington. Podem parlar?-

M'agafa del muscle i m'arrossega cap al saló, després tanca la porta amb pestell.

-Què vols?-

-Només volia dir que jo també soc bruixota i que em va impressionar molt el treball que va fer. Qui li va manar fer-ho? Per a quin aquelarre treballa?

-Per a cap, una bruixa com jo no treballa per a ningú. Sobretot quan cap bruixa confia en tu.-

-És vosté una exiliada?

-Jo no diria això, crida'm Aladia. T'abellix un te?

Tan fàcil ha sigut aconseguir el nom d'aquella bruixa? De veritat m'està ensenyant hospitalitat quan després la mataré?

Em quede paralitzada. Ella s'adona.

-Et sorprén que t'haja donat el meu nom, no? - seient. - Quan ja no tens res, et comença a ser igual qui sap el teu nom.-

Li agraïsc a Aladia el te i torne a la mansió. Ho tinc clar, no la trairé. Em passe la nit planejant com salvar a la meua nova amiga. Les idees no m'arriben al capdavant i al final em quede adormida.



Despert al mig dia i em dirigisc a la mansió, on havia quedat per a reunir-me amb Dryden. Estic nerviosa i se'm nota.

Ja en privat, este comença a parlar.

-Ha arribat això, de la teua germana.- diu, mentre m'entrega una carta en un embolcall blanc.

-Ha arribat a la teua mansió?- pregunte.

-No, ho he robat de la teua bústia. He de controlar amb qui parles. No m'agradaria que estigueres conspirant en contra meua…-

-L'has llegida?-

-No, vull que la lliges tu. En veu alta.-

Òbric la carta sense trencar l'embolcall. I comence a llegir …

-“Benvolguda Sybil…”- vaig agrair que haguera usat el meu nom fals, amb Dryden davant, mai sabia el que anava a passar.- “Pot ser per a quan lliges això ja haja passat, però em falten dos setmanes per a donar a llum i m'agradaria que vingueres. Bé, no m'agradaria; ho necessite. Estic en el punt de mira d'un grup d'humans. Volen fer-nos mal. Vine en dos setmanes i emporta't al bebé el més lluny que pugues.

Sybil, no sé quant temps seguiré ací, només sé que defendré a l'aquelarre fins al final. Així que per favor, cuida del meu xiquet. Si no sobrevisc, seràs l’unica persona que tindrà.

Vine en dos setmanes i emporta-te’l.”

No m’ix la veu i les llàgrimes estan a punt d'eixir pels meus ulls. Mire a Dryden. Té una expressió seriosa però empàtica. Jo només sent ràbia.

-Has sigut tu, veritat?- em mira confós - Tu has sigut qui li ha dit a eixe grup d'homes on està la meua germana. Eres l'únic que sabia de la seua existència i jo, encara així, he confiat en tu. Hauria d'haver-te matat quan vaig tindre l'oportunitat.-

-No he sigut jo, Sybil. Soc un home de paraula. La teua germana et necessita així que ves-te’n. No us faré res a cap de vosaltres.-

-I què passa amb el tracte?-

-Això és igual. Et promet que no us passarà res. Assegura't que la teua germana i el xiquet estiguen fora de perill. Després seguiràs amb la teua part del tracte.-

-Gràcies.- dic mentre m'alce i em dirigisc cap a la porta.

-Sybil…- em gire- ves amb compte.-

Eixa mateixa vesprada em trobava anant cap al bosc on s'obria un xicotet portal per a arribar al nostre món.