Trobe a faltar a Lou, fa ja temps que em vaig anar. Estic preocupada per ella ja que els humans han trobat la manera d'entrar al nostre món.



Ací a Londres, les bruixes espies correm perill perquè els humans ens donen caça, volen utilitzar els nostres poders per a explotar-los al seu benefici. Els assassins de bruixes, no obstant això, volen desfer-se de nosaltres.



El dia que vaig trobar aquell cadàver humà, sabent perfectament que havia sigut una bruixa la que havia acabat amb la seua vida, va ser el dia que vaig decidir que volia anar-me’n, encara que no se'm permeta, per ordre de la matrona.

Moriré igualment, ja siga ací o en el meu món i no puc decebre al meu aquelarre, les seues vides depenen de mi.

El meu nom humà és Sybil Parker i em faig passar per una rica londinenca, el meu títol no crida molt l'atenció, però tampoc passe desapercebuda. Esta nit Lord Wellington organitza un ball en la seua nova mansió, m'he adonat que els humans tendeixen a presumir tot allò que posseïxen.



Porte un vestit un poc pompós per al meu gust, però em servirà per a camuflar-me entre les dames de classe alta.

El vestit l'he robat de l'armari d'una serventa i després li he esborrat la memòria perquè no sàpia que era seu.

És blau i blanc amb decoracions florals, porte també uns guants blancs que m'arriben fins dalt dels colzes. La cotilla és un poc incòmoda, però puc suportar-ho. El meus cabells llargs i negres estan recollits per moltes forquetes, però hi ha alguns flocs cauen solts.



Baixe del meu carruatge i li done les gràcies al cotxer, entre en la mansió i veig que en les parets hi ha retrats de Lord Wellington on és visible el pas del temps.



Em sent un poc estranya en haver d'amagar la cicatriu que totes les bruixes tenim. Una flor de tres pètals envoltada per un cercle, que està gravada a foc en el meu coll. Una fina capa de maquillatge la cobrix, però no sé si aguantarà.



Lord Wellington s'aproxima a mi i em dona la benvinguda i em presenta al seu nebot, Dryden Wellington, un jove alt, de rostre pàl·lid i cabell curt de color ros fosc i els seus ulls color avellana.

La seua intensa mirada em petrifica i la seua mala cara em dona a entendre que no està molt disposat a conéixer-me, així i tot, el seu oncle ens insistix a ballar un vals. Ens dirigim cap a la pista de ball i ens situem en el centre, m'agafa de la cintura i m'aproxima a ell. El seu rostre és inexpressiu i no puc evitar preguntar-me en què estarà pensant.

El vals em sembla una tortura interminable i comence a suar. No sé si és pel cansament o pels nervis que em produïx la forma en la qual em mira la meua parella de ball.



La seua freda mirada passa a fixar-se en el meu coll, qualsevol altra dama pensaria una altra cosa, però jo sé que alguna cosa no va bé.

La cicatriu del meu coll es fa cada vegada més visible i no em queda una altra que córrer.

Les fredes mans de Dryden m'agarren del canell i m’impedeixen fugir. Em torna a agafar de la cintura, esta vegada aproximant-me més cap a ell. Tracta de fingir que estem ballant, però sé que això és l'últim que farem.

-Dis-me el teu nom. - M'ordena.



-Sybil… Parker. - Responc, aparentant confusió. Però els dos sabem que és mentida.



-Dis-me el teu vertader nom. -Diu, estrenyent-me el colze, com una amenaça tàcita.

Vam ser l'única parella que es va quedar parada mentre totes les altres ballaven al ritme de la música.



-Sybil Eleonor Parker. -Mentisc, esta vegada alçant un poc més en volum, com si la seua pregunta m'ofenguera.



-En eixe cas, Senyoreta Parker vinga amb mi. –Diu, agafant-me fort del canell, fent-me mal, perquè no puga escapar.



Em porta cap al jardí, afanyant el pas.





Es deté i es gira cap a mi, una daga coronada amb un brillant robí roig apareix a la seua mà i de sobte, m'adone. Un assassí de bruixes.





******

-Aneu amb compte les meues xiquetes, els assassins de bruixes estan pertot arreu. - Va dir mamà, acariciant-me el cap mentre abraçava a Lou.



- I com sabem si algú és un assassí de bruixes? – Va preguntar Lou.



-Porten sempre un robí damunt, ja siga com a joia o com a arma. Si el robí entra en contacte amb la nostra pell, la crema. Però no us preocupeu, el robí només us podrà matar si l'assassí sap el vostre nom.



En eixe moment, els humans van entrar a casa i es van emportar a mamà, probablement per a utilitzar els seus poders.

Lou i jo, amagades davall del llit observem l'escena sense poder fer res i l'única cosa que ens va quedar de mamà va ser el silenci amb el qual se la van emportar.





******

Em va mirar als ulls per una eternitat. Vaig sentir que el món es parava i vaig sentir por per primera vegada des que es van emportar a mamà. Tot l'entrenament que he rebut durant tots aquestos anys no ha servit per a res. Estic paralitzada i no sé què fer.

- Què eres i que fas ací? - Va preguntar.



- Saps perfectament què soc. – Responc, alçant la barbeta en un gest desafiador, encara que sé que em portarà problemes.



Queda poc espai entre els nostres cossos i puc veure com se li eixamplen les aletes del nas en veure el meu gest desafiant. Segurament no està molt acostumat al fet que li porten la contrària, però a mi m'és igual ser l'única que ho faça.



Estic a punt de llançar un encanteri per a esborrar la seua memòria quan un crit de terror dins de la mansió em deté. Tots dos ens mirem, confusos. I arranquem a córrer per a veure què ha sigut el que ha provocat el crit.



Una olor dolça, quasi asfixiant inunda les meues fosses nasals i l'aire es sent fred, més del que l'hivern se sent ací. Ha tornat a passar, la cosa em va fer voler anar-me d'ací em persegueix.